PENSACIONS

Tots els diaris donen per segur que Pepe Serra serà el nou director del MNAC. Sembla que la comissió d'experts que havia de jutjar les candidatures que s'havien presentat al concurs internacional ha trobat que el projecte de l'actual director del Museu Picasso de Barcelona era el més idoni. No ho posaré en dubte, jo no estava en aquesta comissió, no sé qui més s'havia presentat al concurs i no conec els projectes. Per tant, enhorabona al vencedor, i bona feina. Però hi ha alguna cosa que falla en aquest país. Fa més d'un any que en els ambients culturals barcelonins corria el rumor que Pepe Serra deixaria el Picasso i aniria al MNAC. I quan un preguntava, "però com ho saps?", "però que no faran concurs?", les respostes anaven des del riure fins a la mirada candorosa per la ingenuïtat que atorgaven als qui formulàvem les preguntes. Com pot ser que el rumor que deia que Pepe Serra seria el nou director del MNAC s'hagi confirmat? D'entrada...

Davant de la dimissió quasi unànime dels membres del plenari de l’actual Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA), el conseller Mascarell ha dit, segons recullen els mitjans, que la seva obligació és fer política cultural, "es lógico que los que hacemos políticas públicas podamos participar en la definición de esas políticas públicas", sembla que ha afirmat. Voldria fer dues reflexions d’urgència. La primera: segons aquesta visió tan utilitària de la democràcia, com que ell ara mana, canvia les lleis segons els seus criteris. Però, per la mateixa regla, el pròxim Conseller de Cultura podrà tornar a variar aquestes lleis per fer la seva pròpia política. No? Per tant, estem sotmesos als capricis, perdó, a les polítiques dels il•luminats, ai, perdó, dels consellers que ens vagin tocant en sort. Faig broma, però la cosa és molt seriosa, quasi tràgica. Sobretot si retrocedim una mica en el temps. I aquesta és la segona reflexió. Hem de recordar que el senyor Mascarell ...

Els fets són simples: el cantant Gerard Quintana apareix en un programa de televisió que pretén mostrar la intimitat de personatges populars; en el transcurs d’aquest programa, Quintana i Albert Om, el presentador, es traslladen a Eivissa i allà comprovem que el cantant parla en llengua castellana als seus fills; immediatament, hi ha un seguit de persones que mostren la seva estranyesa, la seva sorpresa i, en alguns casos, la seva indignació pel fet que un emblema del rock català, líder o una cosa semblant del mític grup Sopa de Cabra, no hagi educat els seus fills en català o, almenys, també en català. A partir d’aquí, apareixen les reaccions. D’una banda, el mateix cantant fa unes declaracions en les quals assegura que “no ha de justificar la seva vida privada”. I, quasi d’immediat, surten veus públiques, com les de Víctor Amela i Pilar Rahola al diari La Vanguardia , que defensen de forma taxativa la llibertat individual, que cadascú fa el que vol a casa seva. Víctor Amela, habitual...

Els diaris parlen aquests dies dels problemes que poden tenir els treballadors de les universitats catalanes per cobrar les seves nòmines fins a finals d’any. El Govern de Catalunya s’apressa a dir que no serà així, però tothom sap que som molt a prop de l’abisme. I que el paisatge fa pendent. El que més m’indigna de tot això és que hi ha molts col•legues que es preocupen molt de si continuaran cobrant, però no diuen res quan veuen que, al seu voltant, la universitat s’enfonsa en la més absoluta misèria. Es preocupen d’ells, però no dels seus alumnes. Al capdavall, per molts professors universitaris, els alumnes no són més que un element decoratiu, quan no una molèstia, un destorb. Des que vaig entrar a la universitat que no faig més que sentir, any rere any, aquella cantarella que diu que els alumnes cada vegada arriben pitjor preparats, com renunciant ja d’entrada, si això fos així, a la seva obligació de redreçar-los pel camí del coneixement i de l’esperit crític. Si pensessin en el...

El text que segueix es va publicar al diari El Punt el dia 7 de juliol passat. Avui, dia 15 de setembre, he assistit, al Parlament, a una sessió en què la societat civil exposava la seva visió sobre l'antiga llei Òmnibus (avui denominada d'una altra manera) i, el sector cultural específicament, sobre els canvis que el govern de la Generalitat vol imposar. Malauradament, he vist que el text que vaig escriure fa dos mesos no és que estigui vigent, és que es queda molt curt. En una part de la societat sembla haver-se instal·lat la idea que els qui ens dediquem a la cultura (creadors, crítics, pensadors, gestors…) vivim de subvencions, o sigui, som una mena de paràsits de l’administració. En bona mesura, el nou govern de la Generalitat ha contribuït a magnificar la idea amb la difusió del projecte de Llei Òmnibus, que només sap parlar de retallades, de finestra única, de dirigisme. Quan el moviment dels indignats clama per un nou model de participació en les decisions públiques, e...

Embegut de si mateix, ja se’l veu, sempre amb aquell to burleta, satisfet del seu tarannà, cregut de les beatituds de la seva trajectòria, cofoi del seu servei a la pàtria, Felip Puig fa pocs dies, després dels fets del Parlament, va deixar anar una frase digna de figurar en els annals de les citacions literàries: “els doctors honoris causa no solen assumir la responsabilitat de l’ordre públic”. Tot i que l’oració ja té prou força i passarà per si mateixa a la posteritat, cal posar-la en context: el Conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya poc abans o poc després de dir-la s’havia queixat de l’excessiu suport mediàtic i intel·lectual amb què comptaven els indignats. La frase de Puig m’ha fet pensar que, quan es mira al mirall i practica aquells gestos desganats, deu arribar a la conclusió que la seva missió com a polític està renyida amb el raonament, amb la sensatesa, amb l’esperit crític. Ras i curt, les seves accions no tenen res a veure amb el coneixement. És per això...

Si entendemos que la función de los intelectuales es dar luz, iluminar la realidad con argumentos ambivalentes, críticos y reflexivos, ayudar a pensar a través de la confrontación de ideas, debo decir que la sociedad actual se encuentra huérfana de ellos. ¿El motivo? Frente a la aparición del movimiento “Democracia Real Ya” y frente al fenómeno de las acampadas, la mayoría de los que deberían ayudar a reflexionar sobre ello han apostado unilateralmente por defender el sistema, con matices, pero sin paliativos. En los medios de opinión ortodoxos, y salvo honrosas excepciones, solamente se escuchan críticas ―a menudo, feroces― en contra de los acampados, en contra de los indignados. Los “argumentos” que se exponen van desde la inviabilidad de la protesta hasta la indumentaria de los que protestan; desde la insalubridad de los campamentos hasta la maldad de querer terminar con la democracia. Entre esos “argumentos” (insisto y enfatizo las comillas), hay algunos de especialmente miserables...