PENSACIONS

LA BANALITZACIÓ DE LA CULTURA (i 3) “La Barbie és una d’aquestes modes  la popularitat de les quals  et fa perdre tota fe en l’espècie humana.” Connie Willis En els darrers mesos, a propòsit dels debat generats per uns textos meus sobre l’aterratge de certs personatges televisius en el món de la cultura, o sobre la pròpia frivolitat amb què, sovint, la cultura és tractada a la televisió, alguns m’han acusat d’elitista, de defensar els suposats privilegis amb què compten els artistes, els creadors, els crítics, els gestors, els pensadors, els docents... Que en el món de la cultura hi ha capelletes i prebendes, no ho negaré, el color bru de la sala on escric m’ho impedeix. La gent també hauria de saber que, fora de quatre privilegiats, habitualment els sous que es paguen a la televisió són molt més substanciosos que els de la majoria de cenacles culturals. Per què? No perquè tinguin més formació universitària; se suposa que en el seu mitjà es mouen més din...

(Este texto se publicó en su versión original en catalán en la  revista  Quadern de les Idees, les Arts i les Lletres , núm. 189, febrer i març del 2013:  http://issuu.com/revista_quadern/docs/quadern_189_issu ) En los años sesenta y setenta el cine era entendido como un arma ideológica por parte de muchos creadores y de muchos espectadores. La cosa venía de lejos. En los inicios de la revolución soviética, los dirigentes políticos trabajan con la idea de que “el cine es el mejor instrumento de propaganda”, una concepción del medio que encontramos explícita o implícitamente en Lenin, en Trotsky, en Lunatxarski. Más tarde, Joseph Goebbels, el Ministro de Propaganda de Hitler, insistió en esta idea aunque, en su caso, más que utilizar las películas para enardecer a la población en favor de algún tipo de revuelta, las quería hacer servir como entretenimiento para hacer olvidar a la población alemana las penurias de la guerra. Más allá del uso de medios cinematográ...

CINEMA I REVOLTA? O LES CAUSES D’UNA IMPOSSIBILITAT? Joan M. Minguet (Aquest text es va publicar a la revista Quadern de les Idees, les Arts i les Lletres , núm. 189, febrer i març del 2013:  http://issuu.com/revista_quadern/docs/quadern_189_issu ) En els anys seixanta i setanta el cinema era entès com a una arma ideològica per part de molts creadors i de molts espectadors. La cosa venia de lluny. En els inicis de la revolució soviètica, els dirigents polítics treballen amb la idea que el “el cinema és el millor instrument de propaganda”, una concepció del mitjà que trobem explícitament o implícita en Lenin, en Trotsky, en Lunatxarski. Més tard, Joseph Goebbels, el Ministre de Propaganda de Hitler, va insistir en aquesta idea, tot i que en el seu cas, més que utilitzar les pel · l í cules per encoratjar la població a favor d’algun tipus de revolta, les volia fer servir com a entreteniment per fer oblidar la població alemanya les penúries de la guerra. Més enllà de...

El Museu Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu allotja l'exposició Antoni Marquès. Formes del pensar  dins del programa "Cardedeu amb l'Art Vigent". Per al catàleg de l'exposició (que reprodueixo aquí dalt) he escrit el text següent: Delacroix diu en algun lloc que hi ha dues coses que ensenya l'experiència: primer, que caldria corregir moltes coses; segon, que val més no corregir-ne gaires. Sembla una paradoxa, però és una màxima que un pot aplicar al món de l’art, més específicament, a la trajectòria dels grans artistes del passat, però també als artistes que es troben, com Antoni Marquès, al bell mig de la seva fulgència creadora. Corregir o no corregir o, si es vol, en un territori més actual, marcar els límits on l’obra ja està acabada, trobar el punt exacte d’allò que busques amb el teu treball. En els inicis de l’obra de molts artistes comprovem aquesta síndrome del corregir, la constant perseverança del jove que experimenta i experimenta i que, de vega...

“Si la gent vol veure només les coses que  poden entendre, no haurien d'anar al teatre:  haurien d'anar al lavabo.” (Bertolt Brecht) Fa pocs dies, TV3 va dedicar el seu programa La meva a repassar els programes que el canal havia dedicat a temes culturals. I, abans de recordar emissions mítiques de la seva història, com Arsenal o Música per a camaleons , va donar la veu a algunes de les persones que, en els darrers temps, han tocat temes culturals a la pantalla de la televisió catalana. Per començar, el presentador del programa, Roger de Gràcia, entrevistava la periodista Bibiana Ballbè i li preguntava com es defensava quan l’acusaven de frivolitat en la manera que té de presentar la cultura al mitjà televisiu. Voldria reproduir algunes de les frases que la Ballbè diu en aquest moment de l’emissió: “Ho tinc tan clar”, “la resposta és tan fàcil”, ”la millor manera de parlar de cultura és fer-ho de forma entretinguda”, “estem a la tele i les coses han de ser boniqu...

En el portal A-DESK s'ha publicat un monogràfic que, sota el títol  beuysià  "Com explicar Catalunya a una llebre morta", aplega un seguit d'articles que reflexionen sobre el procés sobiranista de Catalunya des de la perspectiva del món de l'art i, lògicament, del sistema cultural català. Us adjunto el link de la meva aportació per si us pot interessar el debat que, al costat dels altres companys del monogràfic, es pugui generar. http://a-desk.org/spip/spip.php?article1706 Versión española: GRITOS Y SILENCIOS. ARTE E (IN)DEPENDENCIA http://a-desk.org/spip/spip.php?article1705 English version: OUTCRIES AND SILENCES. ART AND (IN)DEPENDENCE http://a-desk.org/spip/spip.php?article1707

El 10 de juny passat vaig publicar en aquest mateix bloc un text titulat “Bibiana Ballbè com a símptoma. ¿La cultura de la riota?”. Poc després, el portal Núvol el va enllaçar al seu espai cibernètic. L’explosió va ser absolutament inesperada. Les xifres habituals de visites del meu bloc van disparar-se exponencialment, on habitualment hi ha dues-centes lectures, n’hi havia dos mil. A Núvol , si no vaig errat, en uns moments va ser tal l’afluència que hi va haver un col·lapse. A la fi, l’entrada ha estat una de les més visitades de la història del portal. I la més visitada, i de lluny, del meu bloc, es porten més de vint-i-tres mil lectures, això sense comptar que, en aquests processos virals, algunes coses d’internet agafen una cosa així com vida pròpia i la seva difusió ja no té cap tipus de control. (Potser aquestes xifres semblen poca cosa, però si tenim en compte que el meu llibre d’assaig més venut em sembla que va ser d’uns cinc mil exemplars, la cosa té una dimensió estra...