Passa al contingut principal

ALGUNES PREGUNTES QUI SAP SI IL·LUSES SOBRE LA CULTURA I ELS PROTOCOLS DE LA POLÍTICA


"Els bons modals, sense estudi, intel·ligència o sensibilitat tendeixen a convertir-se en mer automatisme; l'erudició, sense bons modals o sensibilitat, és pedanteria; l'habilitat intel·lectual, sense d'altres atributs més humans, és admirable només en la mesura en què ho és la brillantor d'un nen prodigi dels escacs; i les arts, sense context intel·lectual, són pura vanitat." (Thomas S. Eliot) 

1. Per què en les estrenes de les arts escèniques els polítics i càrrecs de l'administració es posen en les primeres files? És que ells hi entenen més que els professionals del sector o els crítics que n'han de parlar? O més que el públic que ha pagat l'entrada religiosament i que ha de seure lluny de l'escenari? Molts bons modals en aparença, però pedanteria de fons; s'aprofiten del càrrec, ras i curt.

2. Per què en les inauguracions de les exposicions els comissaris han d'atendre a les autoritats i explicar-los coses que, a l'engròs, no comprenen i/o no els interessen? No seria més lògic atendre als prestadors, als col·legues o, simplement, a la família?

3. En realitat, la pregunta bona és: per què venen les autoritats a les inauguracions de les exposicions que han finançat? Que no és la seva obligació pagar esdeveniments culturals? No sé si sabeu que en el món anglosaxó els polítics no van mai a les inauguracions, es fan a un costat i deixen que la cultura i la política no es barregi. (Un exemple: en la inauguració de l'exposició Joan Miró. The Ladder of the Escape a la Tate Modern de Londres, el conseller de cultura de la Generalitat va parlar i el món cultural britànic es preguntava per què, sobretot quan en l'inici del seu parlament va dir que estàvem davant d'una exposició de Picasso (sic).)

4. Per què se'ls ha d'esperar, als polítics, en els inicis dels actes públics, si a més solen arribar tard? Per què es permet aquell acte tan humiliant que consisteix en què el director del centre hagi d'anar a rebre les autoritats a l'entrada? Si no vinguessin, com fan els britànics, això que ens estalviaríem. (Prometo solemnement, ara i aquí, que quan sigui conseller (sic) aboliré aquesta mesura de regustos feudals.)

5. Per què els catàlegs de les exposicions contenen això que en diem "textos institucionals"? Les pàgines inicials dels catàlegs o de tot tipus de publicacions pagades per les institucions públiques contenen escrits de presidents, consellers o alcaldes. Són aquelles pàgines que mai ningú no llegeix; primer, perquè tothom sap que la immensa majoria d'aquells textos no els han redactat aquells que els signen, sinó que tenen uns "negres" (ja em perdonareu l'ús d'aquest terme racista) que els fan dir coses que ells no saben; segon, perquè una publicació és dels seus autors, de qui l'ha concebut i no necessita pròlegs insubstancials. Si ningú no ho llegeix, per què se segueixen publicant aquests textos? (Un cop més, sabeu que hi ha llocs del món cultural global on els polítics no tenen la temptació d'intervenir? I, per tant, no es gasta paper en aquestes pàgines ignominioses.)

6. Per què els polítics han d'intervenir en les rodes de premsa? I allargar-se i allargar-se amb frases retòriques que només els periodistes més dòcils i servents reproduiran en els seus mitjans? Els bons periodistes només pregunten i recullen les opinions dels qui han participat en l'obra, la publicació, l'exposició, el festival, l'esdeveniment cultural que s'està presentant.

6. Per què els polítics estan en permanent roda de premsa quan l'únic lloc on haurien de parlar és en el parlament o en el ple municipal? Quina vanitat els porta a pensar que són algú en el món de la cultura si la majoria de vegades la seva formació és tan escassa? Ells són uns gestors ocasionals, col·locats allà per un partit que ha guanyat unes eleccions i que considera la cultura la part menys susceptible de ser avalada per un bon pressupost. Per tant, com poden anar amb aquests fums perdonavides?

7. Per què els logotips de les institucions tenen un tamany tan desproporcionat a les cobertes o contracobertes? Amb una simple menció o un logotip petit no n'hi hauria prou? Així, a més, deixarien treballar als professionals del disseny sense aquesta dictadura del protocol que controlen un seguit de funcionaris que, en cada institució, només es dedica a comptar els centímetres quadrats que es mereix cadascuna de les entitats que ha finançat una publicació o un acte cultural.

8. Per què...

La llista podria continuar. En realitat, però, la qüestió última que ens hem de preguntar és per quin coi de motiu acceptem totes aquestes normes protocol·làries, aquests tractes inútils, aquests textos que ningú no llegeix, aquestes presències vanitoses...

Bon estiu a tothom!



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TRES APUNTS RÀPIDS SOBRE ÀLEX SUSANNA

     [Recupero el meu primer blog, Pensacions, que fa temps vaig mig buidar i que tenia adormit des de fa anys. La notícia de la mort d’Àlex Susanna m’hi ha portat.]  1. És bonic comprovar l'allau de missatges de consternació que han envaït les xarxes arran de saber-se la mort de l'Àlex Susanna, tant pels que sabíem que estava molt malalt com pels qui haurà estat una sorpresa. Això només pot explicar-se pel seu tarannà conciliador. I és que l’Àlex va jugar amb el favor del poder, o d’un cert poder, però no va convertir-se en un titella de partit (com un que ara em ve al cap), sinó que va fer servir aquelles posicions de poder per a posar en marxa una concepció cultural exigent. Un home de vasta cultura amb uns propòsits ambiciosos.   2. Quan un parla d’un mort, sol acabar parlant d’un mateix. És una estratègia insana, però jo ara la practicaré, no per parlar bé de mi, sinó d’ell. L’Àlex i jo ens coneixíem de fa molt temps, però mai havíem treballat junts i,...

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet...

LA TURISMOFÒBIA AL MIRALL

Per raons que ara no explicaré, que no em pertanyen només a mi, vam haver de venir a ciutat d’improvís i vaig deixar tot de coses a Belltall. Ahir vaig anar a Barcelona per comprar medicaments que em faltaven (i un pijama, que Cornellà fa temps que ha passat a ser segona residència) i em vaig trobar amb una munió de persones que deambulaven pels carrers de la metròpoli. La majoria eren turistes. I com ho sé, això? A banda d’altres símptomes inequívocs, perquè els turistes baden.   Sí, sí, la característica principal del turista és que s’abstreu, s’encanta davant de qualsevol cosa que pels autòctons és irrellevant. I si tu tens pressa o vas a fer alguna cosa concreta, el turista que bada esdevé un obstacle. I quan hi ha molts turistes, però molts, que baden, els obstacles es multipliquen de manera exponencial.   I mentre em trobava en aquells embussos propiciats pels que baden (davant d’uns músics de carrer, d’un grup de joves que ballen i la rotllana que originen ocu...