Ves al contingut principal

ESPAIS D’ART, ESPAIS DE VIDA. (A PROPÒSIT D’ESPÈCIES D’ESPAIS, AL MACBA)





Es torna a parlar del MACBA, però no per censures monàrquiques o per ingerències polítiques, sinó perquè hi ha un nou director. El nomenament de Ferran Barenblit i la il·lusió o l’esperança amb què l’hem rebut alguns davant de les catàstrofes ocorregudes en els darrers temps al museu, potser hagi impedit que s’hagi subratllat tal com es mereix l’exposició “Espècies d’espais”, que ha comissariat Fede Montornés. No hi fa res, l’exposició estarà oberta fins a finals de gener del 2016. I hi haurà temps de tornar-hi.

Ara, que hem tornat a sentir veus que clamen contra la presumpta impenetrabilitat de l’art contemporani, i dels seus “curators”, potser caldria visitar la mostra del MACBA per posicionar-se. A alguns ens fa mandra, és veritat. Que la societat accepti com a normal el llenguatge críptic de la ciència, de la medicina, de l’administració pública i fins i tot dels manuals d’instruccions dels electrodomèstics, però que quan entra a un museu vulgui que tot sigui planer, cent per cent digerible, no deixa de ser enervant. Una exposició no ve acompanyada d'un manual d'instruccions d'Ikea. No fa massa ja explicava que l’art requereix d’esforç (amb un text de títol potser provocador: “El arte debe doler, perezosos”), a no ser que vulguis només posar cara d’entendre-ho tot, com en un partit de futbol, on tots podem fer d’entrenador, però mai no guanyem cap copa.


L’exposició “Espècies d’espais” és, al meu entendre, una esplèndida manera de comprendre la complexitat d’un projecte curatorial. I amb uns resultats per mi molt suggeridors. D’on prové aquesta complexitat? De la necessitat de conciliar una idea —unes idees— amb un recorregut visual i objectual; de la necessitat que aquesta conciliació permeti lectures diferents, de vegades distintes, sinó divergents, segons qui mira i qui pensa; de la necessitat que les obres que componen l’exposició s’enriqueixin sobre la base d’una estratègia certament arriscada, sense perdre la seva “virginitat”, per uns, o perdent-la del tot per mitjà del seu diàleg amb d’altres obres que conformen el relat visible i intel·lectual, per uns altres. Això, i molt més.

La idea de l’exposició gira a l’entorn del llibre homònim de Georges Perec. Però per veure l’exposició, és necessari haver llegit el llibre? Jo no ho he fet. I he percebut unes idees que provenen de les obres, de cadascuna d’elles, del conjunt determinat de peces que conformen l’exposició, de la seva distribució en l’espai del museu. Si hagués llegit el llibre de Perec, hagués vist d’altres coses, hagués interpretat coses noves o diferents? Probablement. És com si un veu una pel·lícula que és l’adaptació d’una obra literària: indefectiblement, els qui hauran llegit el llibre i els qui no l’hauran llegit tindran percepcions diferents del film, totes elles vàlides.

En el cas de l’exposició del Fede Montornés es perceben dos espais molt clars, el més sorprenent és el dedicat a l’espai privat on l’equip d’arquitectes MAIO ha parcel·lat les sales del MACBA en uns subespais que permeten una mirada nova i excepcional sobre el museu. És tan difícil treure al museu d’art contemporani de la impostura del “cub blanc” i, quan això passa, els resultats són tan rics, sobretot quan es fa amb criteri, és clar. Aquesta parcel·lació de l’espai museístic per adaptar-se a les espècies d’espais representats permet un diàleg entre les obres munífic, i un diàleg entre les obres i la pròpia estructura arquitectònica (que passa a ser obra) més munífic, encara. Aquesta intervenció sobre el museu és més radical encara, no en mesura, però sí en metàfora en l’obra de Luz Broto: no us perdeu el forat a banda i banda, petit, però singular que l’artista ha practicat sobre un mur del museu. Un forat sobre un mur, no d’un museu qualsevol, sinó sobre un museu que necessita urgentment obrir vies de debat entre l’interior i l’exterior.


