Passa al contingut principal

MANIFESTAR-SE (O NO) I L'ESQUERRA


No entenc perquè hi ha persones (fins i tot amics, i estimats) que es pensen que perquè no van anar a la manifestació d'ahir, poden donar lliçons de compromís contra el capitalisme, contra les injustícies del sistema (a Catalunya i a Espanya) als qui sí que hi vam ser.

No entenc perquè hi ha persones (que aprecio intel·lectualment) que pensen que es poden posar per damunt de les molt variades inquietuds que van portar tota la gran quantitat de persones a la manifestació i ajusticiar-nos a tots verbalment dient que allò era un “parc temàtic de l’independentisme”.

No entenc perquè hi ha artistes i pensadors (a qui segueixo) que han fet broma amb el fet que els qui vam anar a la manifestació vam acceptar portar un uniforme (de groc, de vermell), deslegitimant-nos a tots, fins i tot posant fotografies de l’exèrcit nazi com a eix visual comparatiu. (Recordo que en les vagues obreres del cinturón rojo també hi havia molts uniformes i els estudiants d’aleshores els assumíem com a propis. Això sense recordar que tots, quan ens llevem, ens uniformem d’una manera o d’una altra.)

No entenc perquè més persones encara (alguns, amics; d’altres no, ben cert) s’han acostat dissimuladament al discurs antidemocràtic que ve dels polítics espanyols i han fet veure que tots els qui vam anar a manifestar-nos ens hem begut l’enteniment i devem creure que certs polítics catalans (Mas, Junqueras…) són la nostra salvació.

No entenc, de debò, quina necessitat han tingut tots ells de desmarcar-se de la manifestació d’ahir fent veure que estan au dessus de la mêlée, que ells tenen més consciència o veuen millor el món perquè no es pronuncien sobre la qüestió nacional (o es pronuncien fent veure que no ho fan, que també podria ser, en alguns casos). Que consti que puc comprendre perfectament que no els agradi la unanimitat que allà es va viure, puc entendre que no vulguin una Catalunya independent, que no els agradin les idees majoritàries perquè provoquen prevenció. Sabeu perquè ho puc comprendre? Perquè jo, al llarg de la meva vida, poques vegades he estat entre les majories. Però donar a entendre que tots els que vam ser allà som fills de Pujol i de Mas i de Junqueras és una demagògia barata. I suggerir que tots els qui ahir ens vam manifestar ja ens està bé un Estat català capitalista és molt pitjor: això és una estultícia.

No entenc perquè cap d’ells no subratlla que, més enllà dels crits en favor de la independència, el que ara està en joc és un dret democràtic. Tampoc no entenc perquè no han invertit el mateix temps en defensar que Espanya ens deixi votar que en desacreditar-nos a tots, fins i tot als seus amics i col·legues.

Ben mirat, potser és lògic. El conflicte està agafant un punt de no retorn absolut. I tothom s’ha de posicionar. I alguns ho fan, al meu modest entendre, amb una estratègia intel·lectual poc ètica: fent veure que ells són els pallassos savis i tota la resta som uns augustos ben adoctrinats.


NB: No voldria aixecar cap debat sobre això. Per una vegada, escric en aquest blog una mica dolgut, una mica trist, una mica perplex. No podia deixar d’emfasitzar la meva discrepància amb alguns amics, que estimo, que aprecio o que venero intel·lectualment. Però en cap cas penso fer causa bèl·lica de l’assumpte. O, almenys, això espero.

Comentaris

  1. Molt ben dit. Vols dir que aquests de qui parles no tenen un sentiment identitari espanyol-unionista que no es volen reconèixer? Està clar que l'aversió que senten cap a aquest moviment els hi surt més del sentiment que de la reflexió.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet

JAVIER MARÍAS, ¿DÓNDE ESTABAS CUANDO TE NECESITÁBAMOS?

El problema español está tocando fondo. Digamos que el proceso soberanista en Cataluña está provocando que todos tengan que pronunciarse. Sí, ahora ya es el momento de tomar posiciones porque los que pensaban que eso del “derecho a decidir” era un ligero tactismo de los partidos políticos están comprobando su error. Si hubiesen vivido en Cataluña se habrían dado cuenta de que, desde el 11 de septiembre de 2011, los partidos políticos están rezagados respecto a la sociedad catalana. Se habrían dado cuenta, no tanto en la Cataluña interior, mayoritariamente catalanista de siempre, sino en el antiguo “cinturón rojo”, dónde yo vivo, en esos feudos tradicionalmente socialistas (por dejación de los viejos “psuqueros”, por cierto), esos en los que gente como el alcalde Antonio Balmón luce un espíritu claramente antidemocrático, de que en los últimos tiempos ha crecido superlativamente el desencanto —o la rabia— hacia las políticas que el Estado español ha desplegado en Cataluña y sobre lo

LA CULTURA A TV3: PITJOR QUE FRIVOLITAT!

“Si la gent vol veure només les coses que  poden entendre, no haurien d'anar al teatre:  haurien d'anar al lavabo.” (Bertolt Brecht) Fa pocs dies, TV3 va dedicar el seu programa La meva a repassar els programes que el canal havia dedicat a temes culturals. I, abans de recordar emissions mítiques de la seva història, com Arsenal o Música per a camaleons , va donar la veu a algunes de les persones que, en els darrers temps, han tocat temes culturals a la pantalla de la televisió catalana. Per començar, el presentador del programa, Roger de Gràcia, entrevistava la periodista Bibiana Ballbè i li preguntava com es defensava quan l’acusaven de frivolitat en la manera que té de presentar la cultura al mitjà televisiu. Voldria reproduir algunes de les frases que la Ballbè diu en aquest moment de l’emissió: “Ho tinc tan clar”, “la resposta és tan fàcil”, ”la millor manera de parlar de cultura és fer-ho de forma entretinguda”, “estem a la tele i les coses han de ser bonique