Ves al contingut principal

MANIFESTAR-SE (O NO) I L'ESQUERRA


No entenc perquè hi ha persones (fins i tot amics, i estimats) que es pensen que perquè no van anar a la manifestació d'ahir, poden donar lliçons de compromís contra el capitalisme, contra les injustícies del sistema (a Catalunya i a Espanya) als qui sí que hi vam ser.

No entenc perquè hi ha persones (que aprecio intel·lectualment) que pensen que es poden posar per damunt de les molt variades inquietuds que van portar tota la gran quantitat de persones a la manifestació i ajusticiar-nos a tots verbalment dient que allò era un “parc temàtic de l’independentisme”.

No entenc perquè hi ha artistes i pensadors (a qui segueixo) que han fet broma amb el fet que els qui vam anar a la manifestació vam acceptar portar un uniforme (de groc, de vermell), deslegitimant-nos a tots, fins i tot posant fotografies de l’exèrcit nazi com a eix visual comparatiu. (Recordo que en les vagues obreres del cinturón rojo també hi havia molts uniformes i els estudiants d’aleshores els assumíem com a propis. Això sense recordar que tots, quan ens llevem, ens uniformem d’una manera o d’una altra.)

No entenc perquè més persones encara (alguns, amics; d’altres no, ben cert) s’han acostat dissimuladament al discurs antidemocràtic que ve dels polítics espanyols i han fet veure que tots els qui vam anar a manifestar-nos ens hem begut l’enteniment i devem creure que certs polítics catalans (Mas, Junqueras…) són la nostra salvació.

No entenc, de debò, quina necessitat han tingut tots ells de desmarcar-se de la manifestació d’ahir fent veure que estan au dessus de la mêlée, que ells tenen més consciència o veuen millor el món perquè no es pronuncien sobre la qüestió nacional (o es pronuncien fent veure que no ho fan, que també podria ser, en alguns casos). Que consti que puc comprendre perfectament que no els agradi la unanimitat que allà es va viure, puc entendre que no vulguin una Catalunya independent, que no els agradin les idees majoritàries perquè provoquen prevenció. Sabeu perquè ho puc comprendre? Perquè jo, al llarg de la meva vida, poques vegades he estat entre les majories. Però donar a entendre que tots els que vam ser allà som fills de Pujol i de Mas i de Junqueras és una demagògia barata. I suggerir que tots els qui ahir ens vam manifestar ja ens està bé un Estat català capitalista és molt pitjor: això és una estultícia.

No entenc perquè cap d’ells no subratlla que, més enllà dels crits en favor de la independència, el que ara està en joc és un dret democràtic. Tampoc no entenc perquè no han invertit el mateix temps en defensar que Espanya ens deixi votar que en desacreditar-nos a tots, fins i tot als seus amics i col·legues.

Ben mirat, potser és lògic. El conflicte està agafant un punt de no retorn absolut. I tothom s’ha de posicionar. I alguns ho fan, al meu modest entendre, amb una estratègia intel·lectual poc ètica: fent veure que ells són els pallassos savis i tota la resta som uns augustos ben adoctrinats.


NB: No voldria aixecar cap debat sobre això. Per una vegada, escric en aquest blog una mica dolgut, una mica trist, una mica perplex. No podia deixar d’emfasitzar la meva discrepància amb alguns amics, que estimo, que aprecio o que venero intel·lectualment. Però en cap cas penso fer causa bèl·lica de l’assumpte. O, almenys, això espero.

Comentaris

  1. Molt ben dit. Vols dir que aquests de qui parles no tenen un sentiment identitari espanyol-unionista que no es volen reconèixer? Està clar que l'aversió que senten cap a aquest moviment els hi surt més del sentiment que de la reflexió.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

LA REPÚBLICA DE LES ARTS

Ara, que som en campanya electoral, ofereixo el meu programa cultural a qualsevol partit polític que vulgui fer servir la cultura per a transformar la societat. Els qui la volen per lluir, entretenir, apoderar i anar a inauguracions, que rebentin! El text sorgeix d'un encàrrec de la revista "Artiga": com pensar la cultura en una nova república. En aquest enllaç podeu trobar la revista en pdf: http://www.artiga.cat/artiga/artiga32.pdf L'artista Ana DMatos té un altre text en el mateix bloc que podeu trobar aquí:  http://www.anadematos.com/index.php?/ongoing/noticias-/




LA REPÚBLICA DE LES ARTS
No ha de ser una utopia. Una república on la cultura sigui la columna on s’edifiqui un nou país. No en l’economia (almenys, no en la productivista); no en el militarisme nauseabund; no en la competitivitat per aconseguir el no res. No ha de ser una utopia. El primer és creure en el que fem, en l’art i en la cultura com a instrument, més enllà de la nostra feina particular. Creure en la …

LA PEDRERA I LES BONES PRÀCTIQUES

La convulsió política ha ocultat problemes quotidians en el món de la cultura. La convulsió política tornarà, per tant, m'apresso a explicar un cas que em resulta inversemblant que es produeixi dins d'una institució con la Fundació Catalunya La Pedrera. Ara hi vaig.

Abans, però, un recordatori d'un altre problema gravíssim que la cultura està arrossegant: la vaga de totes les treballadores i els treballadors de l'empresa Ciut'art, empresa que rep diners de les institucions culturals catalanes i que, al seu torn, malpaga (o explota) els joves que contracta. Aquests joves treballadors fa molts dies que han estat en vaga al MACBA, ho segueixen estant a l'Arxiu Històric i han començat fa pocs dies a la Fundació Joan Miró . És molt preocupant que les institucions públiques no facin res, no es posin al costat d'immediat de situacions d'injustícia preclara com aquestes.

I ara, un altre assumpte lleig. A La Pedrera ara mateix hi ha una exposició dedicada a Joa…

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el propós…