(Aquest text el vaig pronunciar en la cerimònia de lliurament dels PREMIS ACCA 2013, el 26 de març de 2014, a l'auditori del MACBA. Poden trobar-se fotografies de l'acte, amb totes les intervencions, al Facebook de l'Associació Catalana de Crítics d'Art. I al web de l'ACCA, www.acca.cat, poden seguir-se alguns debats que s'han suscitat sobre les qüestions aquí plantejades.)
Benvinguts tots a la
cerimònia de lliurament dels Premis ACCA 2013.
Un avís previ: com
sabeu estem en la 30ena edició dels premis que atorga l’Associació Catalana de
Crítics d’Art . Deixeu-me uns moments d’autocomplaença: quan es té el privilegi
de presidir una associació de tan llarg recorregut, que ha estat capaç de
concedir uns premis i preservar-ne la seva vigència durant trenta anys, un no
pot més que sentir damunt seu el repte d’haver de continuar la feina tan ben
feta per part de tots els meus antecessors….
Ja està, els moments
de complaença han acabat, no fos cas que això semblés el discurs d’un polític
absurdament triomfalista.
Un cop més, doncs, ens
trobem en una mena de festa, la que cada any convoca la nostra modesta
associació per a premiar exposicions, artistes, galeries d’art, museus,
llibres, revistes, iniciatives patrimonials, enguany també projectes
audiovisuals… Vagi la meva felicitació a tots els premiats. I a tots aquells
que no han rebut cap premi, però van ser presents en totes les votacions. Més
que mai, portar a terme projectes culturals en us temps com els nostres és tot
una heroïcitat que cal aplaudir.
He dit que ens
trobem en una mena de festa perquè, en els darrers anys, aquest acte l’hem
plantejat, com no pot ser de cap altra manera, com un reconeixement a la feina
dels nostres col·legues artistes, galeristes, gent de museus, gestors i, per
què no?, a la pròpia feina de la crítica entesa com a generadora de pensament,
com a generadora de debats sobre l’art i la cultura dels nostres dies. En
aquestes últimes convocatòries, però, aquest acte també s’ha convertit en un
crit d’alerta, en una reivindicació de l’art i de la cultura en aquest període
de precarietat, de màxima injustícia social, de desbocat apogeu del diner
facinerós.
No podem fer una
altra cosa! L’art ha tingut molts papers en l’auca de la història, però en la
societat on vivim, tan injusta, tan
desigual, no podem admetre que l’art i la cultura quedi tantes vegades reclosa en
el decorativisme, en el pur esteticisme. No vull dir que tinguem tota la raó,
òbviament, però pensem que és bo si no imprescindible que donem la nostra
opinió, que honorem una part de l’enunciat que ens invoca: la crítica. I més
quan massa cops ens sentim desatesos pels nostres governants.
En aquesta línia, en
el darrer any, la nostra associació ha tingut una certa rellevància pública en
generar alguns debats o en denunciar algunes pràctiques institucionals que, amb
tota la modèstia, ens semblen improcedents. Jo crec que podem resumir el moll
de l’ós d’aquestes denúncies en un fet incontrovertible: en els darrers anys,
hem fet molts passos enrere, hem reculat de manera alarmant. I no sempre
aquesta reculada pot ni s’ha de justificar per la situació econòmica. Les
retallades en matèria de cultura són un fet ideològic, ras i curt. Com ho són
les decisions que prenen les administracions públiques tan poc favorables a
l’art contemporani, amb honroses excepcions.
És inadmissible que
any rere any la Conselleria de Cultura accepti rebaixar la seva assignació
pressupostària per part del govern fins a límits històrics; que desmantelli els
òrgans que, com el CoNCA, havien nascut amb la idea de contrarestar la
maquinària burocràtica i els aviciaments polítics; que la Conselleria i les altres
administracions abandonin el Codi de Bones Pràctiques i retornin —reculin— a
les pràctiques del dit i de l’”ordeno y mando” sense comptar per res amb el
sector cultural; que es clausuri la direcció d’un centre com el de l’Arts Santa
Mònica prometent nous projectes (amb personatges televisius com a referents) i
que vuit mesos després encara no hagin arribat; que es contribueixi a la
banalització de la cultura negligint el pensament crític i apostant pel
presumpte glamur de la faramalla televisiva; que s’anunciïn nous mètodes de
finançament de la cultura, el cànon de les telefòniques, però que només se’n
puguin beneficiar els companys de la indústria audiovisual; que es permeti que
la Xarxa de Centres d’Art Contemporani pateixi violacions constants de
l’esperit amb què va néixer...
Vull posar un
exemple d’això últim. Avui un dels premis ACCA va destinat a l’activitat
desplegada per un seguit de professionals en un centre d’art, el CA de
Tarragona. I, una vegada més, com ja va passar en anys anteriors amb l’Espai
Zero1 d’Olot o Can Xalant de Mataró, el premi arriba just quan les autoritats
municipals tanquen el centre o fan servir subterfugis per a canviar-ne les
essències. En comunicar el premi a l’Ajuntament de Tarragona, convidar-los a
estar presents a l’acte i fer saber la nostra disconformitat amb el fet que un
tècnic municipal es faci càrrec a partir d’ara del Centre d’Art de la ciutat,
contravenint l’esperit inicial d’aquella xarxa de centres d’art, vaig rebre un
missatge de la Tinent d’Alcalde, Regidora de Cultura de l’Ajuntament de
Tarragona on em deia el següent:
“La voluntat sempre
hi ha estat però, malauradament i com suposo ja sap, el nostre soci per
afrontar la part econòmica d’aquest projecte, la Generalitat, va canviar la
forma de donar-lo, passant d’una implicació directa a través d’una gestió
compartida a una subvenció, en la quantitat que cada any s’aprovés en el pressupost,
la qual cosa feia absolutament inviable el model seguit fins a aquell moment.
Això no vol ser una
crítica a l’acció del nostre govern autonòmic. Ans al contrari. En aquests
moments de crisi econòmica, que no és ni de lluny l’escenari que esperàvem en
els anys que es va apostar per implementar el nostre Centre d’Art, és
comprensible que necessitats més peremptòries canviïn les prioritats de les
inversions.”
Què podem dir davant
d’aquests arguments, o aquestes excuses? Que és evident que el centre d’art no
és una prioritat per ells. Ella mateixa ho diu. Que “l’un per l’altre”, una
administració per l’altra, i nosaltres ens quedem amb un pam de nas. Que, com
diu Foix en un dels seus versos, “ells amb ells es coronen”...
Acabo. La nostra
missió és estudiar l’art, analitzar-lo, situar-lo en l’esfera cultural i en
l’esfera social. Però no podem esperar a què els artistes morin, siguin
reconeguts i prestigiats i, aleshores, ocupin un lloc preferent en els museus visitats
majoritàriament per turistes. No pot repetir-se el cas de Joan Miró,
autoexiliat davant de la incomprensió dels cenacles culturals catalans a
començaments del segle XX. Ara és fàcil apuntar-se al carro de Miró; el mèrit
és dels pocs que van apostar per aquell artista quan ningú creia en ell. Apliquem-nos
la lliçó. És imprescindible que tots, els protagonistes del sector, el públic,
els mitjans educatius i les administracions treballem incansablement per a fer
valdre la idea que l’art d’avui ens és necessari.
Els premis que avui
atorguem volen contribuir reflexivament a no permetre que el nostre país reculi
ni un mil·límetre més. L’art i la cultura catalanes no s’ho mereixen.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada