PENSACIONS

(Article publicat a l'últim número de la revista  Bonart .) Vivim temps de subsistència. La paraula crisi, com tot enunciat, no acaba de revelar els drames o les tragèdies humanes que arrossega. “El arte de la comedia está muerto y el de la tragedia da risa”, vaig sentir a la sèrie de TV Futurama . Deu ser per aquesta raó que no acabem de percebre que la situació és difícil, molt difícil. Des de fa mesos que escolto o llegeixo pronòstics que diuen que això ha de rebentar. Però ningú no dóna el primer pas, abúlics, incapaços de recobrar aquell esperit de revolta dels anys setanta. Em sorprèn que aquesta passivitat es manifesti, també, en el terreny de l’art i de la cultura. Fa un temps l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya va publicar un informe on es deia que, el 2006, el 53,7% dels artistes professionals no arribaven als 6000€ d’ingressos anuals per la seva activitat; una xifra que, com recordava Daniel García Andújar, estava per dessota del llindar de la pobr...

El passat divendres 7 de desembre Canal 33 va emetre el documental Generació PEGASO , que ha dirigit Isabel Andrés Portí. (Els qui no l’haguessin pogut veure aquell dia ja saben que el poden recuperar al web de TVC durant un temps.) Vaig tenir l’oportunitat de veure la pel·lícula abans de la seva estrena televisiva i vull fer constar que em sembla que es tracta d’una aportació esplèndida a la memòria històrica des del terreny audiovisual. El títol del documental és molt explícit sobre l’assumpte que vol tocar: les lluites obreres de finals del franquisme i dels inicis de la transició. Però amb una mirada molt precisa: la d’alguns dels protagonistes que van liderar aquelles lluites a la fàbrica PEGASO de Barcelona. Aquí no es fa aquell joc tan retòric (i, en el fons, tan retrògrad) de voler donar veus a tots els sectors socials de la transició. Estem tan acostumats a veure documentals fets des de l’òptica de la burgesia, aquells que sempre malden per oferir l’opinió del poder d...

(Aquest text es va publicar a la revista Bonart , octubre 2012.) Hi ha qui pensa que els crítics som uns farsants,  una mena de paràsits dels artistes. El dramaturg Dürrenmatt deia que l’home està tan exposat a la crítica com a la grip. Em sembla que és Steiner qui ha escrit que quan el crític mira enrere veu l’ombra d’un eunuc. No m’entretindré a rebatre tòpics. Tampoc no negaré que en la crítica hi ha éssers de poca categoria, d’altra banda tants com en d’altres sectors de la cultura i de l’art, molts menys que en els organigrames dels partits polítics. Però l’art, sense la crítica, és a dir, sense la reflexió i el discurs teòric, acaba sent ornament, ostentació o, en el millor dels casos, una font de misteri que nega el coneixement. Malgrat la mala premsa de què gaudeix la crítica, però, un dels nostres acaba de rebre el premi nacional de cultura per la seva trajectòria professional i artística. Em refereixo a l’Arnau Puig, company en aquestes mateixes pàgines, un m...

Ferran Mascarell va entrar en el govern de CiU com a un "connaisseur", un presumpte amic de la gent de la cultura, alguns fins i tot el van rebre com si es tractés d'un estadista, com si hagués de ser el Malraux de la cultura catalana, tot això malgrat que havia fet un gest de transformista, s'havia passat de bàndol polític amb arguments (sic) poc convincents. Cal recordar que el primer que va fer, mentre alliçonava tothom i ens marcava el camí, com si es tractés d'un instructor o d'un Messies, va ser desballestar tot allò que s'havia construït en els darrers anys, sota els suposats beneficis de l'eficàcia, en contra del "despilfarro", en una croada en contra de les (o d'algunes) associacions professionals que representen el món de la cultura i en una teòrica defensa de l'usuari cultural. A la pràctica, va gestionar la finalització abrupta del model del CONCA que s'havia aconseguit iniciar i que, amb moltes coses a solucion...

Alguns dels qui pertanyem al que podríem anomenar la generació de damnificats de la transició vivim aquests moments amb una certa il·lusió. Escric que la il·lusió no acaba de ser plena perquè hem perdut massa coses en el camí, i arrosseguem moltes dosis de fracàs. La Dictadura de Franco va donar pas a un règim que no és els que molts volien i pel qual havien lluitat. La tan beneïda transició no va ser més que un engany, un furt: un monarca que el Generalísimo ens havia deixat com a penyora; la desmemòria instal·lada com a estratègia del que va anomenar-se “reconciliació” i que va permetre que criminals o corruptes de tota mena no haguessin de respondre davant de la justícia democràtica; haver d’acceptar l’indecent transformisme de feixistes convertits sobtadament en demòcrates; la pèrdua de qualsevol possibilitat de fugir del capitalisme i, per tant, la submissió davant de la creixent desigualtat social; l’impediment que les nacions històriques de l’Estat espanyol poguessin emerg...

Por si alguien todavía no entiende el incuestionable éxito de la manifestación independentista del pasado 11 de septiembre, que lea esta noticia: http://www.lavanguardia.com/participacion/20120913/54350369037/policia-retiene-hombre-prat-hablar-catalan.html Si en tu propio país no puedes hablar con unos funcionarios la lengua con la que tus padres te educaron, hay dos soluciones: agachar la cabeza, sumisamente, o cambiar de país. Pero como el pais es nuestro, lo mejor es echar a los ignorantes, a los del rebuzno. Porque nosotros sí podemos entender el número de DNI en español y en catalán. Catalunya, nou Estat d'Europa.