Passa al contingut principal

LA CULTURA ELS (ENS?) IMPORTA UN BORRALL


«L'art [la cultura] no és un mirall per reflectir la realitat, 
sinó un martell per donar-li forma»

Bertolt Brecht

Diguem-ho clarament: la gent de la cultura comptem gairebé res en els debats polítics. Comptem molt menys que el residu del 0,7% que el govern de Mas ha dedicat a la conselleria del seu govern en els darrers temps, encara que el seu conseller, l’inefable Mascarell, fes veure que tot el que es coïa al final de les Rambles de Barcelona era súper important. En tots els debats televisius entre els candidats a guanyar les eleccions del 27 de setembre s’ha parlat d’economia, d’identitat, de si ens farien fora de la Unió Europea o no, de si perdríem les pensions, de si dinamitarien la lliga de futbol, de si la farmacèutica Almirall enretiraria els seus medicaments i moriríem tots els catalans per un simple tifus, de si les noies que es volen casar de blanc i amb glamur ja no ho podrien fer a Pronovias, de si “tu ets un miserable” i l’altre li diu “i tu més i més i més”... Però de cultura, poca cosa o, per dir-ho més clarament, res. Ni tan sols una frase, una engruna de discurs per a mirar d’engalipar aquesta minoria que conformem creadors, pensadors, gestors, docents i, sobretot, usuaris (no sé si em deixo algun macro sector) de la faràndula cultural.

Sí, ja ni pretenen engalipar-nos, és a dir, enganyar-nos. I sí, per ells, tots nosaltres no deixem de ser faràndula, ens dediquem o no a les arts escèniques. Som una nosa, que ni donem ni traiem vots i, en conseqüència, han decidit dedicar-nos el silenci. Pitjor encara, quan alguns parlen de cultura ho fan des de la ignorància supina i/o a partir de tòpics. Fa uns dies hi va haver un debat al CCCB sobre les propostes culturals dels qui es presenten a les eleccions. Una iniciativa d’ells? No, ho va impulsar l’APGCC, l’associació de gestors culturals, la qual cosa ja és un símptoma del desinterès. La crònica que l'Albert Lladó va fer de la sessió explicava que el públic assistent va reaccionar amb estupor davant de la falta de projectes. No és que em sorprengui, ja sabem que els partits polítics tenen un històric interès episòdic per la cultura (o ni això: quan va esclatar l’escàndol del MACBA, molt pocs es van pronunciar) i, per acabar-ho d’arrodonir, la majoria dels protagonistes del sector cultural han estat impàvidament callats en aquest cinc anys de política neoliberal de Mas i Mascarell. Però em sembla urgent que algunes formacions, especialment les d’esquerra, reconsiderin aquesta desídia per la cultura. Una desídia que, de vegades, es formula amb el pitjor dels populismes: quan l’esquerra diu que vol oferir alternatives a la cultura capitalista i això ho concreten, en alguns ajuntaments, per exemple, amb la idea que els centres d’art han d’acollir a tots els ciutadans, encara que facin una pintura reaccionària i petitburgesa (paisatges tronats, expressionisme hiperbòlic, nusos simplistes...). Si estem fent una revolta ciutadana, si es vol trencar un Estat amb tot el que això comporta, cal tenir en compte que l’art, la literatura, el pensament, la crítica han de contribuir a la transformació, no relegar-los a la cosa casposa i acomodatícia.

Ara no escriuré ni una sola frase per desmentir-los, per fer-los veure que la cultura (i l’educació, que ve a ser el mateix), no és que sigui important, és que és transcendent, sobretot si guanyem els sobiranistes i hem de construir un Estat propi. Com deia un personatge d’una novel.la de Murakami, si no ho entenen sense dir-ho, tampoc no ho entendran encara que ho digui. No, no dedicaré cap frase, diran que faig demagògia o que ells ja ho saben, tot i que no he vist —és un petit exemple— que cap dels candidats s’hagi compromès a recuperar la filosofia a segon de batxillerat com a assignatura comuna, després que la LOMCE de Wert l’hagi suprimit, en un altre símptoma inequívoc que la cultura crítica vol ser arraconada.

Acabo amb un nota aclaridora: aquest text crític està escrit “a favor de” i no “en contra de”, com malauradament passa en totes les campanyes electorals —i més en aquesta— on més que defensar les pròpies opcions es desacredita les dels altres. Quina mandra! Seré més precís, encara. He signat un manifest de gent de la cultura de suport a la CUP, divulgat aquesta mateixa setmana, i fa temps que he manifestat la meva intenció de votar-los. Passades les eleccions, doncs, em poso al seu servei per a dialogar sobre el paper que la cultura transformadora ha de tenir en un projecte polític, —al meu entendre el més transformador i engrescador dels que es presenten. Potser estigui equivocat jo i uns quants que pensem més o menys semblant. Però i si són ells els qui han desatès aquesta manera de donar forma a la realitat, com ho formulava Brecht? I si s’han oblidat del martell?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet

REVOLUCIONARIOS DE SALÓN

Las nuevas tecnologías han promovido un nuevo comportamiento, una nueva implicación del sujeto con la sociedad, lo que quiero llamar “los revolucionarios de salón”. Me refiero a aquella creciente especie de individuos que juzga, recrimina e incluso demoniza a los otros desde el muro de Facebook, desde su twitter, desde las más variadas pantallas y dispositivos, pero que siempre lo hacen sin ningún contacto con la realidad. Lo del salón es una metáfora. En ocasiones, la gente va en el metro y divulga a través de sus cuentas sus impresiones sobre lo mal que va el mundo, pero si levantasen la vista de su pantalla de móvil podrían comprobar que a su lado viaja gente real. El salón es, digamos, el aparato. Me aterran los revolucionarios de salón en lo político. Aquellos que demonizan a las formaciones políticas que han ocupado ayuntamientos, que acceden desde abajo al poder para transformarlo, que están cambiando las cosas o que lo intentan, pero ellos siempre encuentran fallos, gri

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el pr