PENSACIONS

El 27 de gener de 2015 vaig tenir l'honor de rebre el Premi GAC a la Crítica d'Art. Aquest és el parlament d'agraïment i de reflexió original que havia preparat i que vaig llegir parcialment. Bufen vents convulsos en el camp de la creació i el pensament a Catalunya. El malestar de la cultura és tan intens que, quan t’atorguen una distinció, sembla que passis a ser un personatge sospitós. Quan em van  comunicar aquest premi, alhora que em posava content, molt content, se’m va passar pel cap si havia de renunciar-hi. Fins i tot vaig recordar aquelles paraules d’Erik Satie: “La qüestió no és rebutjar la Legió d’Honor. Abans cal encara no merèixer-la.” Però no he trobat cap motiu per refusar aquest premi. Ben al contrari. Per què havia de fer-ho si està convocat pels companys galeristes i concedit per un jurat ple d’amics i de persones que admiro. Sóc conscient que hi ha col·legues que se’l mereixen més que jo —sobretot els joves, que obren camins en l’adversitat—, p...

     Las imágenes al final del texto a mayor tamaño A raíz del atentado en contra de los dibujantes de la revista Charlie Hebdo, más allá de la denuncia unánime o casi unánime de los asesinatos, se han alzado voces que han lamentado que los dibujantes de aquella publicación hubieran dado argumentos, por así decirlo, a los fundamentalistas. La idea sería que el tono de la publicación era demasiado iconoclasta, descortés, islamófobo, xenófobo, que no respetaba lo suficiente las creencias  de cada individuo. Nadie justificaba los asesinatos, claro está, pero el argumento parece incluso razonable: una intolerancia pueda llevar a otra intolerancia. Como si se tratase de una aplicación del famoso "efecto mariposa" de la teoría del caos: una muestra de intolerancia aparentemente indolora (dibujar a Mahoma; o a Dios penetrado por el ano) puede producir, a la larga, unas muestras de intolerancia de extrema gravedad, como las que se vivieron en París hace unos días. Qui...

“... y me quedo solo. Pensando y lamentando ser capaz de pensar.” GIORGIO FALETTI No m'agraden els messianismes, els dictats, les consignes, les preferències simples o simplistes! En el pensament, en l'art o en la política. Ara mateix, a Catalunya: o ets independentista o ets d'esquerres, o ets sobiranista o ets dels "altres", o veus Podemos com a una amenaça o ets unionista. Mai no m'han agradat els uniformes, ni els militars, ni els dels col·legis "pijos", encara menys les uniformitats del saber, aquesta malsana necessitat que alguns tenen de creure en algú: Mas, Junqueras, Rajoy, Pablo Iglesias... buf!; també detesto la uniformitat en el camp de la cultura, aquells que sense arguments, sense discurs, volen imposar uns gustos, sovint interessats; pitjor, encara, quan es creu en algú que no existeix, Déu, el seu presumpte fill, Mahoma o el sunsuncorda... El món és complex, la vida ho és, encara que les televisions vulguin fer-nos creur...

Aquest text ha aparegut en el darrer número de la revista Bonart   (núm. 168; desembre/gener, 2014/2015). Forma part d'un dossier titulat  Art(s) i context a Catalunya, sis reflexions.  Propostes per reflexionar i per millorar alguns interrogants sobre el món de l'Art a Catalunya , amb textos de  Ricard Planas, Pilar Parcerisas, Arnau Puig, Montse Badia, Mercè Alsina i aquest mateix.                                                             Ohé partisans, salvem la cultura!, un projecte de Francesc                                                   Abad/AcVic .  http://artscoming.com/ca/Articulo/ohe-partisans-salvem-la-cultura/ Com serà el futur de les arts a Catalunya? Jo resp...

La temporada d'exposicions a Barcelona ha arrancat amb força. O això em sembla. El MNAC, que ja va començar amb l'oferta de la seva esplèndida remodelació de la col.lecció d'art modern, com ja vaig assenylar aquí mateix , ofereix la "maniobra" de Perejaume i l'exposició Casagemas; Fabra i Coats ja ha començat la nova temporada que dirigeix Martí Peran; el MACBA segueix amb els nous plantejaments expositius; a la Fundació Miró hi ha la nostra "Barcelona, zona neutral"... Tinc la impressió que feia temps que no era necessari acudir al Caixaforum per veure algunes de les millors exposicions a la ciutat.  En tots els casos esmentats, o almenys en la majoria, ens trobem amb projectes que compten amb pressupostos més o menys importants, sobretot si tenim en compte la penúria cultural que arrosseguem. En canvi, hi ha una exposició que, a Barcelona, s'ha construït amb pocs diners, però amb molta imaginació.  Em  refereixo a " Traç. El dibuix co...

El problema español está tocando fondo. Digamos que el proceso soberanista en Cataluña está provocando que todos tengan que pronunciarse. Sí, ahora ya es el momento de tomar posiciones porque los que pensaban que eso del “derecho a decidir” era un ligero tactismo de los partidos políticos están comprobando su error. Si hubiesen vivido en Cataluña se habrían dado cuenta de que, desde el 11 de septiembre de 2011, los partidos políticos están rezagados respecto a la sociedad catalana. Se habrían dado cuenta, no tanto en la Cataluña interior, mayoritariamente catalanista de siempre, sino en el antiguo “cinturón rojo”, dónde yo vivo, en esos feudos tradicionalmente socialistas (por dejación de los viejos “psuqueros”, por cierto), esos en los que gente como el alcalde Antonio Balmón luce un espíritu claramente antidemocrático, de que en los últimos tiempos ha crecido superlativamente el desencanto —o la rabia— hacia las políticas que el Estado español ha desplegado en Cataluña y sobre lo...