PENSACIONS

Estava jo il·lusionat amb els canvis que s'han produït en les darreres eleccions; il·lusionat, en primer lloc, pels canvis mateixos, pel que suposen d'acabar amb l'empoltroniment de tantes i tantes persones que, gregaris de la quotidianitat, es pensen que el seu lloc de treball o el seu càrrec públic és vitalici o, pitjor i tot, que allò que fan està bé pel simple fet que ho estan fent des de fa tants i tants anys. Estava especialment il·lusionat amb els canvis a l’Ajuntament de Barcelona, i també en bona mesura intrigat per com portaran a terme aquesta nova política “comunal”, com hauran d’enfrontar-se a tots els altres, els empoltronits i els qui ho han estat. I en la cultura? Estava pensant amb el nou paisatge il·lusionant que s’obre o pot obrir-se en la política cultural de la capital catalana després d’anys i anys de polítiques socialistes i d’aquests quatre anys convergents. Pensava que, per fi, implantaran als equipaments municipals i de la Diputació la nece...

                                       Pintada a la facultat de Lletres de la UAB. Ben segur que aviat la faran esborrar                                        perquè les autoritats universitàries volen les facultats asèptiques com un hospital. Fa poques setmanes que a la facultat de lletres de la UAB tenim nou equip de deganat. El que lidera Joan Carbonell Manils. Una de les seves primeres accions va ser repintar algunes parets de la facultat, pensava que era una herència de la seva predecessora, la qual s’havia entestat a tenir una facultat blanca i polida, com si el coneixement pogués ser asèptic i neutral, tal com vaig denunciar en un altra ocasió . El nou degà, però, acaba d’enviar al personal de la facultat un missatge, a propòsit dels dies de vaga convocats aquesta setmana ...

Després dels episodis lamentables que va protagonitzar el MACBA (censura, acomiadaments injustos, els polítics mirant cap a una altra banda, tancament del programa d’estudis acadèmics...), ara estem en la fase del silenci, el pitjor escenari que ens podíem trobar: ningú no diu res, NINGÚ no diu RES. És per això que tothom fa càbales, unes seran bones, unes errònies. Vet aquí un resum: Diuen que ara mateix el MACBA està sent governat pel gerent de la institució des del 2008, en Joan Abellà; diuen que és ell qui està prenent decisions que mai no li pertocarien, com retardar (o anul.lar?) l’exposició que ja s’havia d’haver inaugurat dedicada a Sergi Aguilar i que havia de comissariar Valentín Roma. Diuen que, més encara, està cancel.lant compromisos que ja s’havien adquirit... Però aquests supòsits no poden ser veritat, veritat?, és impensable que un gerent prengui decisions d’aquest tipus... o sí? Diuen, com a contrarèplica, que no és exactament veritat tot el que suposar...

(Parlament pronunciat a l'auditori del MACBA, el 26 de març de 2015, com a president de l'Associació Catalana de Crítics d'Art, amb motiu de la cerimònia de lliurament dels Premis ACCA 2014.)

(Colaborar con los audaces me fascina. Como Hamed Einochi y Pablo Sierra, que levantaron la web http://negratinta.com/  y han conseguido reunir allí textos importantes. Pero su audacia es ilimitada, y original: acaban de sacar el número 0 de su negratinta en papel. Me pidieron una colaboración, es este texto sobre el dolor del arte. Pero su idea es poder sacar su revista trimestralmente. Para ello necesitan nuestra ayuda, a través de la siguiente campaña de financiación . La audacia necesita que creamos en ella.)   EL ARTE DEBE DOLER, PEREZOSOS No me andaré por las ramas, no tengo ni espacio ni tiempo. Bertolt Brecht dejó escrito un pensamiento sobre los usuarios del arte que me parece de una altísima vigencia: "Si la gente quiere ver sólo las cosas que pueden entender, no tendrían que ir al teatro: tendrían que ir al váter." ¿La cultura como entretenimiento o la cultura como formación? ¿Valorar el rendimiento económico de un producto cultural o su repercusión ta...

Fa molts pocs dies, gairebé hores, publicava aquí un text titulat “Salvem el MACBA!” . Avui, després dels fets ocorreguts, no se m’acut res més que dir que  “ENFONSEM EL MACBA!” .  Enfonsar-lo, sí, perquè aquesta serà l’única manera de reflotar-lo. Aquesta estructura del museu d’art de contemporani de Barcelona, que ho és de Catalunya, no pot durar ni un minut més. Aquí dessota trobareu la composició del Consorci del MACBA. Fixeu-vos, fixeu-vos si-us-plau, en qui ha decidit la sort del nostre equipament insígnia, tots o una part d’ells: polítics, funcionaris i empresaris. Quants artistes hi ha al Consorci del MACBA? Quants professors d’universitat? Quants crítics? Quants museòlegs? Per què Jaume Ciurana, Ferran Mascarell, Jordi Sellas, el Comte de Godó, Àlex Susanna i tants d’altres tenen la capacitat de decidir i ningú dels que treballen en el sector no hi té ni vot ni encara menys veu. Això s’ha d’aturar!   Prou a què els ignorants de les art...

Algunes reflexions directes, personals i enrabiades sobre el "cas MACBA". 1. L'entrada de Valentín Roma i de Paul B. Preciado al museu ha significat una renovació transcendet en les exposicions, activitats i idees del centre. No podem permetre que la seva programació se'n vagi "à la merde" per un problema de política rància. Ells dos han de quedar-se al MACBA! 2. Això vol dir, efectivament, que, al meu entendre, Bartomeu Marí ha de dimitir del seu càrrec. Tot i l'estima personal que li tinc, la seva decisió no pot ser defensada des de cap de les lògiques. Des de la lògica institucional o administrativa, si fos veritat que ell no sabia quines peces anirien a una exposició programada des de fa tant temps i en col.laboració amb un museu estranger, voldria dir que és un imcompetent (i sempre hem defensat que els incompetents de la política han de dimitir i assumir responsabilitats dels seus ajuntaments, ministeris, etcètera; ningú que treballa amb din...