Ves al contingut principal

MANIFESTAR-SE (O NO) I L'ESQUERRA


No entenc perquè hi ha persones (fins i tot amics, i estimats) que es pensen que perquè no van anar a la manifestació d'ahir, poden donar lliçons de compromís contra el capitalisme, contra les injustícies del sistema (a Catalunya i a Espanya) als qui sí que hi vam ser.

No entenc perquè hi ha persones (que aprecio intel·lectualment) que pensen que es poden posar per damunt de les molt variades inquietuds que van portar tota la gran quantitat de persones a la manifestació i ajusticiar-nos a tots verbalment dient que allò era un “parc temàtic de l’independentisme”.

No entenc perquè hi ha artistes i pensadors (a qui segueixo) que han fet broma amb el fet que els qui vam anar a la manifestació vam acceptar portar un uniforme (de groc, de vermell), deslegitimant-nos a tots, fins i tot posant fotografies de l’exèrcit nazi com a eix visual comparatiu. (Recordo que en les vagues obreres del cinturón rojo també hi havia molts uniformes i els estudiants d’aleshores els assumíem com a propis. Això sense recordar que tots, quan ens llevem, ens uniformem d’una manera o d’una altra.)

No entenc perquè més persones encara (alguns, amics; d’altres no, ben cert) s’han acostat dissimuladament al discurs antidemocràtic que ve dels polítics espanyols i han fet veure que tots els qui vam anar a manifestar-nos ens hem begut l’enteniment i devem creure que certs polítics catalans (Mas, Junqueras…) són la nostra salvació.

No entenc, de debò, quina necessitat han tingut tots ells de desmarcar-se de la manifestació d’ahir fent veure que estan au dessus de la mêlée, que ells tenen més consciència o veuen millor el món perquè no es pronuncien sobre la qüestió nacional (o es pronuncien fent veure que no ho fan, que també podria ser, en alguns casos). Que consti que puc comprendre perfectament que no els agradi la unanimitat que allà es va viure, puc entendre que no vulguin una Catalunya independent, que no els agradin les idees majoritàries perquè provoquen prevenció. Sabeu perquè ho puc comprendre? Perquè jo, al llarg de la meva vida, poques vegades he estat entre les majories. Però donar a entendre que tots els que vam ser allà som fills de Pujol i de Mas i de Junqueras és una demagògia barata. I suggerir que tots els qui ahir ens vam manifestar ja ens està bé un Estat català capitalista és molt pitjor: això és una estultícia.

No entenc perquè cap d’ells no subratlla que, més enllà dels crits en favor de la independència, el que ara està en joc és un dret democràtic. Tampoc no entenc perquè no han invertit el mateix temps en defensar que Espanya ens deixi votar que en desacreditar-nos a tots, fins i tot als seus amics i col·legues.

Ben mirat, potser és lògic. El conflicte està agafant un punt de no retorn absolut. I tothom s’ha de posicionar. I alguns ho fan, al meu modest entendre, amb una estratègia intel·lectual poc ètica: fent veure que ells són els pallassos savis i tota la resta som uns augustos ben adoctrinats.


NB: No voldria aixecar cap debat sobre això. Per una vegada, escric en aquest blog una mica dolgut, una mica trist, una mica perplex. No podia deixar d’emfasitzar la meva discrepància amb alguns amics, que estimo, que aprecio o que venero intel·lectualment. Però en cap cas penso fer causa bèl·lica de l’assumpte. O, almenys, això espero.

Comentaris

  1. Molt ben dit. Vols dir que aquests de qui parles no tenen un sentiment identitari espanyol-unionista que no es volen reconèixer? Està clar que l'aversió que senten cap a aquest moviment els hi surt més del sentiment que de la reflexió.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

BARCELONA, CAMBRILS, LES VÍCTIMES. UNA REFLEXIÓ DES DE LA COMMOCIÓ.

Escric per mi. I per qui vulgui llegir-ho, és clar. Necessito expressar les incerteses de tot plegat. Però no pretenc entrar en debat, ni donar lliçons. De fet, el meu cap és ple de molt poques veritats i, en canvi, de molts dubtes. Tot i no haver trepitjat encara Barcelona i Cambrils, llocs tan habituals en la meva vida, tinc una commoció interna. El que ha passat és molt gran, gran de greu, de bestial. Tan gran i greu com el que passa tan sovint a països molt allunyats dels nostres, i als quals dediquem poca atenció, perdó, els dedico poca atenció, no m’enganyaré a mi mateix. I tan gran i greu com el que ha passat a ciutats europees pròximes. Ara ens ha tocat a nosaltres. I per més que la raó em digui que el problema és global, que té raons econòmiques profundes, que no hem de subratllar la cosa domèstica nostra, no puc deixar de pensar en les Rambles, en el passeig marítim de Cambrils, fins i tot en el Walden. I, sobretot, en les víctimes que allà han caigut.
Perquè aquest és el pri…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”

MANIFEST DE MI SOL PER LA INDEPENDÈNCIA

1. Jo vull la independència a pesar del govern de la Generalitat i no gràcies a ell.
2.Jo vull la independència a pesar dels estratagemes de CiU (ara PdeCAT) i dels silencis d’Esquerra (i de Llach i de Romeva i de tants d’altres).
3.Jo vull la independència gràcies a les polítiques injustes, en contra dels més desfavorits, dels successius governs d’Espanya.
4.Jo vull la independència gràcies a les polítiques catalanofòbiques que han practicat els dirigents del PSOE i del PP des dels governs estatal, autonòmic i municipal.
5.Jo vull la independència a pesar d’aquells que, des d'una suposada esquerra, diuen que s’ha de solucionar l’encaix de Catalunya en l’estat espanyol, però no han fet res per a posar-ho en pràctica.
6.Jo vull la independència gràcies a tots aquells espanyols, alguns amics meus, que van callar com a morts quan Espanya (el Parlamento i el Tribunal Constitucional) van anihilar un Estatut legal i legítim, ells que tant parlen ara de la llei.
7.Jo vull la independència grà…