«L'art
[la cultura] no és un mirall per reflectir la realitat,
sinó un martell
per donar-li forma»
Bertolt Brecht
Diguem-ho clarament: la gent de la cultura comptem gairebé res en els
debats polítics. Comptem molt menys que el residu del 0,7% que el govern de Mas
ha dedicat a la conselleria del seu govern en els darrers temps, encara que el
seu conseller, l’inefable Mascarell, fes veure que tot el que es coïa al final
de les Rambles de Barcelona era súper important. En tots els debats televisius
entre els candidats a guanyar les eleccions del 27 de setembre s’ha parlat
d’economia, d’identitat, de si ens farien fora de la Unió Europea o no, de si
perdríem les pensions, de si dinamitarien la lliga de futbol, de si la
farmacèutica Almirall enretiraria els seus medicaments i moriríem tots els
catalans per un simple tifus, de si les noies que es volen casar de blanc i amb
glamur ja no ho podrien fer a Pronovias, de si “tu ets un miserable” i l’altre
li diu “i tu més i més i més”... Però de cultura, poca cosa o, per dir-ho més
clarament, res. Ni tan sols una frase, una engruna de discurs per a mirar
d’engalipar aquesta minoria que conformem creadors, pensadors, gestors, docents i, sobretot, usuaris (no sé si em deixo algun macro sector) de la faràndula cultural.
Sí, ja ni pretenen engalipar-nos, és a dir, enganyar-nos. I sí, per
ells, tots nosaltres no deixem de ser faràndula, ens dediquem o no a les arts
escèniques. Som una nosa, que ni donem ni traiem vots i, en conseqüència, han
decidit dedicar-nos el silenci. Pitjor encara, quan alguns parlen de cultura ho
fan des de la ignorància supina i/o a partir de tòpics. Fa uns dies hi va haver
un debat al CCCB sobre les propostes culturals dels qui es presenten a les
eleccions. Una iniciativa d’ells? No, ho va impulsar l’APGCC, l’associació de
gestors culturals, la qual cosa ja és un símptoma del desinterès. La crònica que l'Albert Lladó va fer de la sessió explicava que el públic assistent va
reaccionar amb estupor davant de la falta de projectes. No és que em
sorprengui, ja sabem que els partits polítics tenen un històric interès
episòdic per la cultura (o ni això: quan va esclatar l’escàndol del MACBA, molt
pocs es van pronunciar) i, per acabar-ho d’arrodonir, la majoria dels
protagonistes del sector cultural han estat impàvidament callats en aquest cinc
anys de política neoliberal de Mas i Mascarell. Però em sembla urgent que
algunes formacions, especialment les d’esquerra, reconsiderin aquesta desídia
per la cultura. Una desídia que, de vegades, es formula amb el pitjor dels
populismes: quan l’esquerra diu que vol oferir alternatives a la cultura
capitalista i això ho concreten, en alguns ajuntaments, per exemple, amb la
idea que els centres d’art han d’acollir a tots els ciutadans, encara que facin
una pintura reaccionària i petitburgesa (paisatges tronats, expressionisme
hiperbòlic, nusos simplistes...). Si estem fent una revolta ciutadana, si es
vol trencar un Estat amb tot el que això comporta, cal tenir en compte que
l’art, la literatura, el pensament, la crítica han de contribuir a la
transformació, no relegar-los a la cosa casposa i acomodatícia.
Ara no escriuré ni una sola frase per desmentir-los, per fer-los veure
que la cultura (i l’educació, que ve a ser el mateix), no és que sigui important,
és que és transcendent, sobretot si guanyem els sobiranistes i hem de construir
un Estat propi. Com deia un personatge d’una novel.la de Murakami, si no ho
entenen sense dir-ho, tampoc no ho entendran encara que ho digui. No, no
dedicaré cap frase, diran que faig demagògia o que ells ja ho saben, tot i que
no he vist —és un petit exemple— que cap dels candidats s’hagi compromès a
recuperar la filosofia a segon de batxillerat com a assignatura comuna, després
que la LOMCE de Wert l’hagi suprimit, en un altre símptoma inequívoc que la
cultura crítica vol ser arraconada.
Acabo amb un nota aclaridora: aquest text crític està escrit “a favor
de” i no “en contra de”, com malauradament passa en totes les campanyes
electorals —i més en aquesta— on més que defensar les pròpies opcions es
desacredita les dels altres. Quina mandra! Seré més precís, encara. He signat
un manifest de gent de la cultura de suport a la CUP, divulgat aquesta mateixa
setmana, i fa temps que he manifestat la meva intenció de votar-los. Passades
les eleccions, doncs, em poso al seu servei per a dialogar sobre el paper que
la cultura transformadora ha de tenir en un projecte polític, —al meu entendre— el
més transformador i engrescador dels que es presenten. Potser estigui
equivocat jo i uns quants que pensem més o menys semblant. Però i si són ells
els qui han desatès aquesta manera de donar forma a la realitat, com ho
formulava Brecht? I si s’han oblidat del martell?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada