Passa al contingut principal

ARTISTES VIUS, CRÍTICS MORTS, o VICEVERSA


En l'últim número de la revista Bonart, que podeu trobar als punts de venda habituals, he publicat aquest text breu sobre l'art i la crítica. En el número, que té aquest interessant sumari, hi podeu trobar molts articles i reportatges sobre aquest món nostre, el de les arts visuals, tan deixat de la mà de... (Per cert, una menció especial al text del David G. Torres, amb aquest títol tan suggestiu: "L'art contemporani és reaccionari".)

La Montse Frisach, la Maria Palau i el Jaume Vidal estan portant a terme un seguit d’entrevistes a crítics d’art catalans a les pàgines d’El Punt Avui, els diumenges. Quan escric aquest text ja han sortit tretze respostes al seu qüestionari i sembla que volen arribar a unes cinquanta. Abans que la sèrie acabi, ja podem començar a felicitar-los per la iniciativa, i no ho dic per gremialisme, de debò; com a estricte lector, podem comprovar que, a partir d’un senzill temari, la veu de la crítica és profunda i, sobretot, diversa. Gràcies als companys per tenir la gosadia de creure que una professió sovint tan menyspreada té coses a dir.

Parteixo d’aquí per anar a un altre lloc. En l’entrevista que li feien al Ricard Mas fa uns diumenges, a la pregunta “Per quins artistes aposta?”, Mas responia: “Aposto pels artistes morts, que són els més fiables. Els vius, de vegades, són molt desagraïts.” Més enllà que la resposta sigui divertida, no hi estic d’acord. I ho dic jo que, professionalment, he dedicat la meva trajectòria a artistes que no he conegut mai (Miró, Dalí, Chomón, Méliès...) o que he conegut menys del que hagués volgut (Nunes, Brossa...).

Escric que no hi estic d’acord, no perquè no admeti que, de vegades, el tracte amb alguns artistes sigui dificultós. Com no ho puc admetre si la relació amb els crítics mateix també ho és, tal com passa amb les persones que més estimem? Tampoc ho escric perquè, de vegades —no sempre, sortosament— és molt pitjor tractar amb els familiars que volen servar la memòria dels artistes que amb els mateixos  artistes quan són vius.

A mi em sembla que el problema no és si l’artista és viu o és mort. És just el contrari: la cosa essencial és saber si el crític és viu o és mort, si és fiable o no. És a dir, si en comptes de momificar els artistes morts els sap portar al debat contemporani. O, reblant la hipòtesi, lamentar aquells crítics que són capaços de momificar fins i tot a un artista viu que acaba de fer l’exposició de la seva última obra. Perquè hi ha una tipus de crítica que, quan toca Miró, Dalí o Tàpies, per posar-los d’exemples pròxims, s’acosten a la interpretació museogràfica dels artistes, a encartonar-los com més aviat millor. Aquesta sembla la missió d’alguns museus i fundacions, o és la que alguns practiquen: agafar l’artista que ja ha mort i silenciar la càrrega distorsionadora que l’obra podia tenir en el seu temps bo i col·locant-los en una mena d'atemporalitat. I és que ja sabem que el temps, en art, sempre juga a favor de la comoditat.

Prefereixo aquell crític (ja m’enteneu, o analista o historiador) que pren Miró, Dalí o Tàpies, per seguir amb ells, i els sacseja per comprovar el debat que la seva obra pot mantenir amb els temps successius, amb els temps presents. L’artista mort pot ser molt menys agraït que un de viu si vols que deixi de ser un cadàver sagrat de la història de l’art.

Us semblarà una disquisició sense sentit, però per mi és un punt essencial del nostre camp. És la mirada actual (la del crític, la de la universitat, la del museu... la del públic, és clar) la que ha produir un sentit incessant i renovador a l’obra d’art. Si l’obra ho permet, és clar; si no, pot anar a dormir als magatzems del patrimoni. És una mica cansat aquesta divisió entre els morts i els vius, com si els qui vam començar la nostra trajectòria analítica parlant d’artistes que ja no hi eren, no fóssim capaços de fer-los dialogar amb els artistes dels nostres temps. O, viceversa, que els qui es barallen amb la creativitat contemporània no poguessin tenir armes per a fer-la debatre amb el passat artístic més llunyà.


En realitat, el millor que li pot passar a un crític d’art és treballar amb gent desagraïda, siguin vius o morts.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet

JAVIER MARÍAS, ¿DÓNDE ESTABAS CUANDO TE NECESITÁBAMOS?

El problema español está tocando fondo. Digamos que el proceso soberanista en Cataluña está provocando que todos tengan que pronunciarse. Sí, ahora ya es el momento de tomar posiciones porque los que pensaban que eso del “derecho a decidir” era un ligero tactismo de los partidos políticos están comprobando su error. Si hubiesen vivido en Cataluña se habrían dado cuenta de que, desde el 11 de septiembre de 2011, los partidos políticos están rezagados respecto a la sociedad catalana. Se habrían dado cuenta, no tanto en la Cataluña interior, mayoritariamente catalanista de siempre, sino en el antiguo “cinturón rojo”, dónde yo vivo, en esos feudos tradicionalmente socialistas (por dejación de los viejos “psuqueros”, por cierto), esos en los que gente como el alcalde Antonio Balmón luce un espíritu claramente antidemocrático, de que en los últimos tiempos ha crecido superlativamente el desencanto —o la rabia— hacia las políticas que el Estado español ha desplegado en Cataluña y sobre lo

LA CULTURA A TV3: PITJOR QUE FRIVOLITAT!

“Si la gent vol veure només les coses que  poden entendre, no haurien d'anar al teatre:  haurien d'anar al lavabo.” (Bertolt Brecht) Fa pocs dies, TV3 va dedicar el seu programa La meva a repassar els programes que el canal havia dedicat a temes culturals. I, abans de recordar emissions mítiques de la seva història, com Arsenal o Música per a camaleons , va donar la veu a algunes de les persones que, en els darrers temps, han tocat temes culturals a la pantalla de la televisió catalana. Per començar, el presentador del programa, Roger de Gràcia, entrevistava la periodista Bibiana Ballbè i li preguntava com es defensava quan l’acusaven de frivolitat en la manera que té de presentar la cultura al mitjà televisiu. Voldria reproduir algunes de les frases que la Ballbè diu en aquest moment de l’emissió: “Ho tinc tan clar”, “la resposta és tan fàcil”, ”la millor manera de parlar de cultura és fer-ho de forma entretinguda”, “estem a la tele i les coses han de ser bonique