PENSACIONS

Per raons que ara no explicaré, que no em pertanyen només a mi, vam haver de venir a ciutat d’improvís i vaig deixar tot de coses a Belltall. Ahir vaig anar a Barcelona per comprar medicaments que em faltaven (i un pijama, que Cornellà fa temps que ha passat a ser segona residència) i em vaig trobar amb una munió de persones que deambulaven pels carrers de la metròpoli. La majoria eren turistes. I com ho sé, això? A banda d’altres símptomes inequívocs, perquè els turistes baden.   Sí, sí, la característica principal del turista és que s’abstreu, s’encanta davant de qualsevol cosa que pels autòctons és irrellevant. I si tu tens pressa o vas a fer alguna cosa concreta, el turista que bada esdevé un obstacle. I quan hi ha molts turistes, però molts, que baden, els obstacles es multipliquen de manera exponencial.   I mentre em trobava en aquells embussos propiciats pels que baden (davant d’uns músics de carrer, d’un grup de joves que ballen i la rotllana que originen ocu...

Vull fer una reivindicació de la boira. Sí, heu llegit bé: una reivindicació de la boira. Ja m’estic imaginant la reacció d’alguns lectors: què dius?, però que estàs sonat? Encara que no ho sembli, aquesta vindicació de la boira té a veure amb una reivindicació més grossa: reivindicar la boira és reivindicar Ponent. De vegades, a pesar dels propis ponentins. Us penseu que la gent de l’Empordà està enamorada de la tramuntana, que no els molesta que hi hagi dies que, quan surten de casa, se’ls encasti al rostre un vent iracund? Però mentre que la tramuntana forma part de l’imaginari català positiu, fins a l’extrem de fer veure que genera dosis d’artisticitat inigualables, la boira no deixa de ser un element atmosfèric malvist.  Ai, caram! I si això ho canviéssim?   I és que la boira plora, ningú la vol, els qui la pateixen perquè es va introduint en les nostres vides lluny dels tòpics arcangèlics (el color, la nitidesa, el sol...); els qui la visiten ocasionalment perquè de...

     [Recupero el meu primer blog, Pensacions, que fa temps vaig mig buidar i que tenia adormit des de fa anys. La notícia de la mort d’Àlex Susanna m’hi ha portat.]  1. És bonic comprovar l'allau de missatges de consternació que han envaït les xarxes arran de saber-se la mort de l'Àlex Susanna, tant pels que sabíem que estava molt malalt com pels qui haurà estat una sorpresa. Això només pot explicar-se pel seu tarannà conciliador. I és que l’Àlex va jugar amb el favor del poder, o d’un cert poder, però no va convertir-se en un titella de partit (com un que ara em ve al cap), sinó que va fer servir aquelles posicions de poder per a posar en marxa una concepció cultural exigent. Un home de vasta cultura amb uns propòsits ambiciosos.   2. Quan un parla d’un mort, sol acabar parlant d’un mateix. És una estratègia insana, però jo ara la practicaré, no per parlar bé de mi, sinó d’ell. L’Àlex i jo ens coneixíem de fa molt temps, però mai havíem treballat junts i,...

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el pr...

He oído decir a David G. Torres que eso que llamamos arte contemporáneo se conduce como un fenómeno o un lugar que atrae a todos aquellos creadores que se salen de lo oficial en sus respectivos marcos de actuación. No sé si la idea es suya, hoy en día es absurdo incluso plantear ese despropósito, todas las ideas acaban siendo de todas y de todos, y los que no tienen ideas llegan a presidente del gobierno español. En cualquier caso, el supuesto es interesante. Los cineastas que utilizan el lenguaje cinematográfico para algo que vaya más allá de lo comercial y la taquilla como obsesión acaban en el museo. La gente del mundo de la danza que no se limitan a lucir la técnica por la técnica o ciertos músicos que se alejan de la sala de conciertos como ritual intocable acaban en los centros de arte contemporáneo… El asunto viene a cuento porque es el propio David G. Torres quien, a la hora de escribir lo que podríamos llamar una novela,   “Cielo”, se salta los moldes de lo que e...

La convulsió política ha ocultat problemes quotidians en el món de la cultura. La convulsió política tornarà, per tant, m'apresso a explicar un cas que em resulta inversemblant que es produeixi dins d'una institució con la Fundació Catalunya La Pedrera. Ara hi vaig. Abans, però, un recordatori d'un altre problema gravíssim que la cultura està arrossegant: la vaga de totes les treballadores i els treballadors de l'empresa Ciut'art, empresa que rep diners de les institucions culturals catalanes i que, al seu torn, malpaga (o explota) els joves que contracta. Aquests joves treballadors fa molts dies que han estat en vaga al MACBA, ho segueixen estant a l'Arxiu Històric i han començat fa pocs dies a la Fundació Joan Miró . És molt preocupant que les institucions públiques no facin res, no es posin al costat d'immediat de situacions d'injustícia preclara com aquestes. I ara, un altre assumpte lleig. A La Pedrera ara mateix hi ha una exposició dedicada ...