Passa al contingut principal

EMPRESONEM ELS EMPRESONADORS! EL TEATRE NO MATA



“Al riu que tot ho arranca l'anomenen violent, 
però ningú anomena violent el llit que l'oprimeix.”
                                                                                          Bertolt Brecht

El cas dels titellaires de Granada és la gota invisible que fa vessar un got que, per molts, és o volen que sigui també invisible, imperceptible. El de la llibertat de tota una societat. Aquí ja no podem al·legar  la llibertat d’expressió. La cosa és molt més greu que això. Es tracta de l’estultícia navegant a tota vela, suportada per tot un sistema polític en què el poder està en mans dels més pèrfids. Un poder que emana —posem-nos a tremolar!—, però, de la pròpia societat.

La policia espanyola, la fiscalia, l’audiència nacional posen en marxa la detenció immediata d’uns titellaires perquè treballen una ficció. Immediatament, la cort (o la cohort) del sistema aplaudeix l’empresonament, els tertulians bavegen de ràbia en contra de l’Ajuntament de Madrid, fins i tot l’alcaldessa de la capital espanyola titubeja i no sap dir allò que Ada Colau sí que és capaç de denunciar des del sentit comú: la injustícia si no el despropòsit de privar de llibertat dues persones per haver representat una obra teatral.

Tot aquest sistema castiga una ficció. És possible que jo mateix i tants d’altres que estan aixecant la seva veu en contra d’aquest empresonament dictatorial, estiguem incorrent en delictes per bé que ens limitem a utilitzar un mitjà, les paraules, amb què no podem fer mal real. Igual com els titellaires sempre han fet servir els fils dels seus ninots. Sí, el sistema castiga una ficció, però protegeix una realitat molt pitjor que la d’una funció de titelles: la corrupció al PP de València, la corrupció de Millet i dels Pujol a Catalunya, la corrupció del PP a Madrid, els banquers (Rato, Narcís Serra...) que s’han enriquit a costa de tots els ciutadans... No cal que m’estengui: els qui m’entenen, ja saben per on vaig, els qui viuen en la inòpia, s’hi mantindran. O com diu un personatge de Murakami, si no ho entenen sense dir-ho, tampoc no ho entendran encara que ho digui.

Empresonar la ficció és més fàcil que empresonar la realitat. Compten amb el silenci de la societat. Aquests dies, a la televisió estan ensenyant mítings o actes del PP on diverses personalitats cantaven fins fa poc les gràcies de la pèrfida Rita. He de dir que, personalment, això ja no m’irrita; el que resulta veritablement trist és comprovar que, quan Rajoy o Cospedal o Saenz de Santamaria s’exaltaven dient les bondats de la dona en qüestió, hi havia un públic enfervorit que aplaudia i enarborava senyeres amb la gavina dels estafadors. La massa amorfa que victorejava Rita Barberà, ara seria capaç d’anar a insultar-la si no fos que els de la gavina la resguarden. Aquesta massa no diu res sobre dos nois que perden la seva llibertat per haver fet una funció.

Aquella policia, aquell fiscal i aquell jutge (a qui l’Andreu Barnils ens va descobrir fa pocs dies) acusen d’enaltiment de terrorisme una funció de titelles. Però no diuen res del terrorisme real, del que exerceixen els corruptes i els dirigents polítics que li donen cobertura. El teatre no mata. La realitat, sí. Els titellaires, com tot el teatre, com tota expressió artística, pot denunciar una cosa, pot evidenciar una injustícia, pot reflectir els drames més pregons, però sempre serà ficció o representació. L'art pot ser dolent, però no enalteix res, com si fan els mítings protagonitzats per líders de partits corruptes. No, el teatre no mata. La realitat política espanyola, en canvi, ha provocat suïcidis reals quan la gent ho havia perdut tot amb els desnonaments, ha portat els immigrants a situacions inhumanes, la policia ha exercit el seu poder amb armes de debò (mai no hem d’oblidar l’ull de la Quintana)... Però ells no són empresonats. Els terroristes reals (els polítics, els periodistes que donen cobertura a les injustícies i la massa que es limita a aplaudir) tenen el poder de decidir quan posar a la presó dos treballadors de l’espectacle.

La sensació d’impotència és tràgica. La impunitat amb què passen aquestes coses em deixa perplex i profundament afligit. Ja fa temps que estem arrossegant casos en què una gran part de la societat no sap distingir entre la realitat i la representació d’una realitat. Però ara s’han creuat tots els límits possibles. No m’agraden les presons, però si cal que algú les ocupi, vull que ho facin els qui fan mal de debò, en la crua i puta realitat. No els qui es mouen en el territori de la faula i les pancartes que porten personatges imaginaris per més penoses que poguessin ser (si és que ho eren) les seves representacions.

Nota Bene: A la fotografia podem veure una manifestació per demanar l'excarcelació dels titellaires, però hi he posat una obra mítica de les arts escèniques catalanes, el "Mori el Merma". Aquesta polícia, els fisclas i els jutges d'ara potser la prohibirien, i haguessin enviat Joan Baixas i Joan Miró a la garjola.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet

JAVIER MARÍAS, ¿DÓNDE ESTABAS CUANDO TE NECESITÁBAMOS?

El problema español está tocando fondo. Digamos que el proceso soberanista en Cataluña está provocando que todos tengan que pronunciarse. Sí, ahora ya es el momento de tomar posiciones porque los que pensaban que eso del “derecho a decidir” era un ligero tactismo de los partidos políticos están comprobando su error. Si hubiesen vivido en Cataluña se habrían dado cuenta de que, desde el 11 de septiembre de 2011, los partidos políticos están rezagados respecto a la sociedad catalana. Se habrían dado cuenta, no tanto en la Cataluña interior, mayoritariamente catalanista de siempre, sino en el antiguo “cinturón rojo”, dónde yo vivo, en esos feudos tradicionalmente socialistas (por dejación de los viejos “psuqueros”, por cierto), esos en los que gente como el alcalde Antonio Balmón luce un espíritu claramente antidemocrático, de que en los últimos tiempos ha crecido superlativamente el desencanto —o la rabia— hacia las políticas que el Estado español ha desplegado en Cataluña y sobre lo

LA CULTURA A TV3: PITJOR QUE FRIVOLITAT!

“Si la gent vol veure només les coses que  poden entendre, no haurien d'anar al teatre:  haurien d'anar al lavabo.” (Bertolt Brecht) Fa pocs dies, TV3 va dedicar el seu programa La meva a repassar els programes que el canal havia dedicat a temes culturals. I, abans de recordar emissions mítiques de la seva història, com Arsenal o Música per a camaleons , va donar la veu a algunes de les persones que, en els darrers temps, han tocat temes culturals a la pantalla de la televisió catalana. Per començar, el presentador del programa, Roger de Gràcia, entrevistava la periodista Bibiana Ballbè i li preguntava com es defensava quan l’acusaven de frivolitat en la manera que té de presentar la cultura al mitjà televisiu. Voldria reproduir algunes de les frases que la Ballbè diu en aquest moment de l’emissió: “Ho tinc tan clar”, “la resposta és tan fàcil”, ”la millor manera de parlar de cultura és fer-ho de forma entretinguda”, “estem a la tele i les coses han de ser bonique