PENSACIONS

El passat divendres 7 de desembre Canal 33 va emetre el documental Generació PEGASO , que ha dirigit Isabel Andrés Portí. (Els qui no l’haguessin pogut veure aquell dia ja saben que el poden recuperar al web de TVC durant un temps.) Vaig tenir l’oportunitat de veure la pel·lícula abans de la seva estrena televisiva i vull fer constar que em sembla que es tracta d’una aportació esplèndida a la memòria històrica des del terreny audiovisual. El títol del documental és molt explícit sobre l’assumpte que vol tocar: les lluites obreres de finals del franquisme i dels inicis de la transició. Però amb una mirada molt precisa: la d’alguns dels protagonistes que van liderar aquelles lluites a la fàbrica PEGASO de Barcelona. Aquí no es fa aquell joc tan retòric (i, en el fons, tan retrògrad) de voler donar veus a tots els sectors socials de la transició. Estem tan acostumats a veure documentals fets des de l’òptica de la burgesia, aquells que sempre malden per oferir l’opinió del poder d...

(Aquest text es va publicar a la revista Bonart , octubre 2012.) Hi ha qui pensa que els crítics som uns farsants,  una mena de paràsits dels artistes. El dramaturg Dürrenmatt deia que l’home està tan exposat a la crítica com a la grip. Em sembla que és Steiner qui ha escrit que quan el crític mira enrere veu l’ombra d’un eunuc. No m’entretindré a rebatre tòpics. Tampoc no negaré que en la crítica hi ha éssers de poca categoria, d’altra banda tants com en d’altres sectors de la cultura i de l’art, molts menys que en els organigrames dels partits polítics. Però l’art, sense la crítica, és a dir, sense la reflexió i el discurs teòric, acaba sent ornament, ostentació o, en el millor dels casos, una font de misteri que nega el coneixement. Malgrat la mala premsa de què gaudeix la crítica, però, un dels nostres acaba de rebre el premi nacional de cultura per la seva trajectòria professional i artística. Em refereixo a l’Arnau Puig, company en aquestes mateixes pàgines, un m...

Ferran Mascarell va entrar en el govern de CiU com a un "connaisseur", un presumpte amic de la gent de la cultura, alguns fins i tot el van rebre com si es tractés d'un estadista, com si hagués de ser el Malraux de la cultura catalana, tot això malgrat que havia fet un gest de transformista, s'havia passat de bàndol polític amb arguments (sic) poc convincents. Cal recordar que el primer que va fer, mentre alliçonava tothom i ens marcava el camí, com si es tractés d'un instructor o d'un Messies, va ser desballestar tot allò que s'havia construït en els darrers anys, sota els suposats beneficis de l'eficàcia, en contra del "despilfarro", en una croada en contra de les (o d'algunes) associacions professionals que representen el món de la cultura i en una teòrica defensa de l'usuari cultural. A la pràctica, va gestionar la finalització abrupta del model del CONCA que s'havia aconseguit iniciar i que, amb moltes coses a solucion...

Alguns dels qui pertanyem al que podríem anomenar la generació de damnificats de la transició vivim aquests moments amb una certa il·lusió. Escric que la il·lusió no acaba de ser plena perquè hem perdut massa coses en el camí, i arrosseguem moltes dosis de fracàs. La Dictadura de Franco va donar pas a un règim que no és els que molts volien i pel qual havien lluitat. La tan beneïda transició no va ser més que un engany, un furt: un monarca que el Generalísimo ens havia deixat com a penyora; la desmemòria instal·lada com a estratègia del que va anomenar-se “reconciliació” i que va permetre que criminals o corruptes de tota mena no haguessin de respondre davant de la justícia democràtica; haver d’acceptar l’indecent transformisme de feixistes convertits sobtadament en demòcrates; la pèrdua de qualsevol possibilitat de fugir del capitalisme i, per tant, la submissió davant de la creixent desigualtat social; l’impediment que les nacions històriques de l’Estat espanyol poguessin emerg...

Por si alguien todavía no entiende el incuestionable éxito de la manifestación independentista del pasado 11 de septiembre, que lea esta noticia: http://www.lavanguardia.com/participacion/20120913/54350369037/policia-retiene-hombre-prat-hablar-catalan.html Si en tu propio país no puedes hablar con unos funcionarios la lengua con la que tus padres te educaron, hay dos soluciones: agachar la cabeza, sumisamente, o cambiar de país. Pero como el pais es nuestro, lo mejor es echar a los ignorantes, a los del rebuzno. Porque nosotros sí podemos entender el número de DNI en español y en catalán. Catalunya, nou Estat d'Europa.

"All i oli demana la monja, perquè li pica la mitja taronja"      El proper dia 4 d’agost, a Belltall, farem la quarta festa de l’all. Pot semblar estrany fer una festa al voltant d’un producte agrícola amb tan poc prestigi com l’all. L’any passat, en el marc de la tercera festa, vaig dir una conferència que es titulava, justament, “Quina injustícia! La mala reputació de l’all” i on citava alguns passatges literaris (del Quixot mateix, per exemple) en els quals l’all i la seva pudor prenien protagonisme. Però a Belltall i a les contrades properes tothom veu normalitat en fer una trobada popular al voltant dels alls, no en va, des de fa molts i molts anys que en aquelles terres es conrea un tipus d’all propi, una llavor que s’ha anat mantenint en el caliu de la terra i a partir d’unes condicions molt singulars, l’altitud del poble, a quasi vuit-cents metros sobre el nivell del mar, i el fet que siguin de secà, uns alls que no es reguen mai, només creixen amb la hu...

La policía golpeaba, en las calles de Madrid, a los mineros españoles y a todos los que habían secundado su protesta. Escribir que la policía golpeaba no deja de ser un eufemismo, las imágenes demuestran que eran más que golpes indiscriminados, se trataba de dilapidar con la violencia del Estado cualquier atisbo de ejercer el derecho a protestar. Eso sucedía mientras en las Cortes españolas se escenificaba otra dilapidación, la del mal llamado estado del bienestar (mal llamado porque de ese bienestar nunca se beneficiaron todos los ciudadanos ni en idéntico grado). Mariano Rajoy anunciaba una serie de medidas que unos meses atrás había criticado con dureza, unas medidas que no figuraban en su programa electoral. En la calle, la policía de Rajoy/Fernández Díaz (como si hubiera sido la de Mas/Puig, en la cultura del terrorismo de Estado, los eunucos se confunden) apaleaba a los ciudadanos, niños incluidos; apaleaba a unos ciudadanos que protestaban por lo objetivamente cierto: ese ...

Podria semblar un funeral, i aquest text una necrològica, però no és pas cert: en Jordi Jané és viu, molt viu. Però el diari on exercia la crítica circense des de fa trenta-quatre anys (34!!!, posem-hi signes d'admiració compulsivament) li impedeix que continuï desplegant la seva professió. Motius ideològics? En Jordi ha traspassat alguna frontera deontològica? No, senyores i senyors, la raó per la qual ell (i suposo que d'altres escriptors) ha estat apartat de les pàgines del diari   El Punt Avui  és que la direcció d'aquella empresa ha decidit prescindir de col·laboradors externs.  Ell mateix ho explica en el que, si ningú ni hi posa remei, serà el seu últim article en aquell diari:  http://www.elpuntavui.cat/ma/article/5-cultura/19-cultura/556337-dhorrors-i-amargors.html Per tant, sembla que els motius serien econòmics. Ho escric en condicional perquè tots sabem que el que ha pagat tradicionalment el diari   Avui  als seus col·laboradors ha e...

                                                           Imatge: Rafael López El atrevimiento de la incultura no tiene límites. Cuando los incultos tienen la capacidad de gobernar la extralimitación llega a extremos enfermizos. En los últimos tiempos, la barbarie de la incultura la ha vuelto a tomar con la lengua catalana, y los tontos y los incapaces han empezado a aplaudir. Ya se sabe: me refiero a las actitudes extremamente hostiles de los gobiernos de las Illes Balears y de Aragón en contra del catalán. En el último caso, la broma es que el gobierno aragonés, para no denominar a la lengua catalana por su nombre, la ha rebautizado como “aragonés oriental” (sic). Una vez más, la ignorancia galopando de forma desenfrenada, los atrasados, los del cerebro baldío confundiendo la política con el conocimiento, atacando a una lengua para...

Unos días atrás se cumplieron  dos años de la muerte de José Maria Nunes. Más allá de sus amigos, de los fieles seguidores de su obra, no hubo grandes recordatorios, los medios especializados, las publicaciones culturales, mantuvieron la coherencia respecto a la atención que habían prestado al cineasta en vida: ninguna. O muy poca si la comparamos con los agasajos continuos que dedicaron a otros directores de cine de la generación de Nunes. Ese es el mayor problema con el que se encontró “el cineasta intrépido”: tuvo la mala suerte de que los nunesófilos nunca hemos tenido capacidad operativa en los engranajes del poder cultural. Claro que contaba —y cuenta— con un nutrido grupo de personas que reivindica(ba)n su cine, pero nuestro fracaso es mayúsculo cuando todavía no hemos conseguido que nuestra exaltación del personaje y de su obra se haya concretado en la divulgación de sus películas (en la edición en DVD de algunas de ellas, por ejemplo) y en su permanente estudio....

El meu fill fa segon de batxillerat. Va a un institut públic. I es rebel·la contra el món que els adults li estem deixant. Els joves que avui dia no es rebel·len els falta sang a les venes. O viuen en uns ambients on la crisi econòmica i l'ignomínia política no es coneix, potser perquè és precisament d'aquells ambients d'on brolla una part de la crisi i de l'ignomínia. El meu fill es rebel·la. I jo ho trobo molt bé. Però si el meu fill visqués a València, a hores d'ara potser estaria tancat a la presó o en una habitació d'un hospital o descansant a la seva habitació de les patacades, de la violència exercida per la policia. Potser tindria la cara ensangonada com la d'aquest noi que, involuntàriament, n'estic segur, fa que se'ns geli el cos de ràbia i d'impotència. La ràbia, la tristesa i la impotència que el seu rostre ens ofereix. Jo no ho sabia, però el meu fill, a València, seria considerat un "enemic", no un rebel, com ho han de...

Ja hi tornem a ser. Amb l’art contemporani s’hi atreveix tothom. Ara, li ha tocat el torn a un dels artistes catalans més interessants dels darrers lustres, Antoni Llena, i a la seva escultura dedicada als “Castellers”, inaugurada no fa gaires dies a la plaça de Sant Miquel de Barcelona. El més anecdòtic és que el regidor del PP n’hagi dit pestes, gairebé diríem que si hagués estat el contrari ens hauríem de posar a tremolar. Suposo que en són uns quants els qui, quan van sentir que es feia una escultura d’homenatge als castellers, van imaginar-se un monument figuratiu, com aquestes estàtues de bronze de mida natural que inunden els nostres paisatges urbans. La imaginació és lliure. Al meu entendre, el més transcendent del cas és la hipocresia que l’assumpte desvetlla. Que l’escultura de Llena pot desagradar? És evident que sí. Els qui ens dediquem als estudis artístics sabem que tot —o gairebé tot— en matèria estètica és contingent. A uns els agrada una cosa i a uns altres els n’agr...

En la cultura catalana estan passant moltes coses. I de manera accelerada. I no les veiem venir. Tenim la sensació que no controlem en absolut els canvis d'estructura propiciats pel nou govern: el nou CoNCA, la llei de finestra única, Arts Santa Mònica, el MACBA com a motor de tota la contemporaneïtat (sic), el Canòdrom descanodromitzat... El que passa és que el nou govern tampoc les controla. Ho intueixo, ho sé: el Conseller Mascarell d'ara, el conservador, fa veure que té un pla i que tots els canvis obeeixen a aquest pla, però no és cert, improvisa, ara retalla per aquí, ara anuncia una iniciativa, demà la contradiu, tira endavant un pla estratègic de la cultura per al 2021, però no concilia estratègies per avui o per demà... No, el conseller Mascarell d'ara, el conservador, no té un pla. Diu frases grandiloqüents, això sí, com aquesta tan tronadora que diu que "la cultura és el principal petroli i matèria primera del territori català", però és que el conseller...

La muerte de Fraga vuelve a poner en el paisaje la enorme división que existe en las sociedades española y catalana sobre cómo entendemos nuestro pasado reciente. Más aún, la más enorme separación que existe entre los que tenemos una conciencia crítica de lo que fue el franquismo y la llamada transición y aquellos otros que parecen carecer de cualquier atisbo de interés por saber qué es eso, si fue una verdadera transición o un estricto proceso de maquillaje para que el antiguo régimen perviviera con un nuevo rostro. En cuanto a la primera distancia, no hay más que leer el pútrido artículo que Rosa Montero publica en el diario El País del 16 de enero. Bajo el título de “Cuando Fraga daba miedo”, la periodista traza una visión casi angelical del exministro de Franco, del antiguo colaborador o perpetrador de atrocidades —de actos terroristas— bajo la legalidad del Estado. No debe ser casualidad, pero no deja de ser sintomático que la redactora de ese infame texto, impreso en un periódi...