PENSACIONS

(Parlament pronunciat a l'auditori del MACBA, el 26 de març de 2015, com a president de l'Associació Catalana de Crítics d'Art, amb motiu de la cerimònia de lliurament dels Premis ACCA 2014.)

(Colaborar con los audaces me fascina. Como Hamed Einochi y Pablo Sierra, que levantaron la web http://negratinta.com/  y han conseguido reunir allí textos importantes. Pero su audacia es ilimitada, y original: acaban de sacar el número 0 de su negratinta en papel. Me pidieron una colaboración, es este texto sobre el dolor del arte. Pero su idea es poder sacar su revista trimestralmente. Para ello necesitan nuestra ayuda, a través de la siguiente campaña de financiación . La audacia necesita que creamos en ella.)   EL ARTE DEBE DOLER, PEREZOSOS No me andaré por las ramas, no tengo ni espacio ni tiempo. Bertolt Brecht dejó escrito un pensamiento sobre los usuarios del arte que me parece de una altísima vigencia: "Si la gente quiere ver sólo las cosas que pueden entender, no tendrían que ir al teatro: tendrían que ir al váter." ¿La cultura como entretenimiento o la cultura como formación? ¿Valorar el rendimiento económico de un producto cultural o su repercusión ta...

Fa molts pocs dies, gairebé hores, publicava aquí un text titulat “Salvem el MACBA!” . Avui, després dels fets ocorreguts, no se m’acut res més que dir que  “ENFONSEM EL MACBA!” .  Enfonsar-lo, sí, perquè aquesta serà l’única manera de reflotar-lo. Aquesta estructura del museu d’art de contemporani de Barcelona, que ho és de Catalunya, no pot durar ni un minut més. Aquí dessota trobareu la composició del Consorci del MACBA. Fixeu-vos, fixeu-vos si-us-plau, en qui ha decidit la sort del nostre equipament insígnia, tots o una part d’ells: polítics, funcionaris i empresaris. Quants artistes hi ha al Consorci del MACBA? Quants professors d’universitat? Quants crítics? Quants museòlegs? Per què Jaume Ciurana, Ferran Mascarell, Jordi Sellas, el Comte de Godó, Àlex Susanna i tants d’altres tenen la capacitat de decidir i ningú dels que treballen en el sector no hi té ni vot ni encara menys veu. Això s’ha d’aturar!   Prou a què els ignorants de les art...

Algunes reflexions directes, personals i enrabiades sobre el "cas MACBA". 1. L'entrada de Valentín Roma i de Paul B. Preciado al museu ha significat una renovació transcendet en les exposicions, activitats i idees del centre. No podem permetre que la seva programació se'n vagi "à la merde" per un problema de política rància. Ells dos han de quedar-se al MACBA! 2. Això vol dir, efectivament, que, al meu entendre, Bartomeu Marí ha de dimitir del seu càrrec. Tot i l'estima personal que li tinc, la seva decisió no pot ser defensada des de cap de les lògiques. Des de la lògica institucional o administrativa, si fos veritat que ell no sabia quines peces anirien a una exposició programada des de fa tant temps i en col.laboració amb un museu estranger, voldria dir que és un imcompetent (i sempre hem defensat que els incompetents de la política han de dimitir i assumir responsabilitats dels seus ajuntaments, ministeris, etcètera; ningú que treballa amb din...

El 27 de gener de 2015 vaig tenir l'honor de rebre el Premi GAC a la Crítica d'Art. Aquest és el parlament d'agraïment i de reflexió original que havia preparat i que vaig llegir parcialment. Bufen vents convulsos en el camp de la creació i el pensament a Catalunya. El malestar de la cultura és tan intens que, quan t’atorguen una distinció, sembla que passis a ser un personatge sospitós. Quan em van  comunicar aquest premi, alhora que em posava content, molt content, se’m va passar pel cap si havia de renunciar-hi. Fins i tot vaig recordar aquelles paraules d’Erik Satie: “La qüestió no és rebutjar la Legió d’Honor. Abans cal encara no merèixer-la.” Però no he trobat cap motiu per refusar aquest premi. Ben al contrari. Per què havia de fer-ho si està convocat pels companys galeristes i concedit per un jurat ple d’amics i de persones que admiro. Sóc conscient que hi ha col·legues que se’l mereixen més que jo —sobretot els joves, que obren camins en l’adversitat—, p...

     Las imágenes al final del texto a mayor tamaño A raíz del atentado en contra de los dibujantes de la revista Charlie Hebdo, más allá de la denuncia unánime o casi unánime de los asesinatos, se han alzado voces que han lamentado que los dibujantes de aquella publicación hubieran dado argumentos, por así decirlo, a los fundamentalistas. La idea sería que el tono de la publicación era demasiado iconoclasta, descortés, islamófobo, xenófobo, que no respetaba lo suficiente las creencias  de cada individuo. Nadie justificaba los asesinatos, claro está, pero el argumento parece incluso razonable: una intolerancia pueda llevar a otra intolerancia. Como si se tratase de una aplicación del famoso "efecto mariposa" de la teoría del caos: una muestra de intolerancia aparentemente indolora (dibujar a Mahoma; o a Dios penetrado por el ano) puede producir, a la larga, unas muestras de intolerancia de extrema gravedad, como las que se vivieron en París hace unos días. Qui...

“... y me quedo solo. Pensando y lamentando ser capaz de pensar.” GIORGIO FALETTI No m'agraden els messianismes, els dictats, les consignes, les preferències simples o simplistes! En el pensament, en l'art o en la política. Ara mateix, a Catalunya: o ets independentista o ets d'esquerres, o ets sobiranista o ets dels "altres", o veus Podemos com a una amenaça o ets unionista. Mai no m'han agradat els uniformes, ni els militars, ni els dels col·legis "pijos", encara menys les uniformitats del saber, aquesta malsana necessitat que alguns tenen de creure en algú: Mas, Junqueras, Rajoy, Pablo Iglesias... buf!; també detesto la uniformitat en el camp de la cultura, aquells que sense arguments, sense discurs, volen imposar uns gustos, sovint interessats; pitjor, encara, quan es creu en algú que no existeix, Déu, el seu presumpte fill, Mahoma o el sunsuncorda... El món és complex, la vida ho és, encara que les televisions vulguin fer-nos creur...