No puc deixar de subratllar que, com a professional, però sobretot com a usuari d’exposicions, m’encanta la barreja de formats, d’obres, de procedències. Pintures (quina meravella el petit però tan intens Richter!), instal·lacions (l’assamblage de Pep Duran), vídeos, obres interactives (com la del Serafín Alvárez, el món postmodern adaptat a les lògiques museístiques), fotografies (Humberto Rivas cada vegada em sembla més gran i gran i gran!)... Que en una mateixa exposició convisquin obres del gran Fontana (la representació de l’espai en l’òrbita de la gran tradició artística) amb obres del gran Ibáñez (el dibuixant gràfic, el creador del 13, rue del Percebe)  em sembla gratificant. Que no sempre ha d’oferir-se aquesta mixtura, és cert, però negligir-la pels costums encartonats del sector és una pèrdua. L’artista dels segles XX i XXI viu en la mateixa societat que nosaltres i fer veure que està o ha estat aïllat en un món sagrat de la cultura és un error o, pitjor i tot, un engany.

He de confessar que hi ha dues peces que em van meravellar, potser perquè són de dos artistes que em captiven de fa temps: la de l’Ignasi Aballí i la de la Dora Garcia. Totes dues al·ludeixen a un espai final, que t’interroga i es fa misteri perquè no veus la seva prossecució. Una menció especial per la porta verda de la Dora; ella ja em perdonarà l’atreviment, però la seva porta que no condueix enlloc (o a tants i tants llocs de l’intel·lecte) em recorda un dels meus breus poemes del llibre “Pensacions”, un que porta per títol “Meta(física)” i que diu:

“Darrera de la porta hi ha l’infinit.
Y, ¿detrás del espejo?
El azogue, poco menos, mucho más.”




Bé, el debat sobre la mediació continuarà. I hi haurà persones que continuaran posant en qüestió la feina del comissari, com si les obres d’art, les del passat i les d’ara, tinguin una sola interpretació, permetin una sola mirada. No passa res. Mantindrem el diàleg si no la discussió tan amunt com puguem. Mentrestant, em permeto recomanar “Espècies d’espais”: és una exposició en la que es donen tots els factors per a entendre la complexitat del treball del curador i, segons la meva modesta opinió, per comprovar que un projecte difícil pot reeixir amb escreix.


Nota Bene: No seria coherent amb mi mateix si no recordés, amb tot l’èmfasi que l’escriptura pugui donar, que el projecte del Frederic Montornés va néixer com un encàrrec de l’equip conformat per Valentin Roma i Paul B. Preciado. Forma part, per tant, del llegat d’aquests dos professionals que van ser acomiadats del MACBA, vés per on, per fer bé la seva feina.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

BARCELONA, CAMBRILS, LES VÍCTIMES. UNA REFLEXIÓ DES DE LA COMMOCIÓ.

Escric per mi. I per qui vulgui llegir-ho, és clar. Necessito expressar les incerteses de tot plegat. Però no pretenc entrar en debat, ni donar lliçons. De fet, el meu cap és ple de molt poques veritats i, en canvi, de molts dubtes. Tot i no haver trepitjat encara Barcelona i Cambrils, llocs tan habituals en la meva vida, tinc una commoció interna. El que ha passat és molt gran, gran de greu, de bestial. Tan gran i greu com el que passa tan sovint a països molt allunyats dels nostres, i als quals dediquem poca atenció, perdó, els dedico poca atenció, no m’enganyaré a mi mateix. I tan gran i greu com el que ha passat a ciutats europees pròximes. Ara ens ha tocat a nosaltres. I per més que la raó em digui que el problema és global, que té raons econòmiques profundes, que no hem de subratllar la cosa domèstica nostra, no puc deixar de pensar en les Rambles, en el passeig marítim de Cambrils, fins i tot en el Walden. I, sobretot, en les víctimes que allà han caigut.
Perquè aquest és el pri…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”