Passa al contingut principal

CONTRA LA COOLTURA: ON THE ROAD




El 4 de juny del 2015, a la casa Elizalde de Barcelona, vam fer la primera presentació del meu llibre “Contra la cooltura. Art i política a Catalunya”. La sala feia patxoca, molts amics i amigues, alguns de temps quasi immemorials, m’acompanyaven en un debat (amb el Vicenç Altaió i amb gent del públic) que va ser estimulant i divertit. Semblava que tot havia d’acabar allà: la vida d’un llibre modest com aquest, no menys que de temàtica cultural, és curta i el dia de la seva presentació es converteix molt sovint en el seu propi funeral públic. Vet aquí, però, que el Joan Ramon Riera, l’editor d’Edicions Els Llums, que ja havia tingut la gosadia de publicar-me el llibre, em va proposar que féssim més presentacions, no solament a Barcelona, sinó que anéssim pel territori. I així ho hem fet durant mig any, hem anat de bolos, per llibreries i centres culturals.

El passat dimecres, dia 16, vam estar a la llibreria Dòria de Mataró per tancar el tour. Per tant, haurà estat mig any on hem anat a presentar el llibre a Vilafranca del Penedès (a la galeria d’art del Ramon Sicart, per encàrrec de la llibreria Odissea); a La Caníbal de Barcelona, una iniciativa de les amigues Amanda Cuesta i Júlia Montilla, amb l’acompanyament en el debat del periodista David Vidal; a la Llibreria 22 de Girona; a la Llibreria Papasseit de Manresa; al Casino de Vic, un acte organitzat pel Club de lectura, en un debat amb el Biel Barnils i el Manuel Guerrero; i vam acabar a Mataró, a partir de la presentació de la Ruth Garcia.

L’experiència ha estat molt gratificant, i no ho dic pel meu llibre, tampoc no és que la gent es tornés boja, anant als mostradors per comprar-ne un exemplar i que jo els el dediqués, tot i que tampoc no em puc queixar, d’això. Si dic que l’experiència ha estat esplèndida és perquè a tot arreu on hem anat hem estat parlant de cultura, de política cultural, de periodisme cultural, de si la cultura ha de ser indústria o no, de si l’Estat ha de protegir un tipus d’art que d’altrament no existiria, de com consentim que els polítics parlin ampul·losament sobre la cultura però li dediquen les engrunes dels seus pressupostos...

Érem molta gent? Depèn: menys que a un estadi de fútbol, menys que a un concert del David Bustamante al Festival de Cap Roig, menys que les audiències del “Sálvame”... Sense bromes, en realitat, jo diria que, sense comptar la primera presentació a la Casa Elizalde de Barcelona, on van venir unes vuitanta persones, hauran vingut als actes successius de presentació del llibre entre cent i cent vint persones, potser més. A Vic, Manresa o Mataró les sales feien goig; a Girona, molt pocs (i això que l’Albert Soler havia publicat al “Diari de Girona” una entrevista amb mi del seu to incisiu); a Vilafranca o a La Caníbal més del que jo m’hagués esperat. Ens costa sortir de casa i fer-ho per parlar de cultura ho trobo digne d’encomi. I si és per debatre amb un tipus com jo i arran d’un llibre escrit per mi, aleshores la cosa ja la trobo excepcional.

Bé, aquest petit text és per donar les gràcies a tots els qui vau venir a les presentacions, als qui les vau organitzar, als qui vau fer les presentacions o conduir els debats (Vicenç, David, Biel, Manuel, Ruth)... i al Joan Ramon, que em va empènyer a fer aquesta tournée. He après moltíssim. I m’ha agradat retrobar-me amb amistats i/o exalumnes fora de l’àmbit universitari i fora de Barcelona. Visca la perifèria!


He après molt, dic. Ho centraré en un exemple: a Mataró hi va haver una persona que em va fotre canya, des de la cordialitat absoluta. Em va dir que en el meu llibre tot era crítica, que no aportava solucions i que les solucions ell no les trobava (o potser no només les trobava) en què hi haguessin més diners. Va explicar que, a partir de l’experiència de Can Xalant, aquest centre que els polítics van tancar despietadament, havia après que la gent podia fer coses des de baix, els uns al costat dels altres. Diguem que, així, tots units, no un jonc sol, sinó un grup de joncs entrellaçats, la cosa adquiria una dimensió en què l’administració deixava de tenir el pes que jo li atorgava. Bé, ell ho va dir molt millor que jo. Però trec a col·lació aquesta intervenció per fer veure que, si no hagués anat a Mataró (com a tots els altres llocs on hem estat peregrinant, portant la paraula de la cultura i no de la “cooltura”), no hagués escoltat una veu que em fa veure que l’edat no perdona i que costa molt mirar d’estar en l’ona del teu temps. Perseveraré, però. I promess it.

Quedi clar que, tot i que no farem més presentacions, el llibre ha obtingut una molt bona resposta, mediàtica i comercial, dins de la modèstia d’un tiratge mesurat... I sapigueu que, els qui vulgueu, encara en podeu trobar exemplars a les llibreries. (Aquí hi hauria d’anar un rostre que us guinya l’ull.)




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet

REVOLUCIONARIOS DE SALÓN

Las nuevas tecnologías han promovido un nuevo comportamiento, una nueva implicación del sujeto con la sociedad, lo que quiero llamar “los revolucionarios de salón”. Me refiero a aquella creciente especie de individuos que juzga, recrimina e incluso demoniza a los otros desde el muro de Facebook, desde su twitter, desde las más variadas pantallas y dispositivos, pero que siempre lo hacen sin ningún contacto con la realidad. Lo del salón es una metáfora. En ocasiones, la gente va en el metro y divulga a través de sus cuentas sus impresiones sobre lo mal que va el mundo, pero si levantasen la vista de su pantalla de móvil podrían comprobar que a su lado viaja gente real. El salón es, digamos, el aparato. Me aterran los revolucionarios de salón en lo político. Aquellos que demonizan a las formaciones políticas que han ocupado ayuntamientos, que acceden desde abajo al poder para transformarlo, que están cambiando las cosas o que lo intentan, pero ellos siempre encuentran fallos, gri

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el pr