Passa al contingut principal

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?


No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmetia i que això és el que la humanitat ha fet des de fa segles i segles? Ara, sembla que cal fer-ho d’una nova manera; segons el conseller Mascarell, el model de transmissió de la cultura que hem emprat des de Kant ja no serveix. Cal que una nova tropa de gent moderna, moderníssima i preparada ens faci veure el nou camí.

Una nova tropa, sí, perquè la Ballbé és un símptoma, però no és l’únic. Cal recordar que aquest país ha encomanat la celebració del tricentenari del 1714 a dues persones que també en són, de símptomes: en Mikimoto i en Toni Soler. Per a commemorar els tres-cents anys de la gran derrota no es té en compte ni a historiadors ni a pensadors ni a escriptors ni a artistes… gent mediàtica! Sí, ja sé que el Toni Soler va estudiar història i que escriu regularment a la premsa i que el Miquel Calçada també és un home molt preparat, els seus amics ja es van encarregar d’escampar als quatre vents que ha fet dos màsters a la universitat de Siracusa. Jo no dic que tots ells no tinguin una gran preparació, com la deu tenir Jordi Sellas, nomenat per Mascarell director de Creació i Empreses Culturals, provinent també dels mass media, ell, doncs, un altre símptoma. Ells tindran una gran preparació, no en tinc cap dubte, i no ho expresso amb ironia, però en la vida cadascú és responsable de la seva trajectòria i aquest sobtat desembarcament de personatges mediàtics propensos a la barrila, al ha! ha! ha!, no és fruit de l’atzar. El govern del país no volia pensadors ni escriptors ni professors universitaris…. Dins del periodisme hi havia d’altres opcions que treballen des de fa molts anys amb rigor, amb seriositat, desplegant una raó crítica d’índole intel·lectual. La cultura institucional, però, la Generalitat, està optant per oferir gestió i acció cultural a un periodisme en el qual l’esperit crític queda diluït entre les riotes i les frivolitats. El ha! ha! ha!

En què consistirà aquesta nova manera d’entendre i d’explicar la cultura? En fer entrevistes a l’estil lleuger de la Ballbé, en construir gags a la manera del programa “Polònia”, en recuperar el concurs de megapubilla que va fer popular Mikimoto? Quan veurem al Toni Soler parlant del 1714, molta gent no esperarà que el Toni Albà aparegui darrere seu fent alguna imitació? Quan la Bibiana Ballbé presenti a Santa Mònica algun creador emergent, no recordarem la seva caricatura televisiva? És això el que es busca? Hi ha algun ingenu que pensa que la cultura tindrà un major grau de socialització amb personatges mediàtics? Si això fos així, per què els consellers de la Generalitat no són substituïts pels seus clons televisius? (Com deia l'humorista Cassen… “és broma”.) L’últim programa sobre la cultura de TV3 on es deixava parlar a la gent amb plans sostinguts va ser “L’hora del lector”; allà les idees es desplegaven per mitjà dels mots en llibertat, dits sense presses. Quan van anunciar la seva cancel·lació també van adduir que farien servir nous models d’acostar la cultura a la televisió; el pas del temps, però, ens ha demostrat que això no ha estat veritat. Entre la gent de la televisió corre la idea que tot ha d’anar amb rapidesa, que algú que parla massa temps seguit en la pantalla obliga l’espectador a canviar de canal. Jo crec que és una idea borda, que ens contempla a tots en la seva mínima expressió com a éssers intel·ligents, però és el que impera. I em fa por que tots aquests personatges —o símptomes— no estiguin aquí més que per escampar en la realitat cultural aquesta pèssima hipòtesi periodística.

La barrila, el riure, la frivolitat i la lleugeresa poden formar part de la cultura,  és clar que sí. Però la transmissió de la cultura ja està inventada. Necessita de les paraules i de les imatges, i de molt de temps per a gestionar-ne la seva creació, la seva difusió i la seva assimilació. I en temps de crisi, encara més. Una cosa és que treballem en la fusió entre la cultura il·lustrada i la cultura de masses; una altra és que donem pas a la cultura de la levitat, a la riota i al ha! ha! ha!

Comentaris

  1. Gràcies, gràcies, gràcies... un luxe llegir una veu crítica i lúcida entre tanta mediocritat intel·lectual.

    ResponElimina
  2. AXÓ ÉS PART DEL QUE JO EN DIC "LA SÍNDROME DE LA MEDIOCRITAT AL PODER" QUE PER DESGRÀCIA ÉS DONA MOLT EN EL NOSTRE ENTORN, SOBRETOT POLÍTIC, PERÒ TAMBÉ INSTITUCIONAL I CULTURAL....

    ResponElimina
  3. M'ha fet pensar en el que afirmava a l'Avenç (maig, núm. 390) el director de l'espai televisiu Llibres a l'Atac sobre la creació del programa. Per a l'elaboració del cànon que pensava projectar a la TV "no recorreria a cap valoració d'estudiosos o de crítics, enciclopèdia, vademècum o manual. Sense cap ajuda externa, així vaig redactar la llista de 45 títols. Només guiat pels meus bons records". Total, a qui importa què diuen, els estudiosos?

    ResponElimina
  4. Et vull felicitar per donar-li a aquest pensament del article un format tan ben parit i ben fet. Sense dubtes que així arribará molt més lluny. Tan debó serveixi de catalitzador, i a algú se li possin les galtes vermelles avui....

    ResponElimina
  5. Fa temps algú va dir que els crítics havien d'anar tots a la brossa... doncs bé, ara cal recuperar-ne la crítica honesta, la que busca conèixer, perquè sinò els senyors de la 'guerra' se'ns pixen al damunt, ens diuen que és pluja i, nosaltres, babaus, ens ho creiem...

