Passa al contingut principal

ESPAIS D’ART, ESPAIS DE VIDA. (A PROPÒSIT D’ESPÈCIES D’ESPAIS, AL MACBA)





Es torna a parlar del MACBA, però no per censures monàrquiques o per ingerències polítiques, sinó perquè hi ha un nou director. El nomenament de Ferran Barenblit i la il·lusió o l’esperança amb què l’hem rebut alguns davant de les catàstrofes ocorregudes en els darrers temps al museu, potser hagi impedit que s’hagi subratllat tal com es mereix l’exposició “Espècies d’espais”, que ha comissariat Fede Montornés. No hi fa res, l’exposició estarà oberta fins a finals de gener del 2016. I hi haurà temps de tornar-hi.

Ara, que hem tornat a sentir veus que clamen contra la presumpta impenetrabilitat de l’art contemporani, i dels seus “curators”, potser caldria visitar la mostra del MACBA per posicionar-se. A alguns ens fa mandra, és veritat. Que la societat accepti com a normal el llenguatge críptic de la ciència, de la medicina, de l’administració pública i fins i tot dels manuals d’instruccions dels electrodomèstics, però que quan entra a un museu vulgui que tot sigui planer, cent per cent digerible, no deixa de ser enervant. Una exposició no ve acompanyada d'un manual d'instruccions d'Ikea. No fa massa ja explicava que l’art requereix d’esforç (amb un text de títol potser provocador: “El arte debe doler, perezosos”), a no ser que vulguis només posar cara d’entendre-ho tot, com en un partit de futbol, on tots podem fer d’entrenador, però mai no guanyem cap copa.


L’exposició “Espècies d’espais” és, al meu entendre, una esplèndida manera de comprendre la complexitat d’un projecte curatorial. I amb uns resultats per mi molt suggeridors. D’on prové aquesta complexitat? De la necessitat de conciliar una idea —unes idees— amb un recorregut visual i objectual; de la necessitat que aquesta conciliació permeti lectures diferents, de vegades distintes, sinó divergents, segons qui mira i qui pensa; de la necessitat que les obres que componen l’exposició s’enriqueixin sobre la base d’una estratègia certament arriscada, sense perdre la seva “virginitat”, per uns, o perdent-la del tot per mitjà del seu diàleg amb d’altres obres que conformen el relat visible i intel·lectual, per uns altres. Això, i molt més.

La idea de l’exposició gira a l’entorn del llibre homònim de Georges Perec. Però per veure l’exposició, és necessari haver llegit el llibre? Jo no ho he fet. I he percebut unes idees que provenen de les obres, de cadascuna d’elles, del conjunt determinat de peces que conformen l’exposició, de la seva distribució en l’espai del museu. Si hagués llegit el llibre de Perec, hagués vist d’altres coses, hagués interpretat coses noves o diferents? Probablement. És com si un veu una pel·lícula que és l’adaptació d’una obra literària: indefectiblement, els qui hauran llegit el llibre i els qui no l’hauran llegit tindran percepcions diferents del film, totes elles vàlides.

En el cas de l’exposició del Fede Montornés es perceben dos espais molt clars, el més sorprenent és el dedicat a l’espai privat on l’equip d’arquitectes MAIO ha parcel·lat les sales del MACBA en uns subespais que permeten una mirada nova i excepcional sobre el museu. És tan difícil treure al museu d’art contemporani de la impostura del “cub blanc” i, quan això passa, els resultats són tan rics, sobretot quan es fa amb criteri, és clar. Aquesta parcel·lació de l’espai museístic per adaptar-se a les espècies d’espais representats permet un diàleg entre les obres munífic, i un diàleg entre les obres i la pròpia estructura arquitectònica (que passa a ser obra) més munífic, encara. Aquesta intervenció sobre el museu és més radical encara, no en mesura, però sí en metàfora en l’obra de Luz Broto: no us perdeu el forat a banda i banda, petit, però singular que l’artista ha practicat sobre un mur del museu. Un forat sobre un mur, no d’un museu qualsevol, sinó sobre un museu que necessita urgentment obrir vies de debat entre l’interior i l’exterior.


