PENSACIONS

Per raons que ara no explicaré, que no em pertanyen només a mi, vam haver de venir a ciutat d’improvís i vaig deixar tot de coses a Belltall. Ahir vaig anar a Barcelona per comprar medicaments que em faltaven (i un pijama, que Cornellà fa temps que ha passat a ser segona residència) i em vaig trobar amb una munió de persones que deambulaven pels carrers de la metròpoli. La majoria eren turistes. I com ho sé, això? A banda d’altres símptomes inequívocs, perquè els turistes baden.   Sí, sí, la característica principal del turista és que s’abstreu, s’encanta davant de qualsevol cosa que pels autòctons és irrellevant. I si tu tens pressa o vas a fer alguna cosa concreta, el turista que bada esdevé un obstacle. I quan hi ha molts turistes, però molts, que baden, els obstacles es multipliquen de manera exponencial.   I mentre em trobava en aquells embussos propiciats pels que baden (davant d’uns músics de carrer, d’un grup de joves que ballen i la rotllana que originen ocupa tota l’avinguda,

Vull fer una reivindicació de la boira. Sí, heu llegit bé: una reivindicació de la boira. Ja m’estic imaginant la reacció d’alguns lectors: què dius?, però que estàs sonat? Encara que no ho sembli, aquesta vindicació de la boira té a veure amb una reivindicació més grossa: reivindicar la boira és reivindicar Ponent. De vegades, a pesar dels propis ponentins. Us penseu que la gent de l’Empordà està enamorada de la tramuntana, que no els molesta que hi hagi dies que, quan surten de casa, se’ls encasti al rostre un vent iracund? Però mentre que la tramuntana forma part de l’imaginari català positiu, fins a l’extrem de fer veure que genera dosis d’artisticitat inigualables, la boira no deixa de ser un element atmosfèric malvist.  Ai, caram! I si això ho canviéssim?   I és que la boira plora, ningú la vol, els qui la pateixen perquè es va introduint en les nostres vides lluny dels tòpics arcangèlics (el color, la nitidesa, el sol...); els qui la visiten ocasionalment perquè demostren la sev

     [Recupero el meu primer blog, Pensacions, que fa temps vaig mig buidar i que tenia adormit des de fa anys. La notícia de la mort d’Àlex Susanna m’hi ha portat.]  1. És bonic comprovar l'allau de missatges de consternació que han envaït les xarxes arran de saber-se la mort de l'Àlex Susanna, tant pels que sabíem que estava molt malalt com pels qui haurà estat una sorpresa. Això només pot explicar-se pel seu tarannà conciliador. I és que l’Àlex va jugar amb el favor del poder, o d’un cert poder, però no va convertir-se en un titella de partit (com un que ara em ve al cap), sinó que va fer servir aquelles posicions de poder per a posar en marxa una concepció cultural exigent. Un home de vasta cultura amb uns propòsits ambiciosos.   2. Quan un parla d’un mort, sol acabar parlant d’un mateix. És una estratègia insana, però jo ara la practicaré, no per parlar bé de mi, sinó d’ell. L’Àlex i jo ens coneixíem de fa molt temps, però mai havíem treballat junts i, no cal dir-ho, prove