    ResponElimina
  6. La qüestió no és, només, que aquesta noia riallera mostri dubtoses capacitats per exercir la tasca que ara se li encomana, sinó que el tripartit CiU+ERC i la seva constel.lació ideològica posen la direcció de les seves indústrials culturals en mans de 'escuderos' –els mateixos Mikimoto i Toni Soler– mansuets i obedients, a part d'escassament preparats des d'un punt de vista intel.lectual. És el mateix que fa la constel.lació de poder espanyolista liderada pel PP i la FAES, només que a escala "nacional" catalana, i no a escala "nacional" espanyola. Fet i fet, si el que pretenen és independitzar-se de la "indesitjable" Espanya, com és que actuen de manera idènticament indesitjable, aquests patriotes?

    ResponElimina
  7. Magnífic escrit, una diagnosi molt bona d'aquesta dissolució de la cultura il·lustrada en favor de l'audiència. Un altre exemple és "Òpera en texans": ja és molt que hi hagi un programa sobre música clàssica i òpera que tingui audiència i ressó mediàtic, però, per favor, podríem anar una mica més enllà i demanar a l'hiperactiu presentador que calli i ens deixi escoltar les àries (ja no demanem l'òpera!) senceres, sense interrupcions ni mutilacions! Els texans acaben guanyant la partida a l'òpera.

    ResponElimina
  8. Crec que tothom estarà molt d'acord amb aquest article. Tothom excepte els professionals dels mitjans de comunicació que cites:
    Fa cosa d'un any el Departament de Cultura va organitzar les "Jornades de reflexió sobre la cultura catalana", on entre altres taules rodones n'hi havia una sobre comunicació i cultura. Una de les ponents era la Mònica Huguet, cap de cultura dels informatius de TV3. No reproduïré totes les barbaritats que va deixar anar des de l'autoritat del seu càrreg, però sí que diré que a TV3 estan molt tranquils amb la seva quota de "programes culturals", perquè entenen tot el que una persona sensata qualificaria de "programa didàctic" com a cultura.
    Per cert, per ser jornades de reflexió sobre cultura no hi havia cap convidat que tingués menys de 45 anys. Potser hauríen de reflexionar sobre això...

    ResponElimina
  9. Un pensament que molts de nosaltres tenim, i que has pogut copsar de manera fantàstica en aquest breu post.

    ResponElimina
  10. Su més no, convida a uns reflexió més enllá de la tendència acrual d'un mon de les aparències, de les realitats virtuals subjectvades, de les xarxes tecnològiques pseudosocialitzades i, per què no dir-ho, de la normaltzació i sistemització de la corruptela polífica (res a veure amb el conseller Mascarell, deu m'en guard).

    ResponElimina
  11. Molt interessant. El pa i circ, que diuen. Però també cal valorar que la cultura a Catalunya no ha adoptat les formes ultrafrívoles que s'han adoptat, per exemple, a Espanya, més propensa (com moltes altres cultures) a imitar la maquinària cultural nord-americana, de base superficial, efectista i espectacular. També és cert que l'espectador d'avui està format en altres codis de lectura, alimentats potser per la cultura fast-food, sí, però al capdavall no deixa de ser el resultat d'un canvi social més gran, d'un nou escenari social i econòmic que ha implantat certes pautes. L'estil de vida, el ritme, el consum ràpid per tal d'optimitzar les 24 hores que té el dia, el menjar, el cinema... El dinamisme s'ha imposat al repòs, també a nivell intel·lectual. Jo no trobo malament que el llenguatge canviï, em fa més por que canviïn les intencions, els continguts de consciència, els missatges crítics... la celeritat en les maneres ens durà a un canvi d'intencions? Potser sí. Ara bé... 'Polònia' frivolitza? Per què? Sembla que l'humor, com a embolcall del missatge crític, pel simple fet d'evitar l'enganxifosa literalitat que caracteritza l'intel·lectualisme més ortodox, aquell dels mots tècnics i els discursos ben filats, sempre ha de carregar amb el prejudici del cinisme, quan probablement no hi hagi millor lubricant de consciència que el de la rialla. El Jueves fa més de 35 anys que va tocant la cresta als cràpules que ens governen, fan soroll, però també conviden al lector a la reflexió més íntima.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exacte, molts cops tenim por d'acabar sent tan efectistes com els americans i no ens parem a pensarque en podem treure del que ells fan molt bé. Com b dius, els canvis profunds enla nostra forma de vida obligan d'alguna forma a que ens adaptem. Si la cultura vol tornar a transmetres de forma reposada, cal canviar el sistema social (començant per l'educació segurament). Si pel contrari continuem transmeten cultura repossada a gent que va de bólid, xocarem contra un mur. La cultura, de fet, està a la defensiva i l'hem de salvar com sigui. Si la frivolitat "Dòpera amb texans" serveix per que la gent senti un mínim d'ópera (estil músical que no coneixemni gent com jo, amb un mínim bagatge cultural), doncs benvinguda sigui. Si la gent no vol aprofundir en la política i el Polonia i El Jueves (que fan grans crítiques, però estna limitats pel propi format) és l'únic que veuen, doncs millor que res.

      Elimina
  12. Tot i que puc estar d'acrod amb moltes de les afirmacions que faràs, crec que, seguint amb les metàfores còmiques que fas servir, això també forma part d'un "síndrome del tribunero", que es defineix per ser crític amb tot el que ens envolta. Està molt bé ser crític, i ens ajuda a reflexionar, però això no és sempre justificable. Per ser crític no sempre es té raó.

    Potser el cas de la Bibiana Ballbé salta a la vista per la seva imatge televisiva frívola i simple, però res a veure amb els altres personatges citats. No crec que la ser director d'un programa com Polònia sigui suficient raó per posar en dubte els coneixements de la cultura i la història d'una persona. I així mateix, en d'altres casos.

