Passa al contingut principal

NO PODEM RECULAR NI UN MIL•LÍMETRE MÉS!

(Aquest text el vaig pronunciar en la cerimònia de lliurament dels PREMIS ACCA 2013, el 26 de març de 2014, a l'auditori del MACBA. Poden trobar-se fotografies de l'acte, amb totes les intervencions, al Facebook de l'Associació Catalana de Crítics d'Art. I al web de l'ACCA, www.acca.cat, poden seguir-se alguns debats que s'han suscitat sobre les qüestions aquí plantejades.)

Benvinguts tots a la cerimònia de lliurament dels Premis ACCA 2013.

Un avís previ: com sabeu estem en la 30ena edició dels premis que atorga l’Associació Catalana de Crítics d’Art . Deixeu-me uns moments d’autocomplaença: quan es té el privilegi de presidir una associació de tan llarg recorregut, que ha estat capaç de concedir uns premis i preservar-ne la seva vigència durant trenta anys, un no pot més que sentir damunt seu el repte d’haver de continuar la feina tan ben feta per part de tots els meus antecessors….
Ja està, els moments de complaença han acabat, no fos cas que això semblés el discurs d’un polític absurdament triomfalista.

Un cop més, doncs, ens trobem en una mena de festa, la que cada any convoca la nostra modesta associació per a premiar exposicions, artistes, galeries d’art, museus, llibres, revistes, iniciatives patrimonials, enguany també projectes audiovisuals… Vagi la meva felicitació a tots els premiats. I a tots aquells que no han rebut cap premi, però van ser presents en totes les votacions. Més que mai, portar a terme projectes culturals en us temps com els nostres és tot una heroïcitat que cal aplaudir.

He dit que ens trobem en una mena de festa perquè, en els darrers anys, aquest acte l’hem plantejat, com no pot ser de cap altra manera, com un reconeixement a la feina dels nostres col·legues artistes, galeristes, gent de museus, gestors i, per què no?, a la pròpia feina de la crítica entesa com a generadora de pensament, com a generadora de debats sobre l’art i la cultura dels nostres dies. En aquestes últimes convocatòries, però, aquest acte també s’ha convertit en un crit d’alerta, en una reivindicació de l’art i de la cultura en aquest període de precarietat, de màxima injustícia social, de desbocat apogeu del diner facinerós.

No podem fer una altra cosa! L’art ha tingut molts papers en l’auca de la història, però en la societat  on vivim, tan injusta, tan desigual, no podem admetre que l’art i la cultura quedi tantes vegades reclosa en el decorativisme, en el pur esteticisme. No vull dir que tinguem tota la raó, òbviament, però pensem que és bo si no imprescindible que donem la nostra opinió, que honorem una part de l’enunciat que ens invoca: la crítica. I més quan massa cops ens sentim desatesos pels nostres governants.

En aquesta línia, en el darrer any, la nostra associació ha tingut una certa rellevància pública en generar alguns debats o en denunciar algunes pràctiques institucionals que, amb tota la modèstia, ens semblen improcedents. Jo crec que podem resumir el moll de l’ós d’aquestes denúncies en un fet incontrovertible: en els darrers anys, hem fet molts passos enrere, hem reculat de manera alarmant. I no sempre aquesta reculada pot ni s’ha de justificar per la situació econòmica. Les retallades en matèria de cultura són un fet ideològic, ras i curt. Com ho són les decisions que prenen les administracions públiques tan poc favorables a l’art contemporani, amb honroses excepcions.

És inadmissible que any rere any la Conselleria de Cultura accepti rebaixar la seva assignació pressupostària per part del govern fins a límits històrics; que desmantelli els òrgans que, com el CoNCA, havien nascut amb la idea de contrarestar la maquinària burocràtica i els aviciaments polítics;  que la Conselleria i les altres administracions abandonin el Codi de Bones Pràctiques i retornin —reculin— a les pràctiques del dit i de l’”ordeno y mando” sense comptar per res amb el sector cultural; que es clausuri la direcció d’un centre com el de l’Arts Santa Mònica prometent nous projectes (amb personatges televisius com a referents) i que vuit mesos després encara no hagin arribat; que es contribueixi a la banalització de la cultura negligint el pensament crític i apostant pel presumpte glamur de la faramalla televisiva; que s’anunciïn nous mètodes de finançament de la cultura, el cànon de les telefòniques, però que només se’n puguin beneficiar els companys de la indústria audiovisual; que es permeti que la Xarxa de Centres d’Art Contemporani pateixi violacions constants de l’esperit amb què va néixer...

