PENSACIONS

En el portal A-DESK s'ha publicat un monogràfic que, sota el títol  beuysià  "Com explicar Catalunya a una llebre morta", aplega un seguit d'articles que reflexionen sobre el procés sobiranista de Catalunya des de la perspectiva del món de l'art i, lògicament, del sistema cultural català. Us adjunto el link de la meva aportació per si us pot interessar el debat que, al costat dels altres companys del monogràfic, es pugui generar. http://a-desk.org/spip/spip.php?article1706 Versión española: GRITOS Y SILENCIOS. ARTE E (IN)DEPENDENCIA http://a-desk.org/spip/spip.php?article1705 English version: OUTCRIES AND SILENCES. ART AND (IN)DEPENDENCE http://a-desk.org/spip/spip.php?article1707

El 10 de juny passat vaig publicar en aquest mateix bloc un text titulat “Bibiana Ballbè com a símptoma. ¿La cultura de la riota?”. Poc després, el portal Núvol el va enllaçar al seu espai cibernètic. L’explosió va ser absolutament inesperada. Les xifres habituals de visites del meu bloc van disparar-se exponencialment, on habitualment hi ha dues-centes lectures, n’hi havia dos mil. A Núvol , si no vaig errat, en uns moments va ser tal l’afluència que hi va haver un col·lapse. A la fi, l’entrada ha estat una de les més visitades de la història del portal. I la més visitada, i de lluny, del meu bloc, es porten més de vint-i-tres mil lectures, això sense comptar que, en aquests processos virals, algunes coses d’internet agafen una cosa així com vida pròpia i la seva difusió ja no té cap tipus de control. (Potser aquestes xifres semblen poca cosa, però si tenim en compte que el meu llibre d’assaig més venut em sembla que va ser d’uns cinc mil exemplars, la cosa té una dimensió estra...

Aquest text ha sortit publicat a la revista Bonart , al número 159 (juny i juliol 2013). El reprodueixo aquí tal com s'ha publicat. Com escrivia en el primer paràgraf, quan el vaig redactar no hi havia a penes informació sobre el futur del centre que fins d'aquí poc hauran dirigit Vicenç Altaió i Manuel Guerrero. Fa uns dies es va fer una roda de premsa (al restaurant Casa Leopoldo!) on es van confirmar algunes coses, entre elles, que, en comptes d'una gerència interna, hi haurà una directora del nou centre, la Conxita Oliver. Bona sort, doncs, a la col.lega en la nova feina. En tot cas, tret d'això i dels noms que formaran part del consell assessor que s'havia anunciat, encara no se sap massa bé quines raons han motivat la cancel.lació del projecte anterior ni en què consistirà exactament el nou equipament cultural. Com deia/dic en el meu text, "s i d’aquí un temps, això té alguna concreció, jo seré el primer en aplaudir "; ara per ara, amb l'estiu i ...

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet...

Aquest matí, quan he entrat a la facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona, he sentit olor de pintura. M’ha estranyat perquè fa poques setmanes, a pesar que les retallades semblaven indicar que no era cap prioritat, ja havien pintat totes les parets de la facultat. Ara ho han tornat a fer perquè el Deganat volia esborrar totes les pintades que els alumnes havien fet fa uns dies en una jornada de protesta. Alguna de les pintades eren divertides, originals, una d’elles l’hagués volgut fotografiar, deia “Muchos parados para tan pocas barricadas”, molt simptomàtica del que pot passar en aquest país, en el país veí i, per inclusió, en les nostres aules. Eren pintades de reivindicació, eren la veu dels estudiants.  I la Degana i el seu equip les han volgut esborrar. Ara, les nostres parets tornen a estar —aparentment—immaculades, els dirigents universitaris volen que els nostres centres siguin com hospitals, asèptics, tot blanquets, potser fins i tot pensen p...

El crític d'art vist sarcàsticament per Raoul Haussman en un fotomuntatge del 1920 Al portal www.nuvol.com  hi ha hagut un debat interessant sobre la crítica teatral. L’inici del debat el trobem en l’opinió negativa que l’Elisa Díez va expressar en el seu blog sobre l’espectacle La dona vinguda del futur . I, a partir d’aquí, una ràfega de tuits, entre els quals un del dramaturg Guillem Clua en el qual es manifestava contrari a la publicació de crítiques negatives o, ben mirat, es manifestava contrari a l’exercici de la crítica. El reduccionisme expressiu del twitter va donar pas a uns escrits més elaborats que podeu trobar a Núvol. A partir d’aquí, jo voldria aportar algunes reflexions encara que provingui d’un altre àmbit de la crítica, la de les arts visuals. Jo diria que el debat que esmento ha tingut dues vessants: la primera, allò que alguns han qualificat com la bona i la mala crítica, reproduint algunes polèmiques de molt llarg recorregut en la història del p...

Fa uns dies llegia el dietari de Witold Gombrowicz, un autor que sempre m’ha fascinat. I em vaig topar amb un fragment que em va captivar. Relata un concert de piano de Brahms que havia escoltat en el seu exili argentí; un concert difícil, “la perfecció del pianista no permetia concentrar l’atenció en Brahms, i la perfecció de Brahms no permetia concentrar l’atenció en el pianista”, diu. A la fi, però, el pianista i Brahms havien arribat al final i l’escriptor polonès descriu així la reacció de l’audiència : "Aplaudiments. Aplaudiments dels coneixedors. Aplaudiments dels afeccionats. Aplaudiments dels ignorants. Aplaudiments gregaris. Aplaudiments provocats pels aplaudiments. Aplaudiments que s'alimentaven d'aplaudiments, que s'apinyaven sobre els aplaudiments, que s'excitaven, que s'evocaven mútuament - i ja ningú no podia estar-se d'aplaudir, perquè tothom aplaudia." Els “aplaudiments gregaris”, diu Gombrowicz; ho trobo un concepte genia...