Passa al contingut principal

LA CULTURA ELS (ENS?) IMPORTA UN BORRALL


«L'art [la cultura] no és un mirall per reflectir la realitat, 
sinó un martell per donar-li forma»

Bertolt Brecht

Diguem-ho clarament: la gent de la cultura comptem gairebé res en els debats polítics. Comptem molt menys que el residu del 0,7% que el govern de Mas ha dedicat a la conselleria del seu govern en els darrers temps, encara que el seu conseller, l’inefable Mascarell, fes veure que tot el que es coïa al final de les Rambles de Barcelona era súper important. En tots els debats televisius entre els candidats a guanyar les eleccions del 27 de setembre s’ha parlat d’economia, d’identitat, de si ens farien fora de la Unió Europea o no, de si perdríem les pensions, de si dinamitarien la lliga de futbol, de si la farmacèutica Almirall enretiraria els seus medicaments i moriríem tots els catalans per un simple tifus, de si les noies que es volen casar de blanc i amb glamur ja no ho podrien fer a Pronovias, de si “tu ets un miserable” i l’altre li diu “i tu més i més i més”... Però de cultura, poca cosa o, per dir-ho més clarament, res. Ni tan sols una frase, una engruna de discurs per a mirar d’engalipar aquesta minoria que conformem creadors, pensadors, gestors, docents i, sobretot, usuaris (no sé si em deixo algun macro sector) de la faràndula cultural.

Sí, ja ni pretenen engalipar-nos, és a dir, enganyar-nos. I sí, per ells, tots nosaltres no deixem de ser faràndula, ens dediquem o no a les arts escèniques. Som una nosa, que ni donem ni traiem vots i, en conseqüència, han decidit dedicar-nos el silenci. Pitjor encara, quan alguns parlen de cultura ho fan des de la ignorància supina i/o a partir de tòpics. Fa uns dies hi va haver un debat al CCCB sobre les propostes culturals dels qui es presenten a les eleccions. Una iniciativa d’ells? No, ho va impulsar l’APGCC, l’associació de gestors culturals, la qual cosa ja és un símptoma del desinterès. La crònica que l'Albert Lladó va fer de la sessió explicava que el públic assistent va reaccionar amb estupor davant de la falta de projectes. No és que em sorprengui, ja sabem que els partits polítics tenen un històric interès episòdic per la cultura (o ni això: quan va esclatar l’escàndol del MACBA, molt pocs es van pronunciar) i, per acabar-ho d’arrodonir, la majoria dels protagonistes del sector cultural han estat impàvidament callats en aquest cinc anys de política neoliberal de Mas i Mascarell. Però em sembla urgent que algunes formacions, especialment les d’esquerra, reconsiderin aquesta desídia per la cultura. Una desídia que, de vegades, es formula amb el pitjor dels populismes: quan l’esquerra diu que vol oferir alternatives a la cultura capitalista i això ho concreten, en alguns ajuntaments, per exemple, amb la idea que els centres d’art han d’acollir a tots els ciutadans, encara que facin una pintura reaccionària i petitburgesa (paisatges tronats, expressionisme hiperbòlic, nusos simplistes...). Si estem fent una revolta ciutadana, si es vol trencar un Estat amb tot el que això comporta, cal tenir en compte que l’art, la literatura, el pensament, la crítica han de contribuir a la transformació, no relegar-los a la cosa casposa i acomodatícia.

Ara no escriuré ni una sola frase per desmentir-los, per fer-los veure que la cultura (i l’educació, que ve a ser el mateix), no és que sigui important, és que és transcendent, sobretot si guanyem els sobiranistes i hem de construir un Estat propi. Com deia un personatge d’una novel.la de Murakami, si no ho entenen sense dir-ho, tampoc no ho entendran encara que ho digui. No, no dedicaré cap frase, diran que faig demagògia o que ells ja ho saben, tot i que no he vist —és un petit exemple— que cap dels candidats s’hagi compromès a recuperar la filosofia a segon de batxillerat com a assignatura comuna, després que la LOMCE de Wert l’hagi suprimit, en un altre símptoma inequívoc que la cultura crítica vol ser arraconada.

Acabo amb un nota aclaridora: aquest text crític està escrit “a favor de” i no “en contra de”, com malauradament passa en totes les campanyes electorals —i més en aquesta— on més que defensar les pròpies opcions es desacredita les dels altres. Quina mandra! Seré més precís, encara. He signat un manifest de gent de la cultura de suport a la CUP, divulgat aquesta mateixa setmana, i fa temps que he manifestat la meva intenció de votar-los. Passades les eleccions, doncs, em poso al seu servei per a dialogar sobre el paper que la cultura transformadora ha de tenir en un projecte polític, —al meu entendre el més transformador i engrescador dels que es presenten. Potser estigui equivocat jo i uns quants que pensem més o menys semblant. Però i si són ells els qui han desatès aquesta manera de donar forma a la realitat, com ho formulava Brecht? I si s’han oblidat del martell?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet

JAVIER MARÍAS, ¿DÓNDE ESTABAS CUANDO TE NECESITÁBAMOS?

El problema español está tocando fondo. Digamos que el proceso soberanista en Cataluña está provocando que todos tengan que pronunciarse. Sí, ahora ya es el momento de tomar posiciones porque los que pensaban que eso del “derecho a decidir” era un ligero tactismo de los partidos políticos están comprobando su error. Si hubiesen vivido en Cataluña se habrían dado cuenta de que, desde el 11 de septiembre de 2011, los partidos políticos están rezagados respecto a la sociedad catalana. Se habrían dado cuenta, no tanto en la Cataluña interior, mayoritariamente catalanista de siempre, sino en el antiguo “cinturón rojo”, dónde yo vivo, en esos feudos tradicionalmente socialistas (por dejación de los viejos “psuqueros”, por cierto), esos en los que gente como el alcalde Antonio Balmón luce un espíritu claramente antidemocrático, de que en los últimos tiempos ha crecido superlativamente el desencanto —o la rabia— hacia las políticas que el Estado español ha desplegado en Cataluña y sobre lo

LA CULTURA A TV3: PITJOR QUE FRIVOLITAT!

“Si la gent vol veure només les coses que  poden entendre, no haurien d'anar al teatre:  haurien d'anar al lavabo.” (Bertolt Brecht) Fa pocs dies, TV3 va dedicar el seu programa La meva a repassar els programes que el canal havia dedicat a temes culturals. I, abans de recordar emissions mítiques de la seva història, com Arsenal o Música per a camaleons , va donar la veu a algunes de les persones que, en els darrers temps, han tocat temes culturals a la pantalla de la televisió catalana. Per començar, el presentador del programa, Roger de Gràcia, entrevistava la periodista Bibiana Ballbè i li preguntava com es defensava quan l’acusaven de frivolitat en la manera que té de presentar la cultura al mitjà televisiu. Voldria reproduir algunes de les frases que la Ballbè diu en aquest moment de l’emissió: “Ho tinc tan clar”, “la resposta és tan fàcil”, ”la millor manera de parlar de cultura és fer-ho de forma entretinguda”, “estem a la tele i les coses han de ser bonique