    És només la meva opinió ja que, el fàcil seria dir que tens molta raó i ets molt valent i intel·ligent de dir-ho. Però avui en dia que tot es pot dir a Internet, s'ha de ser doblement crític: amb tota la informació rebuda però també amb els comentaris crítics que hi ha arreu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolguda, és clar que aquí tothom pot expressar la seva opinió. Jo he expressat la meva i ho he fet intentant ser molt respectuós amb les persones que esmento i no tant amb l'operació política (de política cultural) que hi ha al darrere. En el text ja dic (i subratllo que no ho vull fer amb ironia) que ells poden estar molt preparats, però al meu entendre a la vida prenem decisions, i si un decideix fer de còmic (de còmic bo) resulta poc creïble que després, de cop i volta, assumeixis papers més seriosos.
      En el que veig que no ens posarem d'acord és en aquesta crítica que vostè fa a internet. Sembla que vostè veu malament que la gent pugui dir-hi la seva, jo no. I li he de recordar que els mitjans periodístics, controlats pel poder financer, han perdut molta de la capacitat crítica. Una capacitat que sí que es troba o pot trobar-se a internet internet.

      Elimina
  13. Completament d'acord amb tu marcelllorens! I gens d'acord amb l'escrit que és pedant i té faltes d'ortografia que li treuen credibilitat al discurs cultural que fa.

    ResponElimina
  14. Refresca saber que hay vida inteligente en el adormecido panorama cultural catalán.
    Gracias Joan M.!
    La verdad es que la noticia de la semana pasada que comentas debería habernos hecho reaccionar a muchos de nosotros. La gestión del Sr. Mascarell está llegando a cotas trágicas (se come, cuan Saturno, a sus propios hijos). Y nadie reacciona!
    Me alegra leer textos así.
    Salud!

    ResponElimina
  15. Totalment d'acord!! Gràcies per dir-ho tant clar i tant bé!!

    ResponElimina
  16. Tens una bona part de raó, sí, però crec que la reflexió es pot fer també a l'inrevés. Potser s'estan fent coses malament al món de "l'alta cultura" per a què tot un seguit de personatges mediàtics estiguin ocupant els llocs que no els hi pertoquen. Penso que els crítics, professors universitaris, teòrics i similars fa temps que són feliços vivint als seus ghettos -despatxos, exposicions i congressos- i que no tenen cap interès en fer arribar la cultura -la que sigui- a un públic més ampli, sempre i quan ells tinguin garantida la seva plaça, la seva nòmina i la seva taula preferent al cafè. L'alta cultura cada vegada està més allunyada dels neguits i preocupacions de la ciutadania general; aquella que no fa tant considerava la cultura com un veritable patrimoni , i que es preocupava d'omplir casa seva d'un bon grapat de llibres de referència, mentre que avui és feliç substituint la seva biblioteca per l'espectacle, el consum i l'oci més banal. De qui és culpa tot plegat? Del demoníac i pervers sistema capitalista, que ho converteix tot en producte de consum? De la gent, que com sempre és "tonta"? O també hi té alguna cosa a veure "la gent de la cultura", cada vegada més tancada en sí mateixa, cada vegada més endogàmica, únicament preocupada pel "què diran" els companys de professió i que ha renunciat al seu paper social de transmissora d'un patrimoni cultural? De què té tanta por tota aquesta "gent de la cultura" per haver decidit tancar-se al seu castell, donar l'esquena a la societat de la informació v. 2.0 i instituir-se en una aristocràcia només preocupada en la seva supervivència? Potser tenen por de què algú els hi digui a la cara que "l'alta cultura" passa per unes hores francament baixes, que els seus treballs són d'escàs interès i que ja ha arribat l'hora de treure algú de les seva poltrona? La idea d'una Bibiana Ballbé com a candidata a directora del Santa Mònica em provoca calfreds i cagarrines, però segurament no s'hauria arribat a aquest desagradable extrem si els anteriors directors del centre haguessin treballat per obrir el centre a la ciutadania, i no per convertir-lo en un ghetto que només atreia als quatre aristòcrates culturals de sempre i els aspirants a ser-ho algun dia. Queda molt bé culpar al Polònia, al tripartit, als convergents o a qualsevol diana fàcil dels mals culturals d'aquest país, però penso que aquesta "mediatització" de l'escena cultural és un símptoma -i no una causa- de què el món de l'alta cultura ha perdut bona part dels ponts de contacte amb el conjunt de la ciutadania. I com aquests ponts estan tan trencats, i la distància a salvar és tan enorme, alguns han pensat que la millor opció era tirar de personatge mediàtic. D'acord, no és la solució, però el que està clar és el que alguna s'haurà de fer per resoldre un problema que ha creat la nostra complaent -i també mediocre- elit cultural, i no la Bibiana Ballbé, el Mikimoto o el Toni Soler.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic d'acord, al sector cultural ens falta molta autocrítica. Ara, jo t'agrairia que els comentaris intel.ligents com el teu surtin amb nom i cognoms. Jo defenso internet com a un espai de llibertat si tothom s'identifica... En tot cas, gràcies per contrarestar els meus arguments.

      Elimina
    2. T'agraeixo molt que hagis publicat el comentari, demostrant un veritable sentit de la pluralitat i del respecte a les opinions divergents. No tothom pot dir el mateix. Respecte al nom... bé, diré que l'ús del pseudònim és gairebé una tradició a Internet. Més quan té molt a veure amb la veritable personalitat de qui escriu: sóc un negre, d'aquells que treballen a les editorials fent feina per a què d'altres es posin la medalla -d'aquí que m'amagui-, i passo llargues temporades a prop de Banyoles.

