Passa al contingut principal

CONTRA LA COOLTURA: ON THE ROAD




El 4 de juny del 2015, a la casa Elizalde de Barcelona, vam fer la primera presentació del meu llibre “Contra la cooltura. Art i política a Catalunya”. La sala feia patxoca, molts amics i amigues, alguns de temps quasi immemorials, m’acompanyaven en un debat (amb el Vicenç Altaió i amb gent del públic) que va ser estimulant i divertit. Semblava que tot havia d’acabar allà: la vida d’un llibre modest com aquest, no menys que de temàtica cultural, és curta i el dia de la seva presentació es converteix molt sovint en el seu propi funeral públic. Vet aquí, però, que el Joan Ramon Riera, l’editor d’Edicions Els Llums, que ja havia tingut la gosadia de publicar-me el llibre, em va proposar que féssim més presentacions, no solament a Barcelona, sinó que anéssim pel territori. I així ho hem fet durant mig any, hem anat de bolos, per llibreries i centres culturals.

El passat dimecres, dia 16, vam estar a la llibreria Dòria de Mataró per tancar el tour. Per tant, haurà estat mig any on hem anat a presentar el llibre a Vilafranca del Penedès (a la galeria d’art del Ramon Sicart, per encàrrec de la llibreria Odissea); a La Caníbal de Barcelona, una iniciativa de les amigues Amanda Cuesta i Júlia Montilla, amb l’acompanyament en el debat del periodista David Vidal; a la Llibreria 22 de Girona; a la Llibreria Papasseit de Manresa; al Casino de Vic, un acte organitzat pel Club de lectura, en un debat amb el Biel Barnils i el Manuel Guerrero; i vam acabar a Mataró, a partir de la presentació de la Ruth Garcia.

L’experiència ha estat molt gratificant, i no ho dic pel meu llibre, tampoc no és que la gent es tornés boja, anant als mostradors per comprar-ne un exemplar i que jo els el dediqués, tot i que tampoc no em puc queixar, d’això. Si dic que l’experiència ha estat esplèndida és perquè a tot arreu on hem anat hem estat parlant de cultura, de política cultural, de periodisme cultural, de si la cultura ha de ser indústria o no, de si l’Estat ha de protegir un tipus d’art que d’altrament no existiria, de com consentim que els polítics parlin ampul·losament sobre la cultura però li dediquen les engrunes dels seus pressupostos...

Érem molta gent? Depèn: menys que a un estadi de fútbol, menys que a un concert del David Bustamante al Festival de Cap Roig, menys que les audiències del “Sálvame”... Sense bromes, en realitat, jo diria que, sense comptar la primera presentació a la Casa Elizalde de Barcelona, on van venir unes vuitanta persones, hauran vingut als actes successius de presentació del llibre entre cent i cent vint persones, potser més. A Vic, Manresa o Mataró les sales feien goig; a Girona, molt pocs (i això que l’Albert Soler havia publicat al “Diari de Girona” una entrevista amb mi del seu to incisiu); a Vilafranca o a La Caníbal més del que jo m’hagués esperat. Ens costa sortir de casa i fer-ho per parlar de cultura ho trobo digne d’encomi. I si és per debatre amb un tipus com jo i arran d’un llibre escrit per mi, aleshores la cosa ja la trobo excepcional.

Bé, aquest petit text és per donar les gràcies a tots els qui vau venir a les presentacions, als qui les vau organitzar, als qui vau fer les presentacions o conduir els debats (Vicenç, David, Biel, Manuel, Ruth)... i al Joan Ramon, que em va empènyer a fer aquesta tournée. He après moltíssim. I m’ha agradat retrobar-me amb amistats i/o exalumnes fora de l’àmbit universitari i fora de Barcelona. Visca la perifèria!