No puc deixar de subratllar que, com a professional, però sobretot com a usuari d’exposicions, m’encanta la barreja de formats, d’obres, de procedències. Pintures (quina meravella el petit però tan intens Richter!), instal·lacions (l’assamblage de Pep Duran), vídeos, obres interactives (com la del Serafín Alvárez, el món postmodern adaptat a les lògiques museístiques), fotografies (Humberto Rivas cada vegada em sembla més gran i gran i gran!)... Que en una mateixa exposició convisquin obres del gran Fontana (la representació de l’espai en l’òrbita de la gran tradició artística) amb obres del gran Ibáñez (el dibuixant gràfic, el creador del 13, rue del Percebe)  em sembla gratificant. Que no sempre ha d’oferir-se aquesta mixtura, és cert, però negligir-la pels costums encartonats del sector és una pèrdua. L’artista dels segles XX i XXI viu en la mateixa societat que nosaltres i fer veure que està o ha estat aïllat en un món sagrat de la cultura és un error o, pitjor i tot, un engany.

He de confessar que hi ha dues peces que em van meravellar, potser perquè són de dos artistes que em captiven de fa temps: la de l’Ignasi Aballí i la de la Dora Garcia. Totes dues al·ludeixen a un espai final, que t’interroga i es fa misteri perquè no veus la seva prossecució. Una menció especial per la porta verda de la Dora; ella ja em perdonarà l’atreviment, però la seva porta que no condueix enlloc (o a tants i tants llocs de l’intel·lecte) em recorda un dels meus breus poemes del llibre “Pensacions”, un que porta per títol “Meta(física)” i que diu:

“Darrera de la porta hi ha l’infinit.
Y, ¿detrás del espejo?
El azogue, poco menos, mucho más.”




Bé, el debat sobre la mediació continuarà. I hi haurà persones que continuaran posant en qüestió la feina del comissari, com si les obres d’art, les del passat i les d’ara, tinguin una sola interpretació, permetin una sola mirada. No passa res. Mantindrem el diàleg si no la discussió tan amunt com puguem. Mentrestant, em permeto recomanar “Espècies d’espais”: és una exposició en la que es donen tots els factors per a entendre la complexitat del treball del curador i, segons la meva modesta opinió, per comprovar que un projecte difícil pot reeixir amb escreix.


Nota Bene: No seria coherent amb mi mateix si no recordés, amb tot l’èmfasi que l’escriptura pugui donar, que el projecte del Frederic Montornés va néixer com un encàrrec de l’equip conformat per Valentin Roma i Paul B. Preciado. Forma part, per tant, del llegat d’aquests dos professionals que van ser acomiadats del MACBA, vés per on, per fer bé la seva feina.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA REPÚBLICA DE LES ARTS

Ara, que som en campanya electoral, ofereixo el meu programa cultural a qualsevol partit polític que vulgui fer servir la cultura per a transformar la societat. Els qui la volen per lluir, entretenir, apoderar i anar a inauguracions, que rebentin! El text sorgeix d'un encàrrec de la revista "Artiga": com pensar la cultura en una nova república. En aquest enllaç podeu trobar la revista en pdf: http://www.artiga.cat/artiga/artiga32.pdf L'artista Ana DMatos té un altre text en el mateix bloc que podeu trobar aquí:  http://www.anadematos.com/index.php?/ongoing/noticias-/




LA REPÚBLICA DE LES ARTS
No ha de ser una utopia. Una república on la cultura sigui la columna on s’edifiqui un nou país. No en l’economia (almenys, no en la productivista); no en el militarisme nauseabund; no en la competitivitat per aconseguir el no res. No ha de ser una utopia. El primer és creure en el que fem, en l’art i en la cultura com a instrument, més enllà de la nostra feina particular. Creure en la …

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el propós…

LA PEDRERA I LES BONES PRÀCTIQUES

La convulsió política ha ocultat problemes quotidians en el món de la cultura. La convulsió política tornarà, per tant, m'apresso a explicar un cas que em resulta inversemblant que es produeixi dins d'una institució con la Fundació Catalunya La Pedrera. Ara hi vaig.

Abans, però, un recordatori d'un altre problema gravíssim que la cultura està arrossegant: la vaga de totes les treballadores i els treballadors de l'empresa Ciut'art, empresa que rep diners de les institucions culturals catalanes i que, al seu torn, malpaga (o explota) els joves que contracta. Aquests joves treballadors fa molts dies que han estat en vaga al MACBA, ho segueixen estant a l'Arxiu Històric i han començat fa pocs dies a la Fundació Joan Miró . És molt preocupant que les institucions públiques no facin res, no es posin al costat d'immediat de situacions d'injustícia preclara com aquestes.

I ara, un altre assumpte lleig. A La Pedrera ara mateix hi ha una exposició dedicada a Joa…