PENSACIONS

Jo no vull ser espanyol. Podria donar moltes raons i explicar que la cosa no va de sentiments o de sensacions, va de conviccions, d’arguments polítics, històrics i, sobretot, culturals. Però no cal que ho faci, a hores d'ara això només serviria perquè els qui no volen ser espanyols se sentissin més o menys representats per les meves paraules i els qui volen continuar sent-ho poguessin esgrimir raonaments que rebatessin els meus. És la lògica del debat intel·ligent: tenir opinions i defensar-les amb arguments que respectin els dels contraris, i viceversa. No, ara ja no ens cal donar raons; estem en una fase en què tots ens hem de posicionar. Ara, toca exercir un dret fonamental: escollir   la Catalunya que volem. Aquesta és la qüestió: se’n diu democràcia. Jo no vull ser mai més espanyol i, en paral·lel, vull un canvi rotund de la societat que ha de venir; per tant, votaré UN SÍ ROTUND L’1 D’OCTUBRE PER A UNA NOVA REPÚBLICA CATALANA (encara que alguns dels qui ens ha...

Ahir, dia 10 de maig, van començar les activitats englobades en el BarriBrossa 2017 , aquest recurrent recordatori que Brossa no és un espectre, sinó un far que encara és present en la polièdrica creació catalana, sortosament present si tenim en compte la diguem-ne relaxació (la mol·lície) de tantes i tantes propostes que venen avalades per les institucions. I la primera activitat era la representació en català d'una obra fonamental d'un altre far de la cultura incòmoda, la creació del desassossec, Antonin Artaud: Per acabar amb el judici de Déu . Una representació de la companyia Teatre Kaddish / Nozomi 700  d'El Prat. Com podeu veure en la presentació de l'espectacle, aquí , la idea és reconstruir lliurement l'enregistrament radiofònic que el propi Artaud va fer per a la ràdio francesa a finals de 1947 i que, un cop enregistrat, el director de l'emissora va prohibir-ne la seva emissió. No sé si l'obra girarà o no, però de la representació d'ahir a...

Sí, lo confieso. Este fin de semana he viajado a Madrid y he visitado la feria de arte. La feria. ¡Feria! Han pasado unas pocas horas y me pregunto: ¿por qué he ido allí? En realidad, la pregunta clave es: ¿qué hacía un tipo como yo en una feria —que quede subrayada la palabra— de arte si no tengo capital para poder comprar nada de lo que allí vi y me gustó (valor de uso)? Más aún: ¿si no tengo ningún sentido de la inversión financiera, del arte como valor de cambio, para qué me acerco a un sitio dónde venden arte? Podría argumentar que me sirvió para ver y hablar con muchos amigos, pero no sé si pagar un billete de tren y una noche de hotel es una buena excusa si a la gran mayoría de esos amigos los veo muy a menudo en mi tierra. De pequeño me acercaba a la Fira de Barcelona, recuerdo el Salón Náutico o el Salón del Automóvil, no para comprarme barcos y coches, sino porque en algunos stands nos regalaban gorras, globos, carpetas… Pero en ARCO nadie regala nada; yo ya lo ...

                                Dia de la inauguració: Ramon Sicart,  Patricio Vélez, Antoni                                   Marquès, Yamandú Canosa, Rosa Amorós, Susana Solano,                                   Sergi Aguilar I Aureli Ruiz! A la Galeria Sicart, de Vilafranca del Penedès, hi ha una exposició que és, alhora, una exposició i un manifest. Una reivindicació de la dignitat de l’art, d’aquells artistes —els obrers de la creació, m’agrada dir-los— que el sistema ha volgut jubilar, però que encara tenen molta cosa a dir. El dia de la inauguració tenia una sensació que voldria traslladar esquemàticament a tots aquells que no vagin fins al Penedès per veure el conjunt de peces que s’hi mostren i, més enllà, el...

Blanca Muñoz expone en Barcelona, en la Galería Marlborough, hasta mediados de noviembre. Me pidieron el texto para el catálogo de la exposición, un texto que disfruté mucho escribiendo. Lo comparto aquí. Entiendo el arte como una interrogación; la obra que es capaz de establecer un debate o —por qué no?— una discusión con el observador. Esa es la manera más directa de generar conocimiento. En el museo enciclopedista esa posibilidad queda parcialmente cercenada; allí, las obras son desposeídas de su probable carga perturbadora, se nos pide que acudamos a los grandes centros museísticos para “reconocer” las obras del pasado, para acomodarnos, no para poder debatir con ellas, no para “conocer” de primera mano, por nuestra propia voluntad y criterio personal su potencial capacidad de interrogarnos. En el arte de nuestro tiempo ese poder de cuestionamiento es inmanente; aquellos que se lamentan de la incomprensión del arte contemporáneo no tienen en cuenta que muchas de aquella obras...