He après molt, dic. Ho centraré en un exemple: a Mataró hi va haver una persona que em va fotre canya, des de la cordialitat absoluta. Em va dir que en el meu llibre tot era crítica, que no aportava solucions i que les solucions ell no les trobava (o potser no només les trobava) en què hi haguessin més diners. Va explicar que, a partir de l’experiència de Can Xalant, aquest centre que els polítics van tancar despietadament, havia après que la gent podia fer coses des de baix, els uns al costat dels altres. Diguem que, així, tots units, no un jonc sol, sinó un grup de joncs entrellaçats, la cosa adquiria una dimensió en què l’administració deixava de tenir el pes que jo li atorgava. Bé, ell ho va dir molt millor que jo. Però trec a col·lació aquesta intervenció per fer veure que, si no hagués anat a Mataró (com a tots els altres llocs on hem estat peregrinant, portant la paraula de la cultura i no de la “cooltura”), no hagués escoltat una veu que em fa veure que l’edat no perdona i que costa molt mirar d’estar en l’ona del teu temps. Perseveraré, però. I promess it.

Quedi clar que, tot i que no farem més presentacions, el llibre ha obtingut una molt bona resposta, mediàtica i comercial, dins de la modèstia d’un tiratge mesurat... I sapigueu que, els qui vulgueu, encara en podeu trobar exemplars a les llibreries. (Aquí hi hauria d’anar un rostre que us guinya l’ull.)




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TRES APUNTS RÀPIDS SOBRE ÀLEX SUSANNA

     [Recupero el meu primer blog, Pensacions, que fa temps vaig mig buidar i que tenia adormit des de fa anys. La notícia de la mort d’Àlex Susanna m’hi ha portat.]  1. És bonic comprovar l'allau de missatges de consternació que han envaït les xarxes arran de saber-se la mort de l'Àlex Susanna, tant pels que sabíem que estava molt malalt com pels qui haurà estat una sorpresa. Això només pot explicar-se pel seu tarannà conciliador. I és que l’Àlex va jugar amb el favor del poder, o d’un cert poder, però no va convertir-se en un titella de partit (com un que ara em ve al cap), sinó que va fer servir aquelles posicions de poder per a posar en marxa una concepció cultural exigent. Un home de vasta cultura amb uns propòsits ambiciosos.   2. Quan un parla d’un mort, sol acabar parlant d’un mateix. És una estratègia insana, però jo ara la practicaré, no per parlar bé de mi, sinó d’ell. L’Àlex i jo ens coneixíem de fa molt temps, però mai havíem treballat junts i,...

LA TURISMOFÒBIA AL MIRALL

Per raons que ara no explicaré, que no em pertanyen només a mi, vam haver de venir a ciutat d’improvís i vaig deixar tot de coses a Belltall. Ahir vaig anar a Barcelona per comprar medicaments que em faltaven (i un pijama, que Cornellà fa temps que ha passat a ser segona residència) i em vaig trobar amb una munió de persones que deambulaven pels carrers de la metròpoli. La majoria eren turistes. I com ho sé, això? A banda d’altres símptomes inequívocs, perquè els turistes baden.   Sí, sí, la característica principal del turista és que s’abstreu, s’encanta davant de qualsevol cosa que pels autòctons és irrellevant. I si tu tens pressa o vas a fer alguna cosa concreta, el turista que bada esdevé un obstacle. I quan hi ha molts turistes, però molts, que baden, els obstacles es multipliquen de manera exponencial.   I mentre em trobava en aquells embussos propiciats pels que baden (davant d’uns músics de carrer, d’un grup de joves que ballen i la rotllana que originen ocu...

LA CULTURA A TV3: PITJOR QUE FRIVOLITAT!

“Si la gent vol veure només les coses que  poden entendre, no haurien d'anar al teatre:  haurien d'anar al lavabo.” (Bertolt Brecht) Fa pocs dies, TV3 va dedicar el seu programa La meva a repassar els programes que el canal havia dedicat a temes culturals. I, abans de recordar emissions mítiques de la seva història, com Arsenal o Música per a camaleons , va donar la veu a algunes de les persones que, en els darrers temps, han tocat temes culturals a la pantalla de la televisió catalana. Per començar, el presentador del programa, Roger de Gràcia, entrevistava la periodista Bibiana Ballbè i li preguntava com es defensava quan l’acusaven de frivolitat en la manera que té de presentar la cultura al mitjà televisiu. Voldria reproduir algunes de les frases que la Ballbè diu en aquest moment de l’emissió: “Ho tinc tan clar”, “la resposta és tan fàcil”, ”la millor manera de parlar de cultura és fer-ho de forma entretinguda”, “estem a la tele i les coses han de ser boniqu...