Les xarxes estan
bullint a propòsit de les votacions del proper 27 de setembre. S’està arribant
a tensions fortes. A mi no em fan por, les tensions, si es porten
civilitzadament són productives. En tot cas, algunes de les coses que llegeixo,
que em diuen, que jo dic, dels insults que rebo o dels que veig que reben
alguns amics, m’han portat a fer-me algunes preguntes en veu alta. Com sempre
dic, són preguntes que no van en contra de ningú, us ho creieu o no, encara que, òbviament, estan fetes des de les meves posicions, és clar. Aquí van:
¿Es pot pensar i
dir que TV3 ha caigut en una decadència molt greu, com jo mateix he fet en
aquest post, i alhora pensar i dir que la decisió de la Junta Electoral de
donar el mateix número d’hores que es van dedicar a la manifestació de l’onze
de setembre als partits que no la van convocar és una injustícia des de
criteris periodístics i de sentit comú? (Perquè ara resulta que uns partits
tindran hores gratuïtes de propaganda sense haver sabut mobilitzar a dos
milions o un o ni que sigui cent mil persones. Manda huevos!)
¿Es pot estar en
contra de les posicions de Lluis Llach i, alhora, criticar durament la
ignorància de l’article de l’Elvira Lindo a El País?
¿Es poden criticar
els mitjans periodístics catalans i
acusar-los de poca objectivitat i mai no denunciar que la poca objectivitat
dels mitjans espanyols és molt més radical? (Personalment, i ho he dit moltes
vegades, jo eliminaria tots els tertulians dels mitjans catalans, que van
arrossegant les seves opinions des de fa tants anys i no aporten res de nou,
però això no es pot reivindicar si no dius que, alhora, haurien de desaparèixer
personatges funestos de les televisions espanyoles.)
¿Es pot denunciar
persecució o “senyalització” per no ser independentista, com feia el director
d’El Periodico en un article de fa uns dies, sense mantenir l’equilibri que
obliga a algú que té una tribuna pública i no dir que a d’altres se’ns
assenyala justament per ser independentistes?
¿Una persona
intel·ligent pot estar impassible davant dels insults indiscriminats a la massa de gent
com l’Arcadi Espada, sigui o no sigui sobiranista? (Si hi ha un cas de personatge públic que, des del sobiranisme, tingui una actitud similar a la d'el tal panfletari, consti que el meu menyspreu és el mateix.)
¿Es pot estar a
favor de la posició de la Isabel Coixet només perquè està en contra de la
independència, encara que els seus “arguments” (sic) siguin la mandra,
interpreto jo que la mandra de posicionar-se, o que ella viatja molt i els
independentistes som uns provincians?
¿Es pot criticar
l’independentisme perquè està liderat per un partit envoltat de casos de
corrupció i no posar en l’altre plat de la balança els casos de corrupció
provats dels partits unionistes? (La corrupció i la no corrupció ha de ser per tots igual, en aquest blog he criticat sempre les posicions de CiU, de consellers concrets, però també la d'altres partits.)
Encara més, ¿es pot
seguir mantenint que la gent d’esquerra no pot estar a favor del procés
sobiranista, i esmentar sempre la figura d’Artur Mas, i menystenir a tots
aquells que estem per la independència des de posicions d’esquerra, en alguns
casos més d’esquerra que aquells que han estat lligats a partits de l’esquerra
parlamentària (que no sempre és esquerra), aquells partits que són còmplices de
la situació de desigualtat social de la societat en la que vivim?
¿Es pot ser legítimament independentista o unionista sense ser anti res? Però, si això és així, ¿es pot ser unionista
pensant en una solució per la gran quantitat de persones (siguem majoria o no,
en serem moltes) que votarem perquè Catalunya sigui un Estat nou? (I només pregunto per un cantó del conflicte perquè alguna solució s'ha de donar al poble català si no guanya la independència, ja sabem que seguir com fins ara no és viable.)
¿Es poden fer totes
aquestes preguntes i plantejar-se-les a la inversa?
Sí, jo me les faig.
I molts d’altres, també. Falta equanimitat. Equanimitat des dels dos bàndols
per, en comptes d’atacar les posicions contraries, defensar les teves. I
sentir-te satisfet en la defensa de les teves conviccions i de les teves
aspiracions. Comprovo tristament que les xarxes socials s’han contaminat
d’aquella pràctica de la política professional tan detestable: el “i tu més”.
Sempre m’enerva que un polític, en comptes de defensar les seves posicions, no
expliqui res del que vol fer i es limiti a dir que el que vol fer l’altre és
dolent. Jo trobo que el més assenyat seria que ens limitéssim a posar
informacions i opinions que combreguin amb les nostres, no fer tot el
contrari, posicionar-se a la contra deriva en mala hòstia permanent.
Sóc un dels mandrosos que opinen igual que Isabel Coixet, i no entenc per què els nostres nos són arguments i en canvi els legítims sentiments dels independentistes si ho són. O potser aquests tenen arguments kantians per fonamentar la seva postura? A mi em sembla que són igual de sentimentals que nosaltres (volen una bandera, un idioma, una cultura, unes seleccions esportives, guanyar eurovisió...), res de l'altre món, vaja; nosaltres, en canvi, a aquestes coses no les hi donem tanta importància. Només vull que la nostra mandra i manca de repugnància tingui la mateixa consideració en aquest debat purament sentimental. Gràcies.
ResponEliminaJo no sóc independentista per sentiments, sinó per una ambició política: trencar un Estat. O sigui que jo, de mandra, no en tinc. I l'article de la Coixet, més enllà de si vol ser espanyola, que tant me fa, és un insult a la intel.ligència.
EliminaDoncs jo sí que en tinc de mandra, el que em sorprén és comprovar que ni tan sols la resta dels que pensem diferent som una opció. Bé, sort amb la teva ambició que no té res de sentimental!!!!
ResponElimina