Vull posar un exemple d’això últim. Avui un dels premis ACCA va destinat a l’activitat desplegada per un seguit de professionals en un centre d’art, el CA de Tarragona. I, una vegada més, com ja va passar en anys anteriors amb l’Espai Zero1 d’Olot o Can Xalant de Mataró, el premi arriba just quan les autoritats municipals tanquen el centre o fan servir subterfugis per a canviar-ne les essències. En comunicar el premi a l’Ajuntament de Tarragona, convidar-los a estar presents a l’acte i fer saber la nostra disconformitat amb el fet que un tècnic municipal es faci càrrec a partir d’ara del Centre d’Art de la ciutat, contravenint l’esperit inicial d’aquella xarxa de centres d’art, vaig rebre un missatge de la Tinent d’Alcalde, Regidora de Cultura de l’Ajuntament de Tarragona on em deia el següent:

“La voluntat sempre hi ha estat però, malauradament i com suposo ja sap, el nostre soci per afrontar la part econòmica d’aquest projecte, la Generalitat, va canviar la forma de donar-lo, passant d’una implicació directa a través d’una gestió compartida a una subvenció, en la quantitat que cada any s’aprovés en el pressupost, la qual cosa feia absolutament inviable el model seguit fins a aquell moment.
Això no vol ser una crítica a l’acció del nostre govern autonòmic. Ans al contrari. En aquests moments de crisi econòmica, que no és ni de lluny l’escenari que esperàvem en els anys que es va apostar per implementar el nostre Centre d’Art, és comprensible que necessitats més peremptòries canviïn les prioritats de les inversions.”

Què podem dir davant d’aquests arguments, o aquestes excuses? Que és evident que el centre d’art no és una prioritat per ells. Ella mateixa ho diu. Que “l’un per l’altre”, una administració per l’altra, i nosaltres ens quedem amb un pam de nas. Que, com diu Foix en un dels seus versos, “ells amb ells es coronen”...

Acabo. La nostra missió és estudiar l’art, analitzar-lo, situar-lo en l’esfera cultural i en l’esfera social. Però no podem esperar a què els artistes morin, siguin reconeguts i prestigiats i, aleshores, ocupin un lloc preferent en els museus visitats majoritàriament per turistes. No pot repetir-se el cas de Joan Miró, autoexiliat davant de la incomprensió dels cenacles culturals catalans a començaments del segle XX. Ara és fàcil apuntar-se al carro de Miró; el mèrit és dels pocs que van apostar per aquell artista quan ningú creia en ell. Apliquem-nos la lliçó. És imprescindible que tots, els protagonistes del sector, el públic, els mitjans educatius i les administracions treballem incansablement per a fer valdre la idea que l’art d’avui ens és necessari.


Els premis que avui atorguem volen contribuir reflexivament a no permetre que el nostre país reculi ni un mil·límetre més. L’art i la cultura catalanes no s’ho mereixen.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL MACBA I L’ASSISTÈNCIA SANITÀRIA: PROPOSO UN ARMISTICI

REVOLUCIONARIOS DE SALÓN

Las nuevas tecnologías han promovido un nuevo comportamiento, una nueva implicación del sujeto con la sociedad, lo que quiero llamar “los revolucionarios de salón”. Me refiero a aquella creciente especie de individuos que juzga, recrimina e incluso demoniza a los otros desde el muro de Facebook, desde su twitter, desde las más variadas pantallas y dispositivos, pero que siempre lo hacen sin ningún contacto con la realidad. Lo del salón es una metáfora. En ocasiones, la gente va en el metro y divulga a través de sus cuentas sus impresiones sobre lo mal que va el mundo, pero si levantasen la vista de su pantalla de móvil podrían comprobar que a su lado viaja gente real. El salón es, digamos, el aparato.
Me aterran los revolucionarios de salón en lo político. Aquellos que demonizan a las formaciones políticas que han ocupado ayuntamientos, que acceden desde abajo al poder para transformarlo, que están cambiando las cosas o que lo intentan, pero ellos siempre encuentran fallos, grietas. Y …

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmetia i…