Passa al contingut principal

¿Qvo Vadis Universitas?




Afegeixo a posteriori una consideració: mentre aquests dies, maig del 2011, una part de joventut fa acampades a les places espanyoles per protestar per la societat d'avui, la UAB anuncia els seus màsters i postgrau amb les fotografies d'aquest noi i d'aquestes noies, vestides amb roba de disseny, idiotament somrients, d'aquella gent que jo mai no veig a les meves classes (potser a ESADE sí). Han de canviar tantes coses a la universitat, ai las!




Assistim, impassibles, a l’ensulsiada de la nostra universitat. Els de dins, mirem de salvar els trastos, fer les classes i prou, se’ns neguen beques, sabàtics, el sistema ve a dir-te que ja investigaràs més endavant. Et trobes amb els alumnes i mires de transmetre’ls de la millor manera possible les eines crítiques suficients perquè ells emprenguin el propi camí. Així és, almenys, com he entès sempre la meva feina, no transmetre informació, que ja la poden trobar, ni tan sols mirar d’oferir coneixement, sinó plantejar dubtes i incerteses perquè ells hagin de generar respostes.

Els de fora, penso que no són conscients de la davallada on ens trobem. El sistema educatiu fa temps que està portat per un grapat d’incompetents, que canvien models educatius quan arriben successivament al poder, sense preguntar a ningú, portats per una mena d’epifania: que si estudiar més llengües, que si incorporar la sisena hora, que si treure-la, que si fer més música, que si implantar un nou sistema universitari a l’estil d’un país on, quan aquí es posa en marxa, allà ja se n’han adonat de la seva precarietat, que si contractar professors associats, que si eliminar-los a tots... Tant se val si ho fan amb bona voluntat, la història és plena de bones intencions que han conduït a les més altes cotes de la ignomínia.

I, ara, davant de la crisi econòmica, tot això s’agreuja fins a límits que no podíem sospitar ni els més pessimistes, entre els quals em compto (al capdavall, només els pessimistes volem canviar les coses per millorar, els optimistes es limiten a posar cara de babau i a somriure). Els rectors i les rectores decideixen retallar els pressupostos pel boc gros, uns pressupostos que ells mateixos s’havien encarregat d’engreixar impunement. (Per exemple, l’antic rector de la UAB, Lluis Ferrer, mentre es dedicava a sotmetre al seu ordre tots els qui estàvem en contra de la implantació del Pla Bolonya, arribant a expulsar a un grup d’estudiants de la universitat, deixava un dèficit de consideració, això sí, actuant amb la més beatífica de les voluntats.) Les mesures que anuncien per solucionar els problemes econòmics de les universitats em recorden allò que va córrer quan uns incendis estaven cremant alguns boscos dels Estats Units: que George Bush havia trobat la solució tallant els arbres prèviament a què es cremessin.

Cap de les mesures que arriben al meu correu electrònic fa referència a la preservació de la raó de ser de la universitat: la formació de les generacions que ens han de rellevar. Volen prescindir de professors, de mitjans tècnics, de períodes de reciclatge dels qui hem d’ensenyar, de la celebració de trobades científiques, preveuen tancar les biblioteques durant el mes d’agost... Ni tan sols esmenten mesures pal·liatives. Com deia, assistim impassibles a l’ensulsiada de la universitat. Nosaltres no sabem on anirem a parar. Però el pitjor és que els qui manen, tampoc.

Comentaris

  1. Ja fa anys que el tema rodola per un pendent deplorable, la veritat. De vegades penso que molts dels que manen allà avui -i encara en tenen per anys- procedeixen d'aquells 'aprovats polítics' de fa anys.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet

REVOLUCIONARIOS DE SALÓN

Las nuevas tecnologías han promovido un nuevo comportamiento, una nueva implicación del sujeto con la sociedad, lo que quiero llamar “los revolucionarios de salón”. Me refiero a aquella creciente especie de individuos que juzga, recrimina e incluso demoniza a los otros desde el muro de Facebook, desde su twitter, desde las más variadas pantallas y dispositivos, pero que siempre lo hacen sin ningún contacto con la realidad. Lo del salón es una metáfora. En ocasiones, la gente va en el metro y divulga a través de sus cuentas sus impresiones sobre lo mal que va el mundo, pero si levantasen la vista de su pantalla de móvil podrían comprobar que a su lado viaja gente real. El salón es, digamos, el aparato. Me aterran los revolucionarios de salón en lo político. Aquellos que demonizan a las formaciones políticas que han ocupado ayuntamientos, que acceden desde abajo al poder para transformarlo, que están cambiando las cosas o que lo intentan, pero ellos siempre encuentran fallos, gri

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el pr