PENSACIONS

Ferran Mascarell va entrar en el govern de CiU com a un "connaisseur", un presumpte amic de la gent de la cultura, alguns fins i tot el van rebre com si es tractés d'un estadista, com si hagués de ser el Malraux de la cultura catalana, tot això malgrat que havia fet un gest de transformista, s'havia passat de bàndol polític amb arguments (sic) poc convincents. Cal recordar que el primer que va fer, mentre alliçonava tothom i ens marcava el camí, com si es tractés d'un instructor o d'un Messies, va ser desballestar tot allò que s'havia construït en els darrers anys, sota els suposats beneficis de l'eficàcia, en contra del "despilfarro", en una croada en contra de les (o d'algunes) associacions professionals que representen el món de la cultura i en una teòrica defensa de l'usuari cultural. A la pràctica, va gestionar la finalització abrupta del model del CONCA que s'havia aconseguit iniciar i que, amb moltes coses a solucion...

Alguns dels qui pertanyem al que podríem anomenar la generació de damnificats de la transició vivim aquests moments amb una certa il·lusió. Escric que la il·lusió no acaba de ser plena perquè hem perdut massa coses en el camí, i arrosseguem moltes dosis de fracàs. La Dictadura de Franco va donar pas a un règim que no és els que molts volien i pel qual havien lluitat. La tan beneïda transició no va ser més que un engany, un furt: un monarca que el Generalísimo ens havia deixat com a penyora; la desmemòria instal·lada com a estratègia del que va anomenar-se “reconciliació” i que va permetre que criminals o corruptes de tota mena no haguessin de respondre davant de la justícia democràtica; haver d’acceptar l’indecent transformisme de feixistes convertits sobtadament en demòcrates; la pèrdua de qualsevol possibilitat de fugir del capitalisme i, per tant, la submissió davant de la creixent desigualtat social; l’impediment que les nacions històriques de l’Estat espanyol poguessin emerg...

Por si alguien todavía no entiende el incuestionable éxito de la manifestación independentista del pasado 11 de septiembre, que lea esta noticia: http://www.lavanguardia.com/participacion/20120913/54350369037/policia-retiene-hombre-prat-hablar-catalan.html Si en tu propio país no puedes hablar con unos funcionarios la lengua con la que tus padres te educaron, hay dos soluciones: agachar la cabeza, sumisamente, o cambiar de país. Pero como el pais es nuestro, lo mejor es echar a los ignorantes, a los del rebuzno. Porque nosotros sí podemos entender el número de DNI en español y en catalán. Catalunya, nou Estat d'Europa.

"All i oli demana la monja, perquè li pica la mitja taronja"      El proper dia 4 d’agost, a Belltall, farem la quarta festa de l’all. Pot semblar estrany fer una festa al voltant d’un producte agrícola amb tan poc prestigi com l’all. L’any passat, en el marc de la tercera festa, vaig dir una conferència que es titulava, justament, “Quina injustícia! La mala reputació de l’all” i on citava alguns passatges literaris (del Quixot mateix, per exemple) en els quals l’all i la seva pudor prenien protagonisme. Però a Belltall i a les contrades properes tothom veu normalitat en fer una trobada popular al voltant dels alls, no en va, des de fa molts i molts anys que en aquelles terres es conrea un tipus d’all propi, una llavor que s’ha anat mantenint en el caliu de la terra i a partir d’unes condicions molt singulars, l’altitud del poble, a quasi vuit-cents metros sobre el nivell del mar, i el fet que siguin de secà, uns alls que no es reguen mai, només creixen amb la hu...

La policía golpeaba, en las calles de Madrid, a los mineros españoles y a todos los que habían secundado su protesta. Escribir que la policía golpeaba no deja de ser un eufemismo, las imágenes demuestran que eran más que golpes indiscriminados, se trataba de dilapidar con la violencia del Estado cualquier atisbo de ejercer el derecho a protestar. Eso sucedía mientras en las Cortes españolas se escenificaba otra dilapidación, la del mal llamado estado del bienestar (mal llamado porque de ese bienestar nunca se beneficiaron todos los ciudadanos ni en idéntico grado). Mariano Rajoy anunciaba una serie de medidas que unos meses atrás había criticado con dureza, unas medidas que no figuraban en su programa electoral. En la calle, la policía de Rajoy/Fernández Díaz (como si hubiera sido la de Mas/Puig, en la cultura del terrorismo de Estado, los eunucos se confunden) apaleaba a los ciudadanos, niños incluidos; apaleaba a unos ciudadanos que protestaban por lo objetivamente cierto: ese ...

Podria semblar un funeral, i aquest text una necrològica, però no és pas cert: en Jordi Jané és viu, molt viu. Però el diari on exercia la crítica circense des de fa trenta-quatre anys (34!!!, posem-hi signes d'admiració compulsivament) li impedeix que continuï desplegant la seva professió. Motius ideològics? En Jordi ha traspassat alguna frontera deontològica? No, senyores i senyors, la raó per la qual ell (i suposo que d'altres escriptors) ha estat apartat de les pàgines del diari   El Punt Avui  és que la direcció d'aquella empresa ha decidit prescindir de col·laboradors externs.  Ell mateix ho explica en el que, si ningú ni hi posa remei, serà el seu últim article en aquell diari:  http://www.elpuntavui.cat/ma/article/5-cultura/19-cultura/556337-dhorrors-i-amargors.html Per tant, sembla que els motius serien econòmics. Ho escric en condicional perquè tots sabem que el que ha pagat tradicionalment el diari   Avui  als seus col·laboradors ha e...