      Elimina
  17. Gràcies per l'aclariment. Jo publico tots els comentaris, inclosos els que diuen que sóc un pedant, només faltaria. El fet que no surtin de manera immediata és perquè es colen molts spams.

    ResponElimina
  18. Estic molt d'acord amb el Negre de Banyoles. La cultura sí que pot buscar noves maneres d'expressar-se. Per exemple, de tota la vida s'havia pensat que a la televisió, un programa d'ópera eren uns senyors i senyores tancats en un plató i parlant en to de biblioteca. Des de fa un parell d'anys, el programa "Ópera en texans" ha demostrat que no té perquè ser així, i ens ha ofert autèntiques joies televisives de divulgació cultural. Noves maneres de comunicar la cultura significa preguntar-se què s'ha estat fent malament fins ara. No dic que la Bibiana Ballvé estigui o no preparada per dirigir un espai com el Sant Mónica (potser no), però sí que és hora de deixar entrar aire fresc, d'obrir les finestres dels despatxos i escoltar què vol la gent, perquè la cultura no és cultura perquè ho digui un catedràtic, la cultura és cultura perquè arriba al cor i al cervell de les persones. En un món que comunicativament ha canviat tant en els últims deu anys, és necessari preguntar-se com s'ha de donar difusió a la cultura, de com engrescar el públic a gaudir-ne. Potser una bona manera de començar és deixar de prendre's tan seriosament la cultura, pensar que això que fem els que escrivim o pintem no és per tant i adonar-se - sobretot - que ja no vivim al segle XX. Per altre banda, sí, vigilem en mans de qui es posa la gestió de la cultura, però sobretot, com deia el blues, "Before you accuse me, take a look at yourself".

    ResponElimina
  19. Alerta amb segons quines vomitades que deixes anar. Si quan veus el Mikimoto t'esperes la megapubilla del Persones Humanes és que no vas entendre gaire el programa que feia.
    Ser mediàtic no és excloent a ser un bon professional, i justament els dos que cites per organitzar la commemoració del 1714 són persones molt preparades. Possiblement només has vist el Toni Soler fent el Polònia o altres tonteries televisives, però potser no l'has sentit quan intervé al programa d'història "En guardia", amb l'Enric Calpena, on es fa un tractament rigorós i casi artesanal del temes del programa... i xapó!
    La Bibiana em cau fatal, la veritat, però no m'atreveixo a criticar-la sense informar-me bé què ha fet i què fa.
    És fàcil escriure en un blog una idea que tens, que comparteixo per cert, d'una tacada i fet; però és important documentar-se bé abans de deixar-les anar.
    No et pots quedar amb la primera imatge que tens d'alguns personatges. Un cas extrem és el Boris Izaguirre, el tio és un expert en òpera i ningú ho diria!!!

    ResponElimina
  20. Vamos camino de la "idiocracia". Recomiendo esa cutre película a quien no la haya visto.
    Saludos y enhorabuena.
    Los miembros del CAAV (colectivo aragonés de artistas visuales) hemos recibido internamente la recomendación de este escrito y realmente merece la pena leerlo y difundirlo.
    Nos unen el discernimiento del buen criterio y las desgracias compartidas más allá de lo que las barreras lingüísticas parecen separar.
    Angel Pascual Rodrigo

    ResponElimina
  21. Un momento. Perdón.
    Acabo de leer lo de Boris Izaguirre y la ópera. Creo que en ese planteamiento de Jaume Gual hay un error. La cuestión de base es la intención con que se contrata a alguien y la imagen que se pretende dar. Todos somos herederos de nuestras propias acciones y actitudes, ellas terminan conformando nuestra imagen. Si explotamos una imagen frívola en detrimento voluntario de una parte sustancial de nuestra intelectualidad hemos de acatar sus consecuencias.

    ResponElimina
  22. Totalment d'acord amb el punt sobre l'explicació/transmissió de la cultura. Malament va el país si necessitem "mediums" culturals per segons què.

    Ara bé, la concepció que l'entreteniment i l'humor són intrínsecament frívols és simplista. I a sobre, pensar que la televisió vol missatges ràpids i immediats és una anàlisi desfassada i "norantera" (dels 1990): Els millors i més populars productes audiovisuals dels darrers 5-10 anys són productes serialitzats (gairebé balzaquians). Produccions amb desenvolupament lent i que es prenen tot el temps del món per fer-se entendre i reflexionar (The Wire, Mad Men, Breaking Bad, Game of Thrones, Girls, les producions de Larry David, Ricky Gervais, Louis C.K., etc). I no per això són menys entretingudes, menys divertides, menys punyets, de menys qualitat, de menys èxit.
    Diguem en tot cas, que "també" els vol ràpids. Com espero que existeixi pintura, música o escultura de digestió ràpida i també de maceració infinita.

    Si encara pensem l'audiovisual, en qualsevol de les seves formes, no forma part de (l'alta?) cultura és que estem al segle XIX. És cultura com ho són el pop, el còmic, ... o què?

    Per altra banda el que s'ha de reclamar a la gent triada per conduir la cultura i actes culturals és professionalitat, formació i, sobretot, la vergonya suficient com per no acceptar un càrrec si no en són aptes.

    I si un conseller de cultura pensa (pensés) que es pot substituir la planificació i mitjans a la disposició de la cultura d'un país col·locant cares conegudes, o bé és cínic o un inepte i en qualsevol dels dos casos, que marxi a casa.

    Ara, no perdem el sentit crític. Sí senyor.
    Vaig a fer un cafè....

    ResponElimina
  23. Comparteixo el teu punt de vista.

    Quan es va tancar l'hora del lector , vam ser molts els que vam reclamar un altre espai on es parlès de llibres de manera pausada i pensada : en el blog hi vaig deixar al meva opinió ( http://viuillegeix.wordpress.com/2011/09/28/sofa-o-carrer/) i vaig ser acusada de sectària. Es veu que no fa modern aixo del pensament pausat, i la pressa és el que ven.

