Afegeixo a posteriori una consideració: mentre aquests dies, maig del 2011, una part de joventut fa acampades a les places espanyoles per protestar per la societat d'avui, la UAB anuncia els seus màsters i postgrau amb les fotografies d'aquest noi i d'aquestes noies, vestides amb roba de disseny, idiotament somrients, d'aquella gent que jo mai no veig a les meves classes (potser a ESADE sí). Han de canviar tantes coses a la universitat, ai las!
Assistim, impassibles, a l’ensulsiada de la nostra universitat. Els de dins, mirem de salvar els trastos, fer les classes i prou, se’ns neguen beques, sabàtics, el sistema ve a dir-te que ja investigaràs més endavant. Et trobes amb els alumnes i mires de transmetre’ls de la millor manera possible les eines crítiques suficients perquè ells emprenguin el propi camí. Així és, almenys, com he entès sempre la meva feina, no transmetre informació, que ja la poden trobar, ni tan sols mirar d’oferir coneixement, sinó plantejar dubtes i incerteses perquè ells hagin de generar respostes.
Els de fora, penso que no són conscients de la davallada on ens trobem. El sistema educatiu fa temps que està portat per un grapat d’incompetents, que canvien models educatius quan arriben successivament al poder, sense preguntar a ningú, portats per una mena d’epifania: que si estudiar més llengües, que si incorporar la sisena hora, que si treure-la, que si fer més música, que si implantar un nou sistema universitari a l’estil d’un país on, quan aquí es posa en marxa, allà ja se n’han adonat de la seva precarietat, que si contractar professors associats, que si eliminar-los a tots... Tant se val si ho fan amb bona voluntat, la història és plena de bones intencions que han conduït a les més altes cotes de la ignomínia.
I, ara, davant de la crisi econòmica, tot això s’agreuja fins a límits que no podíem sospitar ni els més pessimistes, entre els quals em compto (al capdavall, només els pessimistes volem canviar les coses per millorar, els optimistes es limiten a posar cara de babau i a somriure). Els rectors i les rectores decideixen retallar els pressupostos pel boc gros, uns pressupostos que ells mateixos s’havien encarregat d’engreixar impunement. (Per exemple, l’antic rector de la UAB, Lluis Ferrer, mentre es dedicava a sotmetre al seu ordre tots els qui estàvem en contra de la implantació del Pla Bolonya, arribant a expulsar a un grup d’estudiants de la universitat, deixava un dèficit de consideració, això sí, actuant amb la més beatífica de les voluntats.) Les mesures que anuncien per solucionar els problemes econòmics de les universitats em recorden allò que va córrer quan uns incendis estaven cremant alguns boscos dels Estats Units: que George Bush havia trobat la solució tallant els arbres prèviament a què es cremessin.
Cap de les mesures que arriben al meu correu electrònic fa referència a la preservació de la raó de ser de la universitat: la formació de les generacions que ens han de rellevar. Volen prescindir de professors, de mitjans tècnics, de períodes de reciclatge dels qui hem d’ensenyar, de la celebració de trobades científiques, preveuen tancar les biblioteques durant el mes d’agost... Ni tan sols esmenten mesures pal·liatives. Com deia, assistim impassibles a l’ensulsiada de la universitat. Nosaltres no sabem on anirem a parar. Però el pitjor és que els qui manen, tampoc.
Els de fora, penso que no són conscients de la davallada on ens trobem. El sistema educatiu fa temps que està portat per un grapat d’incompetents, que canvien models educatius quan arriben successivament al poder, sense preguntar a ningú, portats per una mena d’epifania: que si estudiar més llengües, que si incorporar la sisena hora, que si treure-la, que si fer més música, que si implantar un nou sistema universitari a l’estil d’un país on, quan aquí es posa en marxa, allà ja se n’han adonat de la seva precarietat, que si contractar professors associats, que si eliminar-los a tots... Tant se val si ho fan amb bona voluntat, la història és plena de bones intencions que han conduït a les més altes cotes de la ignomínia.
I, ara, davant de la crisi econòmica, tot això s’agreuja fins a límits que no podíem sospitar ni els més pessimistes, entre els quals em compto (al capdavall, només els pessimistes volem canviar les coses per millorar, els optimistes es limiten a posar cara de babau i a somriure). Els rectors i les rectores decideixen retallar els pressupostos pel boc gros, uns pressupostos que ells mateixos s’havien encarregat d’engreixar impunement. (Per exemple, l’antic rector de la UAB, Lluis Ferrer, mentre es dedicava a sotmetre al seu ordre tots els qui estàvem en contra de la implantació del Pla Bolonya, arribant a expulsar a un grup d’estudiants de la universitat, deixava un dèficit de consideració, això sí, actuant amb la més beatífica de les voluntats.) Les mesures que anuncien per solucionar els problemes econòmics de les universitats em recorden allò que va córrer quan uns incendis estaven cremant alguns boscos dels Estats Units: que George Bush havia trobat la solució tallant els arbres prèviament a què es cremessin.
Cap de les mesures que arriben al meu correu electrònic fa referència a la preservació de la raó de ser de la universitat: la formació de les generacions que ens han de rellevar. Volen prescindir de professors, de mitjans tècnics, de períodes de reciclatge dels qui hem d’ensenyar, de la celebració de trobades científiques, preveuen tancar les biblioteques durant el mes d’agost... Ni tan sols esmenten mesures pal·liatives. Com deia, assistim impassibles a l’ensulsiada de la universitat. Nosaltres no sabem on anirem a parar. Però el pitjor és que els qui manen, tampoc.
Ja fa anys que el tema rodola per un pendent deplorable, la veritat. De vegades penso que molts dels que manen allà avui -i encara en tenen per anys- procedeixen d'aquells 'aprovats polítics' de fa anys.
ResponElimina