Passa al contingut principal

ESPAIS D’ART, ESPAIS DE VIDA. (A PROPÒSIT D’ESPÈCIES D’ESPAIS, AL MACBA)





Es torna a parlar del MACBA, però no per censures monàrquiques o per ingerències polítiques, sinó perquè hi ha un nou director. El nomenament de Ferran Barenblit i la il·lusió o l’esperança amb què l’hem rebut alguns davant de les catàstrofes ocorregudes en els darrers temps al museu, potser hagi impedit que s’hagi subratllat tal com es mereix l’exposició “Espècies d’espais”, que ha comissariat Fede Montornés. No hi fa res, l’exposició estarà oberta fins a finals de gener del 2016. I hi haurà temps de tornar-hi.

Ara, que hem tornat a sentir veus que clamen contra la presumpta impenetrabilitat de l’art contemporani, i dels seus “curators”, potser caldria visitar la mostra del MACBA per posicionar-se. A alguns ens fa mandra, és veritat. Que la societat accepti com a normal el llenguatge críptic de la ciència, de la medicina, de l’administració pública i fins i tot dels manuals d’instruccions dels electrodomèstics, però que quan entra a un museu vulgui que tot sigui planer, cent per cent digerible, no deixa de ser enervant. Una exposició no ve acompanyada d'un manual d'instruccions d'Ikea. No fa massa ja explicava que l’art requereix d’esforç (amb un text de títol potser provocador: “El arte debe doler, perezosos”), a no ser que vulguis només posar cara d’entendre-ho tot, com en un partit de futbol, on tots podem fer d’entrenador, però mai no guanyem cap copa.


L’exposició “Espècies d’espais” és, al meu entendre, una esplèndida manera de comprendre la complexitat d’un projecte curatorial. I amb uns resultats per mi molt suggeridors. D’on prové aquesta complexitat? De la necessitat de conciliar una idea —unes idees— amb un recorregut visual i objectual; de la necessitat que aquesta conciliació permeti lectures diferents, de vegades distintes, sinó divergents, segons qui mira i qui pensa; de la necessitat que les obres que componen l’exposició s’enriqueixin sobre la base d’una estratègia certament arriscada, sense perdre la seva “virginitat”, per uns, o perdent-la del tot per mitjà del seu diàleg amb d’altres obres que conformen el relat visible i intel·lectual, per uns altres. Això, i molt més.

La idea de l’exposició gira a l’entorn del llibre homònim de Georges Perec. Però per veure l’exposició, és necessari haver llegit el llibre? Jo no ho he fet. I he percebut unes idees que provenen de les obres, de cadascuna d’elles, del conjunt determinat de peces que conformen l’exposició, de la seva distribució en l’espai del museu. Si hagués llegit el llibre de Perec, hagués vist d’altres coses, hagués interpretat coses noves o diferents? Probablement. És com si un veu una pel·lícula que és l’adaptació d’una obra literària: indefectiblement, els qui hauran llegit el llibre i els qui no l’hauran llegit tindran percepcions diferents del film, totes elles vàlides.

En el cas de l’exposició del Fede Montornés es perceben dos espais molt clars, el més sorprenent és el dedicat a l’espai privat on l’equip d’arquitectes MAIO ha parcel·lat les sales del MACBA en uns subespais que permeten una mirada nova i excepcional sobre el museu. És tan difícil treure al museu d’art contemporani de la impostura del “cub blanc” i, quan això passa, els resultats són tan rics, sobretot quan es fa amb criteri, és clar. Aquesta parcel·lació de l’espai museístic per adaptar-se a les espècies d’espais representats permet un diàleg entre les obres munífic, i un diàleg entre les obres i la pròpia estructura arquitectònica (que passa a ser obra) més munífic, encara. Aquesta intervenció sobre el museu és més radical encara, no en mesura, però sí en metàfora en l’obra de Luz Broto: no us perdeu el forat a banda i banda, petit, però singular que l’artista ha practicat sobre un mur del museu. Un forat sobre un mur, no d’un museu qualsevol, sinó sobre un museu que necessita urgentment obrir vies de debat entre l’interior i l’exterior.