    ResponElimina
  24. Tremendu Post! hem de passar a l'acció, ens hem de trobar, tornar a l'Àgora, veure'ns les cares, juntar físicament les energies i així poder canviar les coses

    ResponElimina
  25. Benvolgut,

    Tot i que puc estar d'acord amb algunes opinions crec que la partida és esbiaixada. Tots els exemples que poses fan refrència a la participació dels mitjans (audiovisuals i institucionals) públics en la cadena cultural.

    Arribem a l'etern debat: el poder públic ha de ser mirall o finestra? ha d'explicar què passa a la societat o ha de crear espais de participació? Per què no es poden combinar les dues coses? Per què una ha de ser millor que l'altra? El CCCB amb vocació divulgativa ha de desaparèixer?

    No jutgem d'entrada i treballem perquè sigui possible tenir espais de creació i divulgació. Gràcies als programes de la Bibiana Ballbé potser hi ha gent que s'ha acostat a la cultura, a artistes, a exposicions. És això dolent?

    Última cosa: reflexionem sobre la relació entre poder polític i art al llarg de la Història. Hi trobarem de tot... Ens arrisquem?

    ResponElimina
  26. mmm... per què em resona que ens centrem en Barcelona
    la culura catalana és, més amplia
    hem de dinamitzar el territori
    i el no territori

    ResponElimina
  27. Potser ara podrem veure al Santa Mònica als amics de la Bibiana, com aquell "artista" que disparava pintura vermella a fotografies del rei, tot pensant que feia quelcom transgressor i revolucionari. Es que no havien vist al W. Burroughs disparant bales de veritat a un retrat del Shakespeare? De veritat volem portar l'art i la cultura a aquests límits de banalitat disfressada de modernitat, a un cultura mediatitzada que sistemàticament copia, simplifica i fa plagi dels artistes del passat?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquell artista, de qui segur que no heu llegit res, provocà que tanquessin el programa de la Vallbé. I tant que és transgressor. Si no, no li haguessin tancat.

      Elimina
  28. Felicidades por el artículo, Joan.

    Como anécdota, y en referencia a este fragmento, "hi ha algun ingenu que pensa que la cultura tindrà un major grau de socialització amb personatges mediàtics?", añadir que decenas de mis contactos han compartido tu artículo y han creado debate en sus redes sociales. El contenido de calidad, independientemente del ámbito, no necesita figuras mediáticas que lo "frivolice" y "aligere" para acercarlo a las masas.

    Por otra parte, también estoy de acuerdo con el comentario de "El Negre de Banyoles" acerca del aislamiento "despachil" del sector cultural. De hecho, como estudiante de Historia del Arte, me sorprende la poca participación y vagancia en general que existe ya entre el alumnado. No hablo de crear una gran plataforma que acerque el arte a las masas (zzz de todas formas, ¿desde cuándo el arte no es elitista?), pero en tres años de carrera no he visto ni la creación de un mísero blog en el que crear un espacio de debate entre nosotros.

    Saludos!

    ResponElimina
  29. Deia que em sembla un comentari de lletraferit, amb cert tó verdós. No veig perqué s'ha de pressuposar la incompetència. Fer un post amb "s'havia dit" o "corre el rumor" em sembla molt pobre, de xafardería del Sálvame, que no sé que es pitjor.
    Primer deixem treballar la gent i després esquinçem-nos les vestidures...

    ResponElimina
  30. Davant d'aquesta mediocritat cultural institucionalitzada navego entre l'enèrgic
    " Escopiu a la closca pelada dels cretins"
    i el resignat
    " Oh, que cansat estic de la meva
    covarda, vella, tan salvatge terra,
    i com m’agradaria allunyar-me’n,
    nord enllà,
    on diuen que la gent és neta
    i noble, culta, rica, lliure,
    desvetllada i feliç!"

    ResponElimina
  31. Davant d'aquesta mediocritat cultural insitucionalitzada navego entre l'enèrgic:
    "Escopiu a la closca pelada dels cretins"
    i el resignat:
    "Oh, que cansat estic de la meva
    covarda, vella, tan salvatge terra,
    i com m’agradaria allunyar-me’n,
    nord enllà,
    on diuen que la gent és neta
    i noble, culta, rica, lliure,
    desvetllada i feliç!"

    ResponElimina
  32. Moltes gràcies per dir el que molts pensem i no diem. Ara, també li diré una cosa; sóc historiadora de l'art amb màsters i alguna modesta publicació que altre, i li asseguro que jo m'apunto al carro de la frivolitat i el que faci falta: M'he cansat de passar gana. Això és el que el públic reclama. Ja se que sona a repetitiu però tot plegat es una qüestió d'educació a nivell nacional. Salutacions.

    ResponElimina
  33. Mentre llegia això, em venia a la ment els gestors culturals que diuen "hem d'educar a la geeeent" "hem d'educaaaar-la". Clar, els eduquen cap al tipus de pensament que va tant bé... Frivolitat per l'alta cultura i populisme per la "mass-media". És el que dius "Una cosa és que treballem en la fusió entre la cultura il·lustrada i la cultura de masses; una altra és que donem pas a la cultura de la levitat, a la riota i al ha! ha! ha!"

    Plas, plas, plas!!!
    Gràcies per escriure-ho, ens dóna a pensar :)

    ResponElimina
  34. "hem d'educar a la geeeent" "hem d'educaaaar-la"." Això és molt d'educador social he,he,he Per desgràcia amb l'art i la cultura s'hi atreveix tothom, vingui dels estudis que sigui. Un dia parlem de les exposicions suposadament d'art contemporani fetes per educadors infantils i la imatge que donen de l'art actual.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Naturalment!! "s'ha d'educar a la gent" !! Hi tant que sí!!! En el que nosaltres, els intel·lectuals, educadors, psicopedagogs, gent il·lustrada, etc... creguem!!

