En l'últim número de la revista Bonart, que podeu trobar als punts de venda habituals, he publicat aquest text breu sobre l'art i la crítica. En el número, que té aquest interessant sumari, hi podeu trobar molts articles i reportatges sobre aquest món nostre, el de les arts visuals, tan deixat de la mà de... (Per cert, una menció especial al text del David G. Torres, amb aquest títol tan suggestiu: "L'art contemporani és reaccionari".)
La Montse Frisach, la Maria Palau i el Jaume Vidal estan portant a
terme un seguit d’entrevistes a crítics d’art catalans a les pàgines d’El Punt Avui, els diumenges. Quan escric
aquest text ja han sortit tretze respostes al seu qüestionari i sembla que
volen arribar a unes cinquanta. Abans que la sèrie acabi, ja podem començar a
felicitar-los per la iniciativa, i no ho dic per gremialisme, de debò; com a
estricte lector, podem comprovar que, a partir d’un senzill temari, la veu de
la crítica és profunda i, sobretot, diversa. Gràcies als companys per tenir la
gosadia de creure que una professió sovint tan menyspreada té coses a dir.
Parteixo d’aquí per anar a un altre lloc. En l’entrevista que li feien
al Ricard Mas fa uns diumenges, a la pregunta “Per quins artistes aposta?”, Mas
responia: “Aposto pels artistes morts, que són els més fiables. Els vius, de
vegades, són molt desagraïts.” Més enllà que la resposta sigui divertida, no hi
estic d’acord. I ho dic jo que, professionalment, he dedicat la meva
trajectòria a artistes que no he conegut mai (Miró, Dalí, Chomón, Méliès...) o
que he conegut menys del que hagués volgut (Nunes, Brossa...).
Escric que no hi estic d’acord, no perquè no admeti que, de vegades, el
tracte amb alguns artistes sigui dificultós. Com no ho puc admetre si la
relació amb els crítics mateix també ho és, tal com passa amb les persones que
més estimem? Tampoc ho escric perquè, de vegades —no sempre, sortosament— és
molt pitjor tractar amb els familiars que volen servar la memòria dels artistes
que amb els mateixos artistes quan són
vius.
A mi em sembla que el problema no és si l’artista és viu o és mort. És
just el contrari: la cosa essencial és saber si el crític és viu o és mort, si
és fiable o no. És a dir, si en comptes de momificar els artistes morts els sap
portar al debat contemporani. O, reblant la hipòtesi, lamentar aquells crítics
que són capaços de momificar fins i tot a un artista viu que acaba de fer l’exposició
de la seva última obra. Perquè hi ha una tipus de crítica que, quan toca Miró,
Dalí o Tàpies, per posar-los d’exemples pròxims, s’acosten a la interpretació
museogràfica dels artistes, a encartonar-los com més aviat millor. Aquesta sembla
la missió d’alguns museus i fundacions, o és la que alguns practiquen: agafar
l’artista que ja ha mort i silenciar la càrrega distorsionadora que l’obra
podia tenir en el seu temps bo i col·locant-los en una mena d'atemporalitat. I
és que ja sabem que el temps, en art, sempre juga a favor de la comoditat.
Prefereixo aquell crític (ja m’enteneu, o analista o historiador) que
pren Miró, Dalí o Tàpies, per seguir amb ells, i els sacseja per comprovar el
debat que la seva obra pot mantenir amb els temps successius, amb els temps
presents. L’artista mort pot ser molt menys agraït que un de viu si vols que
deixi de ser un cadàver sagrat de la història de l’art.
Us semblarà una disquisició sense sentit, però per mi és un punt
essencial del nostre camp. És la mirada actual (la del crític, la de la
universitat, la del museu... la del públic, és clar) la que ha produir un sentit
incessant i renovador a l’obra d’art. Si l’obra ho permet, és clar; si no, pot
anar a dormir als magatzems del patrimoni. És una mica cansat aquesta divisió
entre els morts i els vius, com si els qui vam començar la nostra trajectòria
analítica parlant d’artistes que ja no hi eren, no fóssim capaços de fer-los
dialogar amb els artistes dels nostres temps. O, viceversa, que els qui es
barallen amb la creativitat contemporània no poguessin tenir armes per a fer-la
debatre amb el passat artístic més llunyà.
En realitat, el millor que li pot passar a un crític d’art és treballar
amb gent desagraïda, siguin vius o morts.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada