PENSACIONS

Ha tornat a passar, està passant: hi ha un sector de la ciutadania catalana que mira cap a una altra banda quan a Catalunya es cometen injustícies. Per què? Sembla que aquestes injustícies es cometen per part del govern de la Generalitat, aquell que presumiblement ens ha de dur a la independència. I, aleshores, hi ha un nombre indeterminat de persones que, cap cots, justifiquen els fets, ja sigui de manera directa, amb argumentacions de baix calibre, o amb el seu silenci. I ja sabem que el silenci sempre és còmplice. Que consti que no parlo d’aquella massa anònima que mai no es pronuncia sobre res, em refereixo a aquells que a les xarxes socials, per exemple, opinen sobre moltes coses, que emfasitzen les injustícies quan es perpetren a un altre lloc, especialment a Espanya, però que callen quan el que passa a Catalunya pot embrutar el camí d’aquest procés que voldrien immaculat. Per alguns, sembla que el fi justifica o permet ignorar els mitjans. No és el meu cas. Jo sóc independe...

El domingo 17 de abril de 2016 apareció en El Punt Avui la entrevista que me hizo Maria Palau a partir de un cuestionario sobre la crítica de arte que Montse Frisach, Jaume Vidal y la propia María Palau están haciendo a una serie de colegas. La versión original la podéis encontrar en el siguiente enlace . La he traducido al español tanto para los que puedan estar de acuerdo conmigo como para los que discrepen de algunas --o quizá de todas--  de mis afirmaciones. ¿Tiene sentido la crítica de arte hoy? La crítica tiene más sentido que nunca, no para opinar o dictar sentencias, sino como creadora de pensamiento, para hacer de contrapeso a la dictadura del mercado, para reflexionar sobre la erupción visual en la que vivimos cada día. Si no existiera la crítica, el arte sería como el deporte, que despierta adhesiones pero que nadie pone en cuestión o analiza más allá del grito o del insulto. Si no hay un pensamiento crítico que nos ayude a interrogar a la visualidad, corremos e...

L'any 2008, amb motiu del IV SIMPOSI INTERNACIONAL CRÍTICA D’ART EN UN MÓN GLOBAL de l’ACCA (XLIICONGRÉS AICA A BARCELONA) ,  em van convidar a participar en una taula rodona sota el títol “La memòria com a fonament de la creació contemporània en l’art i el cinema”. Hi érem Hannah Collins, Juan Vicente Aliaga i jo mateix. Per aquella taula, vaig preparar un text que mai no he publicat. Ho faig ara sense retocar res tot i que els vuit anys que han passat es noten. Compto amb la vostra indulgència. (DES)MEMÒRIA I MUSEALITZACIÓ DEL CINEMA. Joan M. Minguet Batllori La meva intervenció se situa en el marc d’una reunió que es proposa reflexionar sobre conceptes genèrics com la memòria, el poder econòmic, la globalització, la creació, el món contemporani... Tenint en compte que l’organització m’havia demanat que centrés el meu discurs fonamentalment en l’àmbit del cinema, és a dir, que intentés concretar vies de deliberació sobre aquells conceptes genèrics aplicats al mit...

En l'últim número de la revista Bonart , que podeu trobar als punts de venda habituals, he publicat aquest text breu sobre l'art i la crítica. En el número, que té aquest interessant sumari , hi podeu trobar molts articles i reportatges sobre aquest món nostre, el de les arts visuals, tan deixat de la mà de... (Per cert, una menció especial al text del David G. Torres, amb aquest títol tan suggestiu: "L'art contemporani és reaccionari".) La Montse Frisach, la Maria Palau i el Jaume Vidal estan portant a terme un seguit d’entrevistes a crítics d’art catalans a les pàgines d’ El Punt Avui , els diumenges. Quan escric aquest text ja han sortit tretze respostes al seu qüestionari i sembla que volen arribar a unes cinquanta. Abans que la sèrie acabi, ja podem començar a felicitar-los per la iniciativa, i no ho dic per gremialisme, de debò; com a estricte lector, podem comprovar que, a partir d’un senzill temari, la veu de la crítica és profunda i, sobretot, diver...

“Al riu que tot ho arranca l'anomenen violent,  però ningú anomena violent el llit que l'oprimeix.”                                                                                           Bertolt Brecht El cas dels titellaires de Granada és la gota invisible que fa vessar un got que, per molts, és o volen que sigui també invisible, imperceptible. El de la llibertat de tota una societat. Aquí ja no podem al·legar   la llibertat d’expressió. La cosa és molt més greu que això. Es tracta de l’estultícia navegant a tota vela, suportada per tot un sistema polític en què el poder està en mans dels més pèrfids. Un poder que emana —posem-nos a tremolar!—, però, de la pròpia societat. La policia espanyola, la fiscalia, l’audiència nacional posen e...