      Qui és la resta del populatxo per tenir la raó?

      Elimina
  35. Miquel Calzada fou expulsat de TV3 per portar Jordi Bilbeny al seu programa per informar la població que en Colom i la descoberta d'Amèrica és una empresa catalana. Cap dels doctors en història, gent tant preparada, ha estat capaç mai de posar el seu lloc de treball en risc per fer una asseveració com aquesta.
    A la Bibiana Vallbé li van tancar el programa a la televisió per portar al programa un entrevistat polèmic que va actuar lliurement fent art: Dient les coses d'una manera políticament incorrecta però no menys certa.
    En Toni Soler ha muntat un equip que ha demostrat la independència vers al poder posant a caldo a tothom, tota la classe dirigent, fent-ne escarni millor que cap mena d'intel·lectual llepaculs amb doctorats i càtedres.
    El mal que ha fet Toni Soler i el seu equip a la imatge de les èlits (i el bé que ha fet al país) no té igual.
    En Jordi Sellas, ell solet, ha posat en evidència que la cultura de dues generacions no és la tradicional, pintura-escultura-ballet-teatre-cine, sinó que es mou per vectors molt diferents i de radical importància cultural: Videojocs, sèries televisives, manga, ordinadors.

    Tots ells han innovat i han arriscat quan calia per les seves conviccions personals, que, a més, en el cas del Toni Soler, en Miquel Calzada i en Jordi Sellas, com a mínim, s'estan demostrant encertades en més o menys grau.

    Us deixàveu algú a la llista: N'Oriol Junqueras. Ara per ara el polític més valorat del país, i de llarg, es va donar a conèixer amb la cultura que vós dieu del "ha, ha, ha" amb programes com l'"En Guàrdia" (a quí se li acut parlar de l'important exèrcit català quan els oficialistes teniu clar que s'ha de vendre mediocritat i derrotes ) i "El Favorit" on s'informà al país d'algunes de les grans figures que el van crear. Sense miticismes. Parlant d'allò bó i d'allò dolent.

    Són gent que ha demostrat vàlua i destressa. Capacitat de comunicar, rigor, valentia i lideratge. I a més, i entenc que això li cogui, no són persones que arrosseguin una maleta gaire gran de coneixències, afinitats personals i favors pendents en els seus respectius àmbits. Així que si voleu treballar-hi, haureu de fer-vos valer demostrant valentia i professionalitat i imaginació. Estic convençut que els tindreu amb els braços oberts.

    La vostra crítica tindria sentit si els personatges posats a dirigir fossin uns altres: Ramon Pellicer, Mari Pau Huget, ..., gent amb vàlua personal però que no reuneixen les condicions de qui tant alegrement critiqueu.

    Però no crec que tingueu ni una mica de raó criticant aquests personatges. Ni una mica.

    ResponElimina
  36. He arribat fins aquest article per recomanació, i no puc més que estar-hi d'acord i aplaudir-lo. No sé si hi té a veure o no, però jo afegiria un altre símptoma dels temps que corren: que determinats festivals de música generin més titulars parlant de les pernoctacions hoteleres i les xifres econòmiques que se'n deriven, que no pas parlant del propi fet cultural que, se suposa, n'és la base. Sobre Bibiana Ballbé -a qui tampoc conec i de qui tampoc tinc res en contra-, setmanes enrere vaig escriure això al meu blog (i crec que va en sintonia amb tot plegat): http://dancingwiththeclown.blogspot.com.es/2013/05/contextos.html

    ResponElimina
  37. Malgrat compartir el teu pensament majoritàriament, hauries de fer esment també a un altre síndrome. El síndrome de la intel·lectualitat altiva.

    Aquest lobby d'intel·lectuals altius han fet molt per la cultura del país, cert. Però han fracassat absolutament en la difusió.

    Potser cal provar altres vies, i potser s'errarà també, com s'ha errat fins ara.

    Clar que si s'aconsegueix, la posició de molts dels suposats "intel·lectuals" perillarà. Doncs potser no ho són tant com creuen o fan creure.

    Salut!

    PD. A mi la B.B. em sembla la frivolitat personificada, però té una capacitat de comunicació que el sector intel·lecto-cultureta no té en absolut.

    ResponElimina
  38. Patxanga, que jo vull només patxanga total,
    que tengui alegria es que no tengui pa.
    Patxanga, sa vida és només patxanga integral,
    que no s’equivoquin es músics de jazz.

    Patxanga per tu, patxanga per tots,
    me cag en s’altura d’aquests escalons.
    Hi ha dies que si, hi ha segles que no,
    es metge des ossos és un impostor.

    Patxanga, que jo vull només patxanga total,
    que el món sigui sempre des aficionats.
    Patxanga, sa vida és només patxanga integral,
    per noltros melons i pes altres sa fam.

    ResponElimina
  39. Detesto la pàmfila de la Bibiana Ballbè i, sobretot, el que ella representa. Com a subscriptor de l'Ara ja els he dit vàries vegades que no entenc com donen una contraportada a tanta buidor, però no em fan ni cas, deu ser que els consta que la noieta esprimatxada té molts seguidors.
    Ara bé, trobo que l'escrit de Joan M. Minguet és molt conservador. Sembla que tot estigui dit en el camp de la cultura i que els únics legitimats per a parlar-ne siguin els seus "sacerdots" . Doncs bé, com veig que han dit altres comentaristes, el món "oficial" de la cultura (bàsicament la universitat) fa temps que està desaparegut de la veritable missió de la intelectualitat i es limita a mirar de mantenir posicions i idees que un dia van ser noves i oportunes però que no ens orienten pel present. Pel que fa als mediàtics, menystenir a en Toni Soler em sembla fora de lloc. Polònia és el programa més seriós que es fa en cap tele i qui no ho entengui així que es compri ulleres noves. Em sembla una persona molt vàlida per la tasca de comissariat que té encomanada.