No puc deixar de subratllar que, com a professional, però sobretot com a usuari d’exposicions, m’encanta la barreja de formats, d’obres, de procedències. Pintures (quina meravella el petit però tan intens Richter!), instal·lacions (l’assamblage de Pep Duran), vídeos, obres interactives (com la del Serafín Alvárez, el món postmodern adaptat a les lògiques museístiques), fotografies (Humberto Rivas cada vegada em sembla més gran i gran i gran!)... Que en una mateixa exposició convisquin obres del gran Fontana (la representació de l’espai en l’òrbita de la gran tradició artística) amb obres del gran Ibáñez (el dibuixant gràfic, el creador del 13, rue del Percebe)  em sembla gratificant. Que no sempre ha d’oferir-se aquesta mixtura, és cert, però negligir-la pels costums encartonats del sector és una pèrdua. L’artista dels segles XX i XXI viu en la mateixa societat que nosaltres i fer veure que està o ha estat aïllat en un món sagrat de la cultura és un error o, pitjor i tot, un engany.

He de confessar que hi ha dues peces que em van meravellar, potser perquè són de dos artistes que em captiven de fa temps: la de l’Ignasi Aballí i la de la Dora Garcia. Totes dues al·ludeixen a un espai final, que t’interroga i es fa misteri perquè no veus la seva prossecució. Una menció especial per la porta verda de la Dora; ella ja em perdonarà l’atreviment, però la seva porta que no condueix enlloc (o a tants i tants llocs de l’intel·lecte) em recorda un dels meus breus poemes del llibre “Pensacions”, un que porta per títol “Meta(física)” i que diu:

“Darrera de la porta hi ha l’infinit.
Y, ¿detrás del espejo?
El azogue, poco menos, mucho más.”




Bé, el debat sobre la mediació continuarà. I hi haurà persones que continuaran posant en qüestió la feina del comissari, com si les obres d’art, les del passat i les d’ara, tinguin una sola interpretació, permetin una sola mirada. No passa res. Mantindrem el diàleg si no la discussió tan amunt com puguem. Mentrestant, em permeto recomanar “Espècies d’espais”: és una exposició en la que es donen tots els factors per a entendre la complexitat del treball del curador i, segons la meva modesta opinió, per comprovar que un projecte difícil pot reeixir amb escreix.


Nota Bene: No seria coherent amb mi mateix si no recordés, amb tot l’èmfasi que l’escriptura pugui donar, que el projecte del Frederic Montornés va néixer com un encàrrec de l’equip conformat per Valentin Roma i Paul B. Preciado. Forma part, per tant, del llegat d’aquests dos professionals que van ser acomiadats del MACBA, vés per on, per fer bé la seva feina.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet

REVOLUCIONARIOS DE SALÓN

Las nuevas tecnologías han promovido un nuevo comportamiento, una nueva implicación del sujeto con la sociedad, lo que quiero llamar “los revolucionarios de salón”. Me refiero a aquella creciente especie de individuos que juzga, recrimina e incluso demoniza a los otros desde el muro de Facebook, desde su twitter, desde las más variadas pantallas y dispositivos, pero que siempre lo hacen sin ningún contacto con la realidad. Lo del salón es una metáfora. En ocasiones, la gente va en el metro y divulga a través de sus cuentas sus impresiones sobre lo mal que va el mundo, pero si levantasen la vista de su pantalla de móvil podrían comprobar que a su lado viaja gente real. El salón es, digamos, el aparato. Me aterran los revolucionarios de salón en lo político. Aquellos que demonizan a las formaciones políticas que han ocupado ayuntamientos, que acceden desde abajo al poder para transformarlo, que están cambiando las cosas o que lo intentan, pero ellos siempre encuentran fallos, gri

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el pr