Salta al contingut principal

Entrades

ARTISTES VIUS, CRÍTICS MORTS, o VICEVERSA

En l'últim número de la revista Bonart , que podeu trobar als punts de venda habituals, he publicat aquest text breu sobre l'art i la crítica. En el número, que té aquest interessant sumari , hi podeu trobar molts articles i reportatges sobre aquest món nostre, el de les arts visuals, tan deixat de la mà de... (Per cert, una menció especial al text del David G. Torres, amb aquest títol tan suggestiu: "L'art contemporani és reaccionari".) La Montse Frisach, la Maria Palau i el Jaume Vidal estan portant a terme un seguit d’entrevistes a crítics d’art catalans a les pàgines d’ El Punt Avui , els diumenges. Quan escric aquest text ja han sortit tretze respostes al seu qüestionari i sembla que volen arribar a unes cinquanta. Abans que la sèrie acabi, ja podem començar a felicitar-los per la iniciativa, i no ho dic per gremialisme, de debò; com a estricte lector, podem comprovar que, a partir d’un senzill temari, la veu de la crítica és profunda i, sobretot, diver...

EMPRESONEM ELS EMPRESONADORS! EL TEATRE NO MATA

“Al riu que tot ho arranca l'anomenen violent,  però ningú anomena violent el llit que l'oprimeix.”                                                                                           Bertolt Brecht El cas dels titellaires de Granada és la gota invisible que fa vessar un got que, per molts, és o volen que sigui també invisible, imperceptible. El de la llibertat de tota una societat. Aquí ja no podem al·legar   la llibertat d’expressió. La cosa és molt més greu que això. Es tracta de l’estultícia navegant a tota vela, suportada per tot un sistema polític en què el poder està en mans dels més pèrfids. Un poder que emana —posem-nos a tremolar!—, però, de la pròpia societat. La policia espanyola, la fiscalia, l’audiència nacional posen e...

BROSSA I EL CIRC: LA POESIA EN ACCIÓ

                                                Joan Brossa (i Joan Miró) al Circ Cric, el 1981. (Fotos: Jesús Atienza) Rescato un article que vaig publicar ja fa uns anys a la revista  Zirkolika , en una secció fixa que portava sota el nom "El circ en les arts". En el número anterior de  Zirkolika  en Cesc Martínez ressenyava l’espectacle  Brossalobrossotdebrossat , una creació escènica de Carles Santos en la qual el músic i dramaturg reivindica la figura proteica de Joan Brossa. Potser és bon moment per a reflexionar sobre l’atenció que el poeta català va dedicar al circ. Una atenció que s’emmarca en la idea que el llenguatge circense no viu ―ni ha pogut fer-ho mai ni tan sols podrà intentar-ho en el futur― aïllat de la resta de les expressions culturals, tant de les d’arrels nobles com de les populars. Hi ha persones que els mol...

INSULTEU, INSULTEU... QUE LA RÀBIA NO US OFEGUI.

Que la CUP no ho ha fet bé? Que ha malgastat temps? D’acord, d’acord i d’acord. Si ho voleu així, que així sigui. Que havia d’investir Mas de president tant sí com no? De cap de les maneres. Aquests dies, els qui vam votar la CUP i hem defensat aquesta opció, ens hem sentit de tot. Hi ha gent que a les xarxes ha desbocat una ràbia digna de millor causa. Uns ho han fet de forma genèrica, o en contra dels dirigents de la formació política, uns altres han carregat contra els qui no volíem Mas de president i ho expressàvem públicament.   Primer eren nervis, després ha sortit el pitjor d’alguns, que han començat a insultar amb els més variats “arguments”. Podeu continuar. No és que m’agradi, però continuo defensant aquesta opció i ja anuncio aquí que els tornaré a votar. I, perquè us enrabieu encara més, us diré que a les espanyoles vaig votar En Comú Podem. I, per acabar d’enrabiar-vos, proclamaré que a les pròximes eleccions catalanes m’agradaria que l’esquerra s’u...

REVOLUCIONARIOS DE SALÓN

Las nuevas tecnologías han promovido un nuevo comportamiento, una nueva implicación del sujeto con la sociedad, lo que quiero llamar “los revolucionarios de salón”. Me refiero a aquella creciente especie de individuos que juzga, recrimina e incluso demoniza a los otros desde el muro de Facebook, desde su twitter, desde las más variadas pantallas y dispositivos, pero que siempre lo hacen sin ningún contacto con la realidad. Lo del salón es una metáfora. En ocasiones, la gente va en el metro y divulga a través de sus cuentas sus impresiones sobre lo mal que va el mundo, pero si levantasen la vista de su pantalla de móvil podrían comprobar que a su lado viaja gente real. El salón es, digamos, el aparato. Me aterran los revolucionarios de salón en lo político. Aquellos que demonizan a las formaciones políticas que han ocupado ayuntamientos, que acceden desde abajo al poder para transformarlo, que están cambiando las cosas o que lo intentan, pero ellos siempre encuentran fallos, gri...