    ResponElimina
  40. Crec que molta gent confon l'objectiu de l'article que no es pas criticar als personatges sino a les polítiques que els alçen a llocs de responsablitat institucional pel simple fet de ser mediatics

    ResponElimina
  41. El que descriu l'autor que succeeix en l'àmbit de la cultura, es podria traslladar a qualsevol àmbit del país, tan cultural com institucional. La mediocritat es la tònica. I no es tracta d'una moda o de quelcom passatger. La mediocritat s'ha instal•lat en la societat per quedar-s'hi. No existeixen referents vàlids, no perquè no hi siguin. Els referents vàlids són a casa seva, perquè exposats públicament farien ombra als tòtems del país. La cultura de la riota es la tònica que impera i la que es vol transmetre a tothom. Ja què tothom, son vots. Cal ser graciós, ocurrent, transgressor, modern... Però al meu parer els clowns, no poden ser el referent d’un país.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Completament d'acord, la mediocritat està arribant a llocs insospitats... i perillosos: avui he descobert que el meu metge de capçalera es un fervent defensor de l'homeopatia, deu anys foten una carrera per acabar creient en bruixots

      Elimina
  42. Estoy de acuerdo con lo dicho por Ada Pastor, no se trata de criticar la valia de los individuos concretos, sino de lo que revela su elección. Para mi sería como si propusieran al presentador de Qué, qui, com como director o colaborador del sincrotón ALBA, por poner otro ejemplo. Tambien pienso que el Negre de Banyoles aporta una visión más completa de lo que pasa, que en mi opinión es que por un lado el sistema del Arte y la cultura institucional está regido por relaciones muy endogámicas y por otro que el Arte en si despierta poquisimo interés en la ciudadanía.

    ResponElimina
  43. De nimfes i riotes.
    Estic d’acord. La Bibiana Ballvé és una nimfa. M’agraden les nimfes. Enamoren, transporten, somnien i et fan somniar. Magnetitzen. Estic d’acord, també, que el país no pot basar-se només en riotes. Però necessita les nímfes. Una nimfa és una riota? El país necessita més coses i, efectivamente, s’equivoquen i fan un mal servei els qui, com si d’una bona campanya es tractés, es fixen i volen que ens fixem només en les nimfes i en els mediàtics – humoristes si pot ser – per emprendre i liderar. Sóc fan de Polònia. Però no només perquè fa riure, sinó perquè fa pensar. En Minguet té raó i la té fins i tot sense personalitzar. Quin país ens dibuixen i ens volen fer somniar. Necessitem un bon pòsit, un bon fons i una bona atmosfera perquè les nímfes hi puguin volar. Aquest país necessita coses molt serioses, nimfes incloses,per tal que després ens poguem relaxar. O al mateix temps. Primer, mai. M’agrada trobar-me una nímfa sense avisar. M’agrada un estirabot premedita i en clau de paròdia. I la saviesa. M’agrada i necessito la saviesa ben servida, ben posada, en amoblada. Com en Minguet, crec. Però també les nímfes, n’estic segur. I si pot ser, que no siguin un síntoma.

    Pep Garcia. Productor i gestor cultural @peplageneral

    ResponElimina
  44. Trasllado el meu comentari al lloc que li pertoca:

    "Em fa molt l'efecte que a l'encès debat de si la Bibiana Ballbè val o no val per representar una institució com l'Arts Santa Mònica hi falta alguna reflexió sobre classes socials. Perquè més enllà de si la Ballbè és frívola o no, el que sí que és cert és que representa perfectament l'ideal petitburgès contemporani, certament amb més sal i pebre que la pubilla pujolista-mikimotiana. Al capdavall, la frivolitat és una actitud aristocràtica que fa pessigolles a la mentalitat burgesa; res a veure amb la descaradura de la cultura popular (atenció: no la confonguem amb la xavacanada; aneu a veure l'exposició de Pasolini al CCCB, per exemple i per entendre'ns).
    Si seguim els articles del professor Joan M. Minguet, veurem que, quan critica Bibiana Ballbè, en realitat critica que la conselleria de Cultura tendeixi a eliminar o transformar qualsevol centre d'art susceptible d'allotjar cultura popular, no folclòrica, tampoc la de taciturns professors universitaris, com diuen alguns defensors de la Ballbè, sinó la descarada, la de barri, la que recull les pulsions del territori, la crítica. I, això, invariablement, en benefici d'una imatge prefabricada de la cultura que té com a màxima aspiració el consum de masses.
    Es pot argumentar que l'Arts Santa Mònica no ha estat mai un centre popular, precisament, però això em sembla que ja és un altre debat, del qual, per cert, la conselleria (amb l'ajut inestimable d'alguns ajuntaments) exclou artistes, crítics i fins i tot veïns, tal com ha denunciat reiteradament el mateix Minguet, però també Moritz Küng (cas Canòdrom), l'APCC (cas del centre de creació La Vela de Vilanova i la Geltrú), els veïns del Poblenou de Barcelona (cas Arts Visuals Can Felipa), Marea Roja Cultura en Lluita, etc.

    PS: Per cert, el debat sobre la Bibiana Ballbè, en el fons, no és tal; és pura verborrea amb un fons dialèctic facebookià; tot es redueix a argumentar si m'agrada o no m'agrada la "pubille terrible". Modestament, crec que no era això."

