Passa al contingut principal

PREGUNTES SOBRE NOSALTRES, ELS CATALANS



Les xarxes estan bullint a propòsit de les votacions del proper 27 de setembre. S’està arribant a tensions fortes. A mi no em fan por, les tensions, si es porten civilitzadament són productives. En tot cas, algunes de les coses que llegeixo, que em diuen, que jo dic, dels insults que rebo o dels que veig que reben alguns amics, m’han portat a fer-me algunes preguntes en veu alta. Com sempre dic, són preguntes que no van en contra de ningú, us ho creieu o no, encara que, òbviament, estan fetes des de les meves posicions, és clar. Aquí van:

¿Es pot pensar i dir que TV3 ha caigut en una decadència molt greu, com jo mateix he fet en aquest post, i alhora pensar i dir que la decisió de la Junta Electoral de donar el mateix número d’hores que es van dedicar a la manifestació de l’onze de setembre als partits que no la van convocar és una injustícia des de criteris periodístics i de sentit comú? (Perquè ara resulta que uns partits tindran hores gratuïtes de propaganda sense haver sabut mobilitzar a dos milions o un o ni que sigui cent mil persones. Manda huevos!)

¿Es pot estar en contra de les posicions de Lluis Llach i, alhora, criticar durament la ignorància de l’article de l’Elvira Lindo a El País?

¿Es poden criticar els mitjans periodístics catalans i acusar-los de poca objectivitat i mai no denunciar que la poca objectivitat dels mitjans espanyols és molt més radical? (Personalment, i ho he dit moltes vegades, jo eliminaria tots els tertulians dels mitjans catalans, que van arrossegant les seves opinions des de fa tants anys i no aporten res de nou, però això no es pot reivindicar si no dius que, alhora, haurien de desaparèixer personatges funestos de les televisions espanyoles.)

¿Es pot denunciar persecució o “senyalització” per no ser independentista, com feia el director d’El Periodico en un article de fa uns dies, sense mantenir l’equilibri que obliga a algú que té una tribuna pública i no dir que a d’altres se’ns assenyala justament per ser independentistes?

¿Una persona intel·ligent pot estar impassible davant dels insults indiscriminats a la massa de gent com l’Arcadi Espada, sigui o no sigui sobiranista? (Si hi ha un cas de personatge públic que, des del sobiranisme, tingui una actitud similar a la d'el tal panfletari, consti que el meu menyspreu és el mateix.)

¿Es pot estar a favor de la posició de la Isabel Coixet només perquè està en contra de la independència, encara que els seus “arguments” (sic) siguin la mandra, interpreto jo que la mandra de posicionar-se, o que ella viatja molt i els independentistes som uns provincians?

¿Es pot criticar l’independentisme perquè està liderat per un partit envoltat de casos de corrupció i no posar en l’altre plat de la balança els casos de corrupció provats dels partits unionistes? (La corrupció i la no corrupció ha de ser per tots igual, en aquest blog he criticat sempre les posicions de CiU, de consellers concrets, però també la d'altres partits.)

Encara més, ¿es pot seguir mantenint que la gent d’esquerra no pot estar a favor del procés sobiranista, i esmentar sempre la figura d’Artur Mas, i menystenir a tots aquells que estem per la independència des de posicions d’esquerra, en alguns casos més d’esquerra que aquells que han estat lligats a partits de l’esquerra parlamentària (que no sempre és esquerra), aquells partits que són còmplices de la situació de desigualtat social de la societat en la que vivim?

¿Es pot ser legítimament independentista o unionista sense ser anti res? Però, si això és així, ¿es pot ser unionista pensant en una solució per la gran quantitat de persones (siguem majoria o no, en serem moltes) que votarem perquè Catalunya sigui un Estat nou? (I només pregunto per un cantó del conflicte perquè alguna solució s'ha de donar al poble català si no guanya la independència, ja sabem que seguir com fins ara no és viable.)

¿Es poden fer totes aquestes preguntes i plantejar-se-les a la inversa?


Sí, jo me les faig. I molts d’altres, també. Falta equanimitat. Equanimitat des dels dos bàndols per, en comptes d’atacar les posicions contraries, defensar les teves. I sentir-te satisfet en la defensa de les teves conviccions i de les teves aspiracions. Comprovo tristament que les xarxes socials s’han contaminat d’aquella pràctica de la política professional tan detestable: el “i tu més”. Sempre m’enerva que un polític, en comptes de defensar les seves posicions, no expliqui res del que vol fer i es limiti a dir que el que vol fer l’altre és dolent. Jo trobo que el més assenyat seria que ens limitéssim a posar informacions i opinions que combreguin amb les nostres, no fer tot el contrari, posicionar-se a la contra deriva en mala hòstia permanent.

Comentaris

  1. Sóc un dels mandrosos que opinen igual que Isabel Coixet, i no entenc per què els nostres nos són arguments i en canvi els legítims sentiments dels independentistes si ho són. O potser aquests tenen arguments kantians per fonamentar la seva postura? A mi em sembla que són igual de sentimentals que nosaltres (volen una bandera, un idioma, una cultura, unes seleccions esportives, guanyar eurovisió...), res de l'altre món, vaja; nosaltres, en canvi, a aquestes coses no les hi donem tanta importància. Només vull que la nostra mandra i manca de repugnància tingui la mateixa consideració en aquest debat purament sentimental. Gràcies.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Jo no sóc independentista per sentiments, sinó per una ambició política: trencar un Estat. O sigui que jo, de mandra, no en tinc. I l'article de la Coixet, més enllà de si vol ser espanyola, que tant me fa, és un insult a la intel.ligència.

      Suprimeix
  2. Doncs jo sí que en tinc de mandra, el que em sorprén és comprovar que ni tan sols la resta dels que pensem diferent som una opció. Bé, sort amb la teva ambició que no té res de sentimental!!!!

    ResponSuprimeix

Publica un comentari

Entrades populars d'aquest blog

EL MACBA I L’ASSISTÈNCIA SANITÀRIA: PROPOSO UN ARMISTICI

REVOLUCIONARIOS DE SALÓN

Las nuevas tecnologías han promovido un nuevo comportamiento, una nueva implicación del sujeto con la sociedad, lo que quiero llamar “los revolucionarios de salón”. Me refiero a aquella creciente especie de individuos que juzga, recrimina e incluso demoniza a los otros desde el muro de Facebook, desde su twitter, desde las más variadas pantallas y dispositivos, pero que siempre lo hacen sin ningún contacto con la realidad. Lo del salón es una metáfora. En ocasiones, la gente va en el metro y divulga a través de sus cuentas sus impresiones sobre lo mal que va el mundo, pero si levantasen la vista de su pantalla de móvil podrían comprobar que a su lado viaja gente real. El salón es, digamos, el aparato.
Me aterran los revolucionarios de salón en lo político. Aquellos que demonizan a las formaciones políticas que han ocupado ayuntamientos, que acceden desde abajo al poder para transformarlo, que están cambiando las cosas o que lo intentan, pero ellos siempre encuentran fallos, grietas. Y …

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmetia i…