PENSACIONS

                                  Il·lustració: Manel Bayo ( www.manelbayo.com ) Quan vaig penjar al meu bloc, just fa un any,  aquell text Bibiana Ballbè com a símptoma. La cultura de la riota  no sabia que, d’alguna manera, estava fent una profecia. Efectivament, en aquests dotze mesos, hem vist que els símptomes dels quals parlava han esdevingut realitats: els mediàtics (els dos comissaris del tricentenari, Miquel Calçada i Toni Soler, i la Bibiana Ballbè) s’han apoderat del sector de la cultura, tenen pressupost (de la Generalitat, de l’Ajuntament, de TV3...) i el fan servir per aplicar un pla que ens ha de dur a un estadi de prosperitat que mai no ha conegut la cultura catalana en els darrers anys.  Sí, jo estava equivocat.  Ho confesso i em pregunto com podré redimir-me de totes les mentides que he dit. Fa pocs dies, vaig veure la llum. Va ser quan vaig llegir que el...

¡Ha llegado la hora, José Maria, amigo! La foto original de la pieza de Nunes en el MACBA es de Valentín Roma; el añadido del propio Nunes es una foto que le realizaron en Lisboa, el zapato que asoma por debajo es el mío. Creo que Nunes ahora mismo está allí, en el museo, junto al monitor, explicando a quien quiera oírle todo aquello que él sabía explicar tan bien sobre su cine y sobre la sociedad. Hace un par de años me refería desde este mismo bloc a la injusticia que el sistema artístico catalán había tenido con la obra de Nunes. Decía entonces que Joaquín Jordá y Pere Portabella han tenido un conocimiento y un reconocimiento infinitamente mayor que el de Nunes. ¿Por qué? Acaso, ¿la obra de estos dos cineastas es tan proporcionalmente mejor que la del autor de   Noche de vino tinto ? Habrá personas que lo sostengan y otros que sostengan lo contrario. Pero lo objetivo es que unos tuvieron trampolines institucionales des de los que se difundieron y se valoraron sus trayect...

( Este texto ha aparecido, en forma de reseña del pack de DVD Antoni Padrós. El cinema i els seus marges  en el número 37, 1er semestre de 2013, de Secuencias. Revista de Historia del Cine .) Antoni Padrós Story Antoni Padrós podría ser uno de esos Bartleby de la creación contemporánea que Enrique Vila-Matas ha reivindicado en su obra. Un Bartleby singular y original. No suele hablarse demasiado de los Bartleby del arte, de aquellos creadores del mundo visual que, en un momento de su singladura, deciden abandonar una posición preeminente en el campo institucional de lo artístico. Padrós es uno de ellos. A los treinta años, su carrera como pintor parecía dibujarse con un futuro de los que los cursis llaman “prometedor”: ligado a la prestigiosa Sala Gaspar de Barcelona, en 1966 participa en una exposición colectiva, “Nuevas expresiones”, junto a artistas hoy de larga trayectoria, como Eduardo Arranz-Bravo, Bartolozzi, Sílvia Gubern, Àngel Jové o Robert Llimós, entre otros; co...

"L’èxit en la societat actual és una qüestió de quantitats: número de còpies d’un disc, de visitants en una exposició, de llibres venuts. És aquí on mana el mercat, però el mercat ignora que el que importa de l’art és la seva vida subterrània, allò que passa quan una persona es veu afectada pel que ha vist, ha escoltat, ha llegit. Aquesta persona ja deixa de ser la que ha estat, pot actuar de manera diferent. Però és això, precisament, el que no es pot quantificar. Aquests minúsculs canvis que l’art desencadena no són ni tan sols fàcils d’explicar." John Berger Us en recordeu? La Conselleria de Cultura, després de suprimir el projecte que Vicenç Altaió i el seu equip havien portat a terme amb l'Arts Santa Mònica, van anunciar un nou cicle per al centre. Va dir que el nou SantaMònica seria un lloc d'encontre de la creativitat. I una de les estratègies que volien posar en marxa era la col·laboració de la televisió, de TV3, i més concretament de la period...

(Aquest text el vaig pronunciar en la cerimònia de lliurament dels PREMIS ACCA 2013, el 26 de març de 2014, a l'auditori del MACBA. Poden trobar-se fotografies de l'acte, amb totes les intervencions, al Facebook de l'Associació Catalana de Crítics d'Art. I al web de l'ACCA, www.acca.cat, poden seguir-se alguns debats que s'han suscitat sobre les qüestions aquí plantejades.) Benvinguts tots a la cerimònia de lliurament dels Premis ACCA 2013. Un avís previ: com sabeu estem en la 30ena edició dels premis que atorga l’Associació Catalana de Crítics d’Art . Deixeu-me uns moments d’autocomplaença: quan es té el privilegi de presidir una associació de tan llarg recorregut, que ha estat capaç de concedir uns premis i preservar-ne la seva vigència durant trenta anys, un no pot més que sentir damunt seu el repte d’haver de continuar la feina tan ben feta per part de tots els meus antecessors…. Ja està, els moments de complaença han acabat, no fos cas que això s...

Este es un mensaje para mis amigos españoles: os quiero pedir que no hagáis caso de las palabras que David Trueba pronunció en la ceremonia de entrega de los Goya. Ya sé que Trueba parece un tipo normal, incluso que presenta un aire como de sabio distraído. Al oírlo pensé que quizás todo se debía a ese síndrome tan peligroso, el síndrome del premiado: te dan una condecoración, te ofrecen la posibilidad de hablar por medio de un micrófono y empiezas a decir tonterías sin ser consciente de ello. Me refiero, claro está, a ese mensaje que Trueba os lanzó a los españoles: "ir más a Cataluña a decirles que les queremos" .  Doy por supuesto que su intención era buena, lo dijo después de recordar la muerte reciente de la periodista catalana Tatiana Cisquella, pero la historia está repleta de torpes buenas voluntades. Amigos míos: yo deseo que vengáis siempre que queráis a Cataluña, pero, por favor, no lo hagáis para decir que queréis, estimáis o amáis a los catalanes. Porque, dig...

LA BANALITZACIÓ DE LA CULTURA (i 3) “La Barbie és una d’aquestes modes  la popularitat de les quals  et fa perdre tota fe en l’espècie humana.” Connie Willis En els darrers mesos, a propòsit dels debat generats per uns textos meus sobre l’aterratge de certs personatges televisius en el món de la cultura, o sobre la pròpia frivolitat amb què, sovint, la cultura és tractada a la televisió, alguns m’han acusat d’elitista, de defensar els suposats privilegis amb què compten els artistes, els creadors, els crítics, els gestors, els pensadors, els docents... Que en el món de la cultura hi ha capelletes i prebendes, no ho negaré, el color bru de la sala on escric m’ho impedeix. La gent també hauria de saber que, fora de quatre privilegiats, habitualment els sous que es paguen a la televisió són molt més substanciosos que els de la majoria de cenacles culturals. Per què? No perquè tinguin més formació universitària; se suposa que en el seu mitjà es mouen més din...