    ResponElimina
  45. Moltes vegades, moltíssimes, m'he sentit menyspreada per la gent de l'alta cultura del país. Sí, sóc una persona sense talent, formo part de la tropa, i fervent defensora de la cultura. Sense ella no podríem viure. Però aquesta porta tancada dels que en' saben' molt, que són intel.lectuals i que em miren per damunt de les espatlles, perque no estic a la seva alçada, també em cansa i molt. Però jo continúo llegint literatura, visitant exposicions d'art, escoltant música 'culta', i també em fan riure tota la resta d'escriptors, artistes, dibuixants. Tots, tots, formem part de la mateixa cultura, i de vegades els més cultes de tots, us heu preguntat perque no arribeu a la gent que formem part de la tropa ? No separem, si us plau. Sense el talen que tú defenses i la mediocritat que tú menysprees, la gent, la tropa, s'hi troba bé, i en fa ús de tots dos. I el que és més important, sap triar. No som idiotes.

    ResponElimina
  46. Vagi per endavant que subscric plenament l'esperit de la reflexió. Felicitats! Però trobo a faltar un aclariment: som crítics amb la gestió del pressupost del centenari d'Espriu o denunciem que es destinin 2'5 MEUR a l'Onze de Setembre, quan això només són engrunes comparat amb els 100 MEUR anuals del Cervantes o del Teatro Real, per citar només dos exemples d'equipaments «nacionales» i, per tant, pagats aproximadament en un 25% pels catalans. És a dir, destinem els catalans uns 25 MEUR al Cervantes + 25 MEUR al Real i plorem pels 2'5 MEUR de la commemoració de la derrota. Admeto que no he llegit, benvolgut Joan M. Minguet, el conjunt de la seva obra, i per tant potser aquesta demanda és sobrera, perquè ja ve recollida en anteriors escrits. No obstant, deixi'm suggerir-li que es preocupi primer per la magnitud del gran espoli i, tot seguit o en el mateix nivell, per la gestió segur que sovint indecent de les engrunes. Una abraçada d'un admirador que espera resposta. danielbonaventura@gmail.com

    ResponElimina
  47. No crec que es pugui menysprear algú pel seu passat, com en Mikimoto per una secció d'un programa d'ara fa molts anys. O quedar-se simplement ambuna de les múltiples cares d'un personatge polifacètic com en Toni Soler. Entenc aquesta visió des de les institucions més academicistes, però potser seria bo que els que us considereu 'alta cultura' aprenguèssiu a utilitzar elsmitjans de comunicació i a crear sinergies amb aquells personatges sorgits d'ells però que no s'hi volen dedicar en exclusivitat.

    ResponElimina
  48. Molt bé. Gràcies per l'article, ha dit amb paraules mesurades tot el que penso sobre la qüestió.

    ResponElimina
  49. Si fos americana seria del més cotitzat en el panorama actual perquè des de fa temps la polèmica l'acompanya.Però és catalana i aquí això no s'estila.Aquí avui et mimen i a l'endemà et linxen,sobretot si surts del corrent tradicional.I la cultura no només ha de ser taules rodones en busca de reflexió,ni noms encotillats que durant molt de temps s'han creat un status.Qui va contractar BB ja s'havia com ho feia.El seu estil ha estat televisat,per això és presentadora de tv.Un estil que fins ara ha alterat l'estatus cultural tradicional per un amb aires hipster novaiorquesos.Si, la BB ha creat un nou establishment que està subsituint el de tota la vida.Ha subustituit les taules rodones per espais oberts on les coses se succeiexen sense ordre.Però,com deia, quie la va contractar ja ho sabia.A què vé doncs aquesta sorpresa i aquest linxament periodístic.El pais està canviant,es mou,evoluciona.La cultura també ho ha de fer.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

JAVIER MARÍAS, ¿DÓNDE ESTABAS CUANDO TE NECESITÁBAMOS?

El problema español está tocando fondo. Digamos que el proceso soberanista en Cataluña está provocando que todos tengan que pronunciarse. Sí, ahora ya es el momento de tomar posiciones porque los que pensaban que eso del “derecho a decidir” era un ligero tactismo de los partidos políticos están comprobando su error. Si hubiesen vivido en Cataluña se habrían dado cuenta de que, desde el 11 de septiembre de 2011, los partidos políticos están rezagados respecto a la sociedad catalana. Se habrían dado cuenta, no tanto en la Cataluña interior, mayoritariamente catalanista de siempre, sino en el antiguo “cinturón rojo”, dónde yo vivo, en esos feudos tradicionalmente socialistas (por dejación de los viejos “psuqueros”, por cierto), esos en los que gente como el alcalde Antonio Balmón luce un espíritu claramente antidemocrático, de que en los últimos tiempos ha crecido superlativamente el desencanto —o la rabia— hacia las políticas que el Estado español ha desplegado en Cataluña y sobre lo

LA CULTURA A TV3: PITJOR QUE FRIVOLITAT!

“Si la gent vol veure només les coses que  poden entendre, no haurien d'anar al teatre:  haurien d'anar al lavabo.” (Bertolt Brecht) Fa pocs dies, TV3 va dedicar el seu programa La meva a repassar els programes que el canal havia dedicat a temes culturals. I, abans de recordar emissions mítiques de la seva història, com Arsenal o Música per a camaleons , va donar la veu a algunes de les persones que, en els darrers temps, han tocat temes culturals a la pantalla de la televisió catalana. Per començar, el presentador del programa, Roger de Gràcia, entrevistava la periodista Bibiana Ballbè i li preguntava com es defensava quan l’acusaven de frivolitat en la manera que té de presentar la cultura al mitjà televisiu. Voldria reproduir algunes de les frases que la Ballbè diu en aquest moment de l’emissió: “Ho tinc tan clar”, “la resposta és tan fàcil”, ”la millor manera de parlar de cultura és fer-ho de forma entretinguda”, “estem a la tele i les